Entrada la primavera ja podem sortir a caminar una mica per la muntanya sense passar gaire fred. Fa molts anys que no pugem el Comanegra. L'hivern passat va arribar a tenir neu per merèixer una bona esquiada, però aquesta pala sud que no arriba als 1600 m estic segur que pot ser ben esquiada i amb un gran somriure d'orella a orella. Faltarà trobar l'any, que amb paciència arribarà, i preparar-se per una llarga aproximació. De mentres però l'anem fent caminant.
Ens quedem a dormir just a sota la bassa de Monars per sortir el matí ben descansats. Fa un dia rúfol, però de fred no en fa, una mica de brisa que fa córrer les boires des de França però que no esbandeix el dia a la cara sud. La pujada és curta i directe, uns +260 m, que ja són prous per la Nora que acaba de fer dos anys aquest mes d'abril. La Sira amb tres i poc tampoc li cal gaire més. El camí és poc definit a la part baixa, de tants xargalls de vaca com hi ha... i entre això i la pendent que té aquest tram no és gaire còmode. De fet penso que no arribarem pas dalt. Però mica en mica i xino xano ens plantem a sobre el replà i d'allà ja és un moment arribar al Comanegra, cim més alt de la Garrotxa. La fageda de la cara nord francesa deixa entreveure un dia assolellat a França, amb un cel blau que falta a la part sud. Mengem una mica de xocolata i avall cap a dinar i donar el vol per Beget. Com que no hem agafat motxilles l'han pujat i baixat caminant totes dues.
De fet l'última vegada que vam fer el Comanegra, ja fa 11 anys, vam sortir de Beget, pujada per l'oratori, tota la carena de Meners, Comanegra i baixada per la pista. Ens va quedar pendent el Pic de les Bruixes, com també ens ha quedat avui. Ja hi tornarem quan siguem tots més grans.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada