PUIGMAL CIRCULAR PEL TORRENT DEL PUIGMAL

Tota la setmana veient neu des de la plana, era molt difícil resistir la temptació de no pujar fins al Puigmal a fer una valoració "in-situ" de la situació!!! Primera part, que és pujar a Fontalba per la pista, neta...ni rastre de neu...quina desil.lusió!!! Tot i això feia temps que no pujava fins dalt i s'ha de dir que la pista al tros final està en bastant mal estat...uns quants xaragalls dels grossos, tot i que no impedeixen que amb paciència pugui pujar tothom...tot i que en algun punt una mica d'habilitat.

Deixem al cotxe gairebé dalt, doncs l'aparcament està ple de cotxes...es veu que tothom ha tingut la mateixa idea...però avui d'idees parlarem. El Puigmal és un cim molt trepitjat, potser més que el Bastiments o potser no, però és d'aquells cims on NO has d'anar si tens ganes de retrobar-te amb tu mateix...i gaudir de la tranquil.litat. O sí?

La pujada típica per la carena està bé, és directe i no té complicacions, però sempre he pensat que és injust que el cim més alt de la nostra zona no es pugui pujar per una vall, com es pugen la majoria de muntanyes i de fet com baixa l'aigua de la majoria de les muntanyes, un rierol per una vall. Amb això de "be water, my friend", tan de moda últimament, gairebé eufemisme per dir-te "inadaptat" avui ens ho hem agafat al peu de la lletra en sentit físic...i la baixada hem set aigua, amics meus! 

Segona part: Anem per feina a pujar, doncs tant gent com hi ha no sabem si hi haurà lloc a dalt. Amb un hora i tres quarts ja som a dalt...força fred i cops de vent que es poden suportar però estan al límit de suportar-los, és a dir, d'aquells dies que el vent encara no et convida a marxar, però t'avisa que se li acaba la paciència. Ens tirem quatre fotos i contents d'haver trepitjat neu, anem a esmorzar a un vivac de pedra que hi ha sota al cim. No ens hem llevat gaire d'hora, per tant aquest àpat de fet seria un segon esmorzar. Amb la panxa plena, comencem a baixar direcció el coll de l'embut, just davant el Cim d'Ortigar (pendent de fer amb esquís, quin sacrilegi!!!). Aquí comença la baixada solitària, la vall amagada, injustament oblidada. Per pendents suaus, un xic nevats, anem perdent cota, seguint el curs de l'aigua. L'any passat vaig baixar esquiant per aquí (una delícia) i espero tornar-ho a repetir aquest any. És una vall molt bonica que va a parar just al camí de Núria a Fontalba, on surten les fonts. De fet és el torrent del Puigmal i seria una bona ruta de pujada sinó fós perquè no és evident. Bé, o potser sí que és una bona ruta de pujada i baixada, precisament perquè no és evident i hom podrà trobar la tranquil.litat que ja ha desapregut de les carenes per on transcorre el camí normal.

Tant tranquil.la és aquesta vall, que sorprenem grups nombrosos d'isards a tort i a dret, alguns d'ells poc fugicers. Just quan girem a l'est, agafem el camí de l'esquerra per acabar d'arribar a baix i creuar-nos amb el que vé de Núria. Seguint la meva passió de veure la traça d'antics glaciars a tot arreu...penso que aquesta vall n'és un bon exemple...on s'entreveuen algunes morrenes frontals...Així doncs bonica circular, amb una segona part molt tranquil.la...tal i com m'agrada.

Gemma i Samuel

PUIG DE LA COLLADA VERDA

Amb la intenció de poder veure el Canigó, sense pujar-hi, proposo portar els pares fins el Puig de la Collada Verda. La pista de fet arriba fins dalt el coll, però no sé on ens la trobarem tancada. Així doncs marxem direcció Prats de Molló, per després pujar cap a la Preste. Ens parem un moment a veure l'antiga estació d'esquí tancada, on queda poca cosa i després enfilem amunt per la pista.

Per sopresa meva, diria que l'han tancat més avall d'on ho estava quan vam venira l'hivern amb en Jow i en Xevi. Som a 1700 pelats, així que fins a 2400 hi tenim una estona. Comencem a pujar xino xano, agafant el camí amb marques grogues que fa dreceres i així evitar pujar per la pista. La mare tot i que diu que es cansa molt no para de xerrar, això vol dir que encara tira. El pare en canvi avui va feixuc i un cop som a dalt del coll, no vol pas pujar el cim. Hi tenim encara 20 minuts bons i tan un com l'altra veuen que se'ls farà llarga la baixada.

Les vistes són prou bones, però no s'arriba a veure el cim del Canigó. Llàstima! La resta pugem al cim i quedem que ja els atraparem a la pista. Arribem al cim i ara sí que veiem el Canigó! No és que quedés gaire estona des del coll, però entre pujar i baixar sí que hi haguessin estat una hora més. Tirem quatre fotos i afinant la vista ja els veiem avall seguint la pista.

Nosaltres baixem pel dret direcció la pista i un cop allà alternem pista i drecera. El resultat és que arribem al cotxe tots junts i apunt per dinar!!!

Una mica més avall seguint la pista hi ha una font i unes taules, perfecte per fer un mos. Aprofitant que ja som aquí, pugem fins al refugi dels estables a veure com està la pista. No ens podem encantar però, que el dia és curt i no tardarà a pondre's el sol.

Pare, Mare, Germana, Joan, Gemma i Samuel

CULFREDA O BATOUA

26-27 d'Octubre de 2014

Culfreda NW 3031, CR 3027, NE 3032

Feia molts dies, per no dir mesos, que tenia aquests tres cims al cap. Ho havíem dit però no provat uns quants caps de setmana, però sempre o pel temps o per la feina no podia ser. Quan s'havien alienat els astres, llavors no hi havia cotxe per pujar fins al llac d'Urdiceto, ja que la pista està en bastant mal estat...

Amb la verificació a Liat de la setmana anterior, que el Subaru XV es prou capaç d'enfilar-se bé per camins trencats, anem convençuts aquesta setmana que no tindrem pas cap problema...malament...la confiança és una cosa que es guanya dia a dia i que es pot perdre en cinc minuts..

Comencem a enfilar la pista i tot correcte. Anem passant per trenca-aigües i sense massa problema ens plantem sota la presa de la central. Allà, just després de fer una paella, un soroll esgarrifant ens bloqueja la roda del davant!!! Ai ai ai!!! Ara sí, convençut que sóc una mica "gafe", parem el cotxe de seguida, doncs és evident que algun element del cotxe està patint. Fem marxa enrera 4 o 5 metres i el mateix soroll. Així que res, parem el cotxe a la paella. Jo ja començo a fer-me les meves idees, que sí el control de tracció ha escalfat els frens i ha quedat bloquejada la roda del davant...que si és error electrònic que m'ha deixat una roda frenada...etc...

Com que no hi ha "mal que por bien no venga", traiem les cadires i ens posem a dinar, mentre llegeixo el manual. Miro si puc identificar el "fusible" del control de tracció per desconectar-lo, però veig que això serà complicat...molta numeració però poca lletra (bé sí, però no la que necessito). Amb la panxa plena diuen que es veu tot millor...no hi ha més remei, alguna cosa bloqueja la roda del davant i no és pas cap branca. Sembla que siguin les pastilles de frè bloquejades, però per verificar-ho hauríem de tenir la roda lliure i fer-la girar...quina mandra, traiem el "gat".

Aixequem el cotxe amb la precaució de col.locar un gran roc prop del "gat", no fós cas que amb els rocs que hi ha el cotxe fés un moviment i es plegués el gat...llavors sí que l'hauríem vessat si el cotxe quedés jaient a terra. Amb la roda aixecada i la Gemma apretant el frè amb la mà, comprovo que bloquejada la pinça de frè no està...perquè quan no apreta la puc fer girar, encara que fent molt força i soroll, però quan l'apreta queda frenada...no deu pas ser del control de tracció...el frè està bé. Agafo la clau i a treure la roda. Amb la roda treta, començo a investigar la pinça...no sembla que estigui travada (fins i tot em plantejo desangrar aquesta pinça!!!). Agafo el frontal per repassar el disc i la pinça..i "bingo"!

LA MARE QUE LA VA PAR...una pedra cúbica de marbre blanc, dur com l'acer, de 5x5 mm s'ha quedat enclastada entre el disc de frè i la protecció interior d'acer, quan gira la roda, el disc queda travat per la pedra...i la roda no pot girar i s'hi ho fa és amb un soroll esgarrifós!!! Sort que en aquest model el disc no està collat a l'eix, sinó que els mateixos cargols de la roda bloquejen també el frè de disc, així un cop treta la roda, el disc té cert joc, que em permet juntament amb una branquilló llarg, fer moure la pedreta i treure-la cap a un lateral fins que treu el nas...PER TIRAR-LI UNA FOTO...Si el disc anés collat a l'eix, probablement no hagués pogut treure la pedra, doncs estava ben enclastada.

Un cop solucionat el problema i havent passat per boxes amb un "stop and go and lunch" d'una hora, reprenem el camí fins al Llac d'Urdiceto, satisfets que la providència ens hagi donat un cop de mà!

No dormim al refugi petit, sinó que al final anem al gros, més gran i amb matalasos. Al cap d'una estona coinicim amb en Pau i en Jaume, un parell de muntanyencs com déu mana...el primer amb 73 anys, i pujant la pista des de baix...més de 1000 m i 3 hores!!! Amb ells passem una bona estona fent petar la xerrada de l'Ariège i de mecànica, a la vora del foc...

L'endemà ens llevem a les sis i baixem el cotxe fins al paso de los caballos. Agafem la motxilla i baixem un tros de pista, per agafar el GR direcció el port d'urdiceto. D'allà baixem a sota la vall i fent una estranya diagonal sobre l'herba remuntem fins el coll de Rioumajou. A partir d'aquí seguim per la carena direcció els Culfreda...amb una mica de vent però amb un dia que va de pitjor a millor.

Passem a la vora del Peña Blanca, però el guardem per fer de tornada. Menys la Peña Castillón, la resta de cims els anem fent tot passant per la carena, però no tenim sensació de cim fins que arribem a la Punta Cabalera de 2900 metres. D'allà els Culfreda es veuen propers...queda però una carena-cresta fàcil, però bastant aèria fins al primer dels tres cims. Fotos de rigor i anem a fer els dos següents. Un cop dalt, amb molt bones vistes de Bachimala, Posets, però també del Montperdut i Vignemale com tota l'estona hem anat tenint...ens passa pel cap baixar per la canal descomposta direcció Tabernés i després ja tornarem a pujar a algun dels colls que hi ha al llarg de la carena.

Ens ho rumiem una estona i al final ens fiquem a la canal, que sense complicacions ens deixa a la tartera de baix de tot. A partir d'aquí comença el "calvari"...entent puja-i-baixa constant per anar saltant valls i torrenteres, sifonades per aquí i per allà que ens trinxen de cames i de desnivell...i a voltes la moral i tot. Finalment tornem a arribar a la carena, just al Puerto de la Madera, tan anomenat a "Recuerdos de un montañero" de Henry Russell. No sé si els cors que hi ha fets amb pedretes hi tenen alguna cosa a veure. A partir d'ara, escarmentats, diem que no farem pas cap més drecera...seguim carena i ens enfilem al cim de Peña Blanca que ens havia quedat pendent a l'anada.

Un cop dalt, la vista ens juga una mala passada, especialment a mi...ja que veig que si tornem a fer la cabra (en Luis Alejos també diu que es pot passar) per la part est, anirem a parar al GR que porta directe al Paso de los Caballos, on tenim el cotxe. Dit i fet. A la Gemma també li sembla bé...però "más de lo mismo", després d'un primer tros bé, no perdem suficient cota i ens dediquem a fer un parell de sifonades on enterrem la moral. Per postres i això que no hem dinat, anem a parar a un replà sota el cim d'Urdiceto...just 300 metres més amunt que el petit refugi del Paso de los Caballos. Toca baixar una llarga tartera que li falta pedra...

Finalment, a les tres hi poc, hora nova,...arribem al cotxe, després de 8 hores i mitja de fer la cabra...uns quants km i més de 1600 positius. Definitivament és millor anar i tornar per dalt la carena!

Gemma i Samuel