PIC DE BALBONNE

Feia temps que trobava a faltar moure'm per l'Ariège i cada cop em costava més de frenar el desig d'anar-hi. La setmana passada ja vam estar apunt d'anar-hi, però al final no va poder ser. En canvi divendres vaig anar a dormir amb el pensament posat en aquesta vall que feia temps que tenia ganes d'esquiar. Entre els cims de la Cerdanya francesa i els cims més al nord de l'Ariege hi ha un seguit de cims que queden en territori de ningú, força de mal accés des de l'est per Mijanes o Querigut ja que hi ha llargues pistes de bosc planes que queden tapades de neu. En canvi pel nord, abans de l'estació d'esquí d'Ascou hi ha aquesta vall planera que t'obre la porta a tots aquests cims. Un d'ells és el Pic de Balbonne! No em llevo especialment d'hora, però amb 2 hores i mitja de furgo ja sóc a l'aparcament. Són les 9 i poc, calço esquís sota l'aparcament mateix i començo a foquejar per la pista nevada. No hi ha ningú i fa un sol de mil dimonis, amb un cel blau fort rabiós que no fa justicia a la bellesa, perquè segurament és ben pacient.

Vaig guanyant metres per dins el bosc de faigs i pins, amb una lleugera nevada del dia abans. Hi ha trams que s'han de creuar rierols, però ho faig tot amb esquís als peus excepte els més profunds que no vull mullar les pells. Aquest tram de baix dirien que és poc esquiable, però a mi m'encanten tant de pujada com de baixada, esquivant arbres i buscant el millor pas amb el mínim dany, com a la vida.

Surto del bosc i ja veig les pales de neu pols que em faran gaudir avui. Les traço ben per la dreta, per deixar-me espai per la baixada. Vaig sol i tinc ganes de fer un bon dibuix. Escaire i cartabó vaig fent fins al coll de l'Euga, on veig el Pic de Llausès davant meu (amb certa intenció de fer-lo) i que dir de la Dent d'Orlú, que a l'est es veu un cim majestuós i inexpugnable a l'hivern. Baixo 20 metres i m'assento sobre el neret a menjar un plàtan. Trec pells i baixada amb neu primavera fins a sobre el llac. Aquí rai que hi toca el sol i ja m'ha desfet la capa superior, però ja intueixo que hi haurà orientacions ben glaçades avui!

Torno a posar pells i ja les trobo ara, les cares nord-est estan ben dures. Vaig pujant buscant la neu pols i sense ganivetes vaig fent. Arribo sota el Pic de Balbonne i traço diagonal cap al sol, a buscar les rampes més dretes. Vaig pujant fins que em trobo la neu força dura. Toca posar grampons i fer els últims 50 metres fins al coll. Allà molt bones vistes cap al sud, amb el Roc Blanc davant meu. Em giro i també veig la bona pala del Pic de Llausès. A la dreta ja veig el Pic de Balbonne. Té una petita aresta amb neu, així que amb grampons mateix continuo fins dalt. Grans vistes i ben cansat. Al nord tinc el Tarbesou i els llacs on vam dormir amb tenda amb les nenes ara fa un parell d'anys a l'estiu.  Em vaig mirant la tornada, tampoc vull anar tard perquè avui hem quedat que recullo les nenes a l'estació de tren de la Molina que demà farem pistes. 

Recupero els esquís i pells fora. Dubto si baixar amb gram

pons el primer tram, però hi ha tocat el sol. La neu està millor del que em pensava i puc fer bons girs, fins que arribo a l'ombra, allà tiro amb diagonal direcció el Pic de Llausès i ja m'adono que s'ha acabat el disfrutar. Perquè 5 cm de neu pols sobre gel viu és el pitjor que hi ha, petita llepada i grampons altre cop. Tinc el Pic de Llausès davant, però la petita pala veig que té el mateix glaç que on sóc ara. Res, ja el deixaré per d'aquí uns anys, tiro avall un tros més per sortir de l'ombra i em torno a calçar esquís. Això ja és una altra cosa. A la llunyania veig un parell d'esquiadors solitaris direcció el coll de l'Euga. Primer pensament tindré companyia. Segon pensament em petaran les pales de pujada que tan verges he guardat! Poso pells i segueixo la seva traça, vaig cansadot. 

Arribo al coll i m'adono que han tirat cap al sud, cap a la vall d'Orlú i estan dinant sota el coll. Jo tiro per on he vingut i em miro les pales que tinc davant. A la pujada m'havia guardat un bon espai per baixar, ara en gaudeixo amb 500 metres de desnivell de bona neu pols, fins entrar al bosc cap a 1600. Trobo les primeres ànimes amb cos humà que pugen amb raquetes, jo ja de baixada em fico al bosc i disfurto esquivant arbres, arrels i perdent cota. Ara els rius no em preocupen, ja no porto les pells posades. Algun grup més de raquetes va pujant i jo directe per la pista nevada em planto al cotxe a dos de quatre. Perfecte, vaig bé de temps. Al final han estat 6 horetes, per uns 15 km i uns +1300. No em farà res repetir aquestes pales el dia que torni al Pic de Llausès. 

Endreço trastos i cap a esperar el tren, que arriba extranyament puntual, cinc minuts després que hi arribi jo. Pugem a dormir a l'aparcament de la Molina i l'endemà gaudim d'un bon dia de pistes amb les nenes. Fan un parell de cops la cinta i després ja no les podem arrencar del telecadira de Pista llarga. Jo tinc dues pujades pagades, però la resta les faig amb pells, per rematar el cap de setmana.

Llarga vida als Pirineus, 

a la catifa blanca a l'hivern, 

als prats verds a la primavera, 

als llacs frescos a l'estiu 

i als prats rostits a la tardor.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DELS LLOPS I PIC DE PESSONS

Neu pols, el sant grial, el somni de qualsevol esquiador de muntanya...Potser divendres vespre quan juguem a tenis amb el "whats" és la paraula que sona més junt amb "cares nord". Així que els "hobbit's" decideixen que aquesta cap de setmana surten de la comarca i van a esquiar a Andorra. Anem pensant diferents opcions, algunes més aprop de la frontera, d'altres més lluny. Però quan entrem a Andorra pel sud i veiem pelades les carenes de la Rabassa ja ens ensumem que tocarà entrar més endins, al final sempre s'ha d'anar al fons. Tirem amunt i activem el pla B, la zona d'Ensagents. A la tardor hi vaig anar a caminar amb les nenes i em va semblar que tret del bosc de la part de baix, allà dalt hi havia feina a fer. Així que malgrat m'han tret momentàniament la feina de taxista, com que sóc xerrameca encara puc fer de locutor de radio tele-taxi i per no abaixar el volum en Xevi puja paelles amunt direcció els Cortals d'Encamp.

Aparquem al voral de la carretera, ja amb neu abundant. A vegades però l'abundància pot ofegar i no ser sempre de qualitat. Posem pells i enfilem pel camí d'estiu que voreja per sota el bosc de Campeà. Hi ha traça antiga, però entre traça i traça ja treu el nas una qualitat de neu que els del pirineu oriental reconeixem a quilòmetres vistes... crosta. Maquillada de moment per neu pols damunt, però crosta en el fons. Parem a fer un mos a la primera ullada de sol, doncs en comptes de deu dits tinc deu tenalles. Amb la panxa plena i una mica de resol anem pujant seguint traça, i arribem a l'altura del refugi. Ahir vespre em va atraure fortament el Pic dels Llops. Tenia ganes d'anar-hi. Així que quan se'ns obra la vista davant nostre i podem veure el coll que puja al Pessons i la canal que puja cap a la carena del Pic dels Llops, el peu dret tendeix cap a la dreta i em mena directes a la canal, deixant el coll per un possible retorn. Sembla que es pot foquejar fins ben amunt, només descalçant els últims metres. Així és. Comencem a pujar i el cap ja em barrina amb una tornada impossible per Grau Roig i el coll del Funicamp...però això segurament haurà d'esperar pels "dies que no s'acaben mai". Avui fa pinta que s'ha d'acabar a una hora raonable. Arribem dalt de la canal, havent fet una bona bufada, doncs el tros que no té neu té pedretes que patinen una mica. Aquí dalt ja es veu el Pic dels Llops, i en Xevi com a bon alpinista ja ens diu que cresta-carena amunt i amb 15 minuts dalt. Això deu ser amb les seves forces. Comencem a pujar amb les meves que vaig davant i m'enduc alguna enfonsada fins la cintura, tap de bassa com sóc. Vaig cansat. A voltes semblo un arbre de Nadal quan fa vent, trempolejant... arribem al cim cansats, però satisfets. Les vistes són de 10 i mig. Des del Pallars, Maladeta, Pica d'Estats i tot Andorra, fins girar l'Ariege i acabar al Puigmal. Quin pati que tenim, el nostre estimat Pirineu. No em puc queixar i altres muntanyes d'altres llocs llunyans he pogut esquiar al llarg dels anys, però de Pirineu només n'hi ha un. Una serralada ni massa llarga ni massa curta, ni massa alta ni massa baixa, ni poca ni massa neu i amb un temps atmosfèric d'envejar. Mentre vaig pensant això arriben els "casc blaus". Avui anem dividits, "cascs blancs" i "cascs blaus". Vaja, la ONU i l'OTAN.

Al mapa havia vist una pala sud-oest per baixar fent les delicies. Però al mapa no hi ha la neu dibuixada. El vent ha escombrat la part de dalt i ens hem de conformar amb les engrunes. Primer tram com es pot i després encara ho salvem amb una bona baixada fins al llac de sota el refugi de l'Estany de l'Illa, un hotel com els dels Alps! Parada i fonda i una mica de primers auxilis, doncs en Xevi que és dolç acariciant, la taula l'ha esgarrapat, no és manyaga aquesta fusta. Trec estisores i començo a estripar. Mira que dec ser el més aprensiu, però a la primera tallada ja tenim en Jow i en Jordi remuntant cap al coll. Amb la cirugia acabada i l'estella fora, en Xevi deixa de fer temptatives i es posa també mans a l'obra. Creuem el llac de sobre sense fer el flanqueig i pugem direcció la canal de l'Isard, que ens passem de llarg per anar a fer el Pic de Pessons directe.

El rellotge de sol ens va dient que la circular que m'havia imaginat al cap s'allunya, sempre hi quan no volguem sopar per aquí dalt. Per unanimitat, fent servir sempre la teoria del desè home, tirem avall per la canal de Pessons i tanquem circular per tornar pel camí d'anada. Falta una mica d'espectacle saltant-me un esquí, sentia una mica d'enveja de l'esquí que li havia saltat amb en Jordi una hora abans. Per sort no n'hem perdut cap. Miro de reúll el Pic dels Llops, potser tardaré molts anys a tornar-hi, especialment si faig cas que el Pic de Pessons el vaig fer amb esquís fa més de 15 anys amb el meu mestre Russi, el milor que vaig poguer tenir... Pic dels Llops, o Pic dels Llops solitaris, potser per això em va atraure sobremanera ahir vespre. A dalt no hi hem trobat ningú. A Pessons sí.

Baixada amb neu que va empitjorant fins aparèixer la famosa crosta, de la qual en som experts en reconeixement però no amb tractament (això em sona). Un cop al bosc, baixada salvada i salvatge seguint la traça fonda de pujada que hi ha i amb sort arribem fins al cotxe amb els esquís als peus, quan el rellotge toca les quatre de la tarda, deixant caure 18 km i +1400 m de vida social, de la nostra vida social de Llops solitaris.

 Jordi, Xevi, Joel i Samuel

COMA DEL FORN i cap d'any 2021

Amb l'anticicló que tenim a sobre dormir a la furgo per cap d'any no és cap disbarat. Ja fa un parell d'anys també vam tenir un cap d'any força temperat, al sud de França. Així que cap al Pirineu falta gent. Farem una mica de tot i a tot arreu. Comencem el dijous fent pistes a la Molina amb les nenes. Pugen també en Xevi i en Jow i la Júlia, i fem un matí de cintes amanit amb dues baixades amb el telecadira de 4. Per la Nora és el primer dia, la Sira fa 15 dies vam fer una pujada per provar. S'ho passen pipa pujant i la baixada progressen adequadament que se diu! La part plana de pista llarga ja la baixen soles! 

En vé dinat ens despedim dels amics i nosaltres continuem cap a la Seu d'Urgell i el Port del Cantó. Ens quedem a dormir a l'aparcament de Rubió, ja que divendres tenim ganes de caminar una mica. No he estat mai al refugi de les Comes de Rubió i mira que he vist cops els rètols, però sempre que passem per aquí ja és de tornada i és tard per una parada. Divendres ens llevem amb un cel radiant i sortim caminant de l'aparcament de baix. Són uns 11 km anar i tornar i uns +300. El camí d'hivern és força solei fins que arribem al bosc. Allà està tot ben nevat, però com que la neu és dura podem anar pujant sense enfonsar-nos gaire. Arribem a mig matí al refugi, molt bonic, al mig d'un prat. Queda a la cara sud de Portainé com si diguéssim i connecta amb Sant Joan de l'Erm. Esmorzem una mica i cap avall que fa baixada, tot xerrant amb la Sira i la Nora dels animals del bosc i de com els cuidaran el camí se'ls fa ben curt. De fet tal com volen viure avui haurem de veure els "gnomos"!.

A la tarda comprem una mica a Sort i seguim cap a Portainé on farem el cap d'any i ens quedarem a dormir. Passem la nit de cap d'any envoltats d'autocaravanes i furgo's. La nit ha estat plàcida, gens de xivarri, molt agraït perquè quan vas amb nenes petites que es despertin a mitja nit no fa gaire gràcia. L'endemà ens llevem d'hora i anem a fer pistes a Portainé. Avui es noten els progressos de fa dos dies, poden fer la pista de debutants soles i ens van seguint. Aprofitem per pujar 2 cops als telecadires i fem la pista que fa la volta de més de 2 km, tots quatre en fila!!! Molt bon progrés. La Nora que és més petita li falta força, però la Sira ja s'espavila molt! Jo mentre baixo i pujo em vaig mirant les muntanyes, i un cim punxegut sobre uns plans em crida l'atenció...dedueixo que deu ser cap a Tavascan. Al migdia anem cap a dinar i la Gemma es queda a aprofitar una mica el forfait de debutant. Dinem i a la tarda marxem cap a Tavascan, on tinc la intenció de fer una matinal ràpida diumenge.

Em llevo a dos de vuit, preparo la motxilla i a les 8 ja surto cap amunt amb les pells. Tinc ganes de fer el Pic de la Coma del Forn que fa anys vaig fer caminant. He vist que hi ha de 4 a 4 hores i mitja, així que si vull ser a dos d'onze a la furgo haig d'anar per feina. Em poso el mono de treball i cap amunt. La neu està durota, no arriba a ser de la que patines arreu però sí que em fa serrar les dents. La pujada fins al llac és el tram més dret, sense ser-ho massa, però amb neu dura toca clavar cantells. No poso ganivetes perquè després amb tant fregament quedaré mort! Vaig pujant i el sol fa ullades, però el dia està entaranyinat. Arribo dalt del cim a tres de deu. Menjo mentre contemplo aquestes muntanyes. Ara estic segur que el cim punxegut que veia des de Portainé era el Pic del Ventolau, pendent de fer.

Pells fora i baixada ràpida. La neu no ha transformat del tot, però em deixa baixar dignament. Fa uns quants anys quan en Popi estava al refugi tot això era més solitari. Llavors era el bressol dels freerider's i l'ambient molt familiar. Ara ha canviat una mica per dir-ho suaument...ara està tot trillat i no precisament de traces d'esquí...Mentre vaig rumiant sense donar-me'n compte ja sóc a la furgo, dos d'onze puntual!. Les nenes ja s'han llevat i esmorzat. Recollim trastos i cap al Port de la Bonaigua a dinar. Allà la Gemma posa pells i s'enfila direcció sud cap al pic de sobre les pistes. Jo em quedo amb les nense a fer l'indio amb el trineu. Trobo unes pendents perfectes perquè puguin tirar-se soles i finalment també em fan tirar a mi.

Ara que ja estem tots cansats, baixem cap a Arties a posar gasolina i a recollir el pot que ens vam deixar fa un mes al càmping. Pugem a dormir a Beret on demà tenim intenció de fer una bona sortida. Sopem de gust i a dormir, prèvia sessió de cine "disney" com cada dia...sort que les repetirem uns quants cops perquè se m'escapa algun cop de cap...La nit és tranquil.la i al matí el cel es blau. Carreguem tots els trastos doncs avui la logística és important. Carreguem les nenes al trineu, jo la motxilla i els seus esquís a l'esquena. Nosaltres dos amb pells, jo amb corda de 5t de resistència groga per estirar el trineu i la Gemma corda per retenir-lo a les baixades. La idea és fer així els trams plans i quan comenci la baixada, els posarem esquís. Fem el primer tram pla i a la que comença baixada els posem els esquís de pista. Genial i així fins a Montgarri! La Sira hi baixa sola incloent alguns trams de pista estrets. La Nora la retinc amb el pal en algun lloc, però arribem a Montgarri a l'hora d'esmorzar. La tornada ja veurem com serà...

Visitem l'església i quan sortim ja tinc tot els estris apunt. Les nenes dins el trineu i jo a fer de "husky". Són uns 5 km i uns 300 de desnivell...farem una bona suada. M'ho agafo amb calma però constant, sense parades. Els trams que fa pendent semblo els cavalls dels tres toms de Moià quan agafaven la baixada del Mestre i tombàven cap a l'església...bufa que bufaràs i no paris que no arrencaràs! La Gemma va a darrera i també suant. Pugem a bon ritme, al final poc més d'una hora estirant el trineu. Bon entrenament "follet tortuga". Ara quan vagi sol aniré lleuger com una ploma!!!

Dinem i a la tarda baixem a Vielha a posar gasolina i a comprar i seguim ja de tornada per parar prop d'Areny de Noguera, on volem fer la ruta fins el jaciment dels dinosaures d'en Blasi. És una caminada llarga per un camí poc fresat. No està gaire cuidat i el conjunt ha envellit malament...El jaciment és poc clar, tot i això hem pogut veure les reproduccions dels ossos que es van extreure i un parell d'ossos petits reals que no van extreure, que de fet és el que més m'agrada, haver vist autèntic òs de dinosaure!

La ruta se'ns fa una mica llarga i després anem a sota el poble a veure les petjades, que es veuen força bé. Amb tot no arribarem pas a dinar a casa, serà més aviat a berener, però a les nenes els hi ha agradat molt la reproducció del dinosaure!!! 

Bon any 2022!

Sira, Nora, Gemma i Samuel