Per tercera vegada ens acostem a la Collada Verda des de l'Abella, aquest cop per fer una caminada cap al nord, per contrades poc caminades. L'objectiu és el Montroig, per bé que el podríem fer des de la pista del Balandrau, com vam fer amb l'Edu esquiant fa una colla d'anys. Però avui la idea és diferent, tinc ganes de pujar un parell de cims més, poc trepitjats, amb noms ben curiosos, com són el Pèl de ca i el Puig d'en Bullici. Com que no ens hem llevat pas d'hora, hem canviat i avui farem l'excursió a la tarda, que el dia encara és prou llarg. Així que dinem d'hora i amb la panxa plena marxem cap a Camprodon
La pista forestal té alguns trams no aptes per vehicles baixos o 4x4, ja que amb els trencaigües que hi ha més d'un quedaria enganxat gronxant-se pel ventre del seu cotxe. Arribem a la collada verda, solitària com sempre i ens mirem per on pujarem. El mapa marca algun camí que costa de trobar, així que canviem d'idea i la pujada la farem pels prats i pista de la dreta i a la baixada ja ens buscarem la vida pel suposat camí. No és una sortida llarga ni amb gaire desnivell, no arriba ni als 8 km ni als 500 m positius, perfecte pel dia que fa, ja que tot i que no esperem pluja ni llamps ni trons, mai es pot assegurar.
Anem pujant xino xano, avui és la Nora que ens va explicant les seves histories. No ens en donem compte i ja som a dalt del Puig d'en Bullici, on el pastor segurament arriba amb el seu Land Rover. D'aquí carenejem fins el Pèl de Ca, on parem a berenar una mica. El Montroig no es veu gaire lluny, esperem que no ens mullem. Cavalls i quatre baques, no gaire més pels prats. Al cel algunes àguiles. Arribem al Montroig, fem un parell de fotos i bebem aigua, tal com ho fan els cavalls amb les basses que curiosament es mantenen aquí dalt plenes d'aigua a finals d'estiu. Els ruixats també hi deuen haver ajudat. De tornada passem per la caren i anem baixant buscant el camí, que a voltes s'intueix i d'altres te l'has d'inventar. El tros final està una mica brut, entre els brucs podem seguir la terra fresada, però miau...garrapates al canto! Com sempre jo me'n emporto un parell, espero que no més. De fet sóc l'únic que anava amb pantalons curts. S'ha acabat, altre cop calça llarga.
Entre platja i platja, una mica de muntanya sempre va bé, i si és solitària encara més. Només fem que llegir i escoltar noticies de la massificació de la natura, la muntanya...Els mateixos que publiquen la notícia són els que han provocat la massificació publicant els llocs. Mapa en mà, de racons solitaris sempre n'hi haurà!
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada