25 i 26 d'octubre de 2008
A vegades pot semblar difícil posar-se escriur d'un "avantcim", però aquest no és el cas. Els colors, la vall, la companyia han estat a l'alçada i no fer cim és un mal menor.
Arribem a Tavascan després de tres hores llargues de viatge i d'allà ens dirigim per la pista fins els plans de Boavi. Quin oasi de tranquilitat! Hem escollit la tardor, per fer més intenses les vibracions que aquests paratges ens transmetran. Sortim dinats del cotxe i enfilem la vall amb uns colors de tarda molt agraïts. Després d'arribar a una bifurcació, ens costa una mica encertar el camí, doncs després d'algunes incursions d'en Gordillo marges avall fins a trobar els escarpats marges de la riera, decidim que el camí ha d'anar una mica més amunt. Superats aquests petits entrebancs, trobem el punt d'entrada a la vall i seguim amunt. El paisatge s'obre, la riera s'amança i s'alvira el refugi dalt un turonet. Hi arribem sols, no hi ha ningú. El pic de Sotllo ens queda gairebé a sobre nostre, però aquesta vall no es gaire frequentada.
Sopem tranquils, xerrem, mirem la posta de sol i allà les 10 ens fiquem al llit. L'endemà ens volem llevar d'hora, doncs no volem arribar tard als cotxes, sabent que ens quedaran més de tres hores de cotxe. Però allà dos quarts d'onze per sorpresa nostre arriba un grup força impresentable de Manresa. El que comença amb un sopar amb frontals xiuxiuejant, que s'allarga molt més del què a nosaltres ens feia gràcia, deriva en converses banals fins més enllà de mitja nit. Sembla ser que pediatres o infermeres, funcionaris petraficats, han perdut l'educació que un dia els van donar. Quatre "estossècs", però els costa raonar amb l'altura...
Ens llevem al matí ben d'hora i sortim amunt. Dalt les muntanyes hi ha una enfarianda i quan arribem sota el coll, força adreçat l'Anna i en Jordi no ho veuen massa clar. Entre la pendent i la neu dura es barregen algunes pedres rodolant. Aquí ens atrapa l'altre grup, que ens passa sense gaires miraments, deixant algun regalet volant...Sóc força pacient i sovint mesuro les paraules, més encara escrivint i recordant, i m'atreveixo a escriure que s'ha perdut la humilitat a la muntanya s'hagi fet un trekking a l'Annapurna o no!
L'Anna i en Jordi que no ho veuen clar, finalment reculen i surten de la base del coll. Els altres continuem amunt arribem el coll i prosseguim per la carena, que a trams es converteix en aresta. Arribem a l'avantcim, just abans que un petit resalt obligui a perdre uns metres. Hi ha un pas aeri, que amb cinc centímetres de neu damunt les pedres no convida als errors. Valorem la dificultat i amb en Gordillo, cabra entre les cabres i del cabrerès, coincideix amb mi que avui no val la pena. Altres ocasions hi haurà. Tot i que l'altre grup ha passat, això no ens empeny a fer cim i havent dessistit reculem i marxem cap al coll, no sense abans contemplar la Pica d'Estats, que des d'aquí ens mostra la cara fosca, la cara que amb prou feines veu el sol...
La resta de la baixada molt bonica, zona molt recomenable, poc transitada i amb aquests boscos de bedoll a les zones baixes que tan m'agraden!!!
Anna, Jordi, Francesc, Gabi, Tina, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada