Dia 6 – Barcelona –
Dubai
Aquest any ens hem
anat embolicant...i al final la decisió va ser anar a Nova Zelanda!!! Moltes
coses hi ha per fer i per veure en aquest país i tenint en compte que allà és
hivern, decidim emportar-nos els esquís de muntanya. El vol té parada a Dubai,
amb una nit inclosa, cosa que s’agraeix, doncs tot i que no hem pogut veure
gran cosa (el gran gratacels de lluny i altres gratacels) hem pogut descansar
molt...de fet tot i dormir només 5 hores a l’hotel hem tingut la sensació de dormir
10 hores, tant, fins el punt de tenir la sensació d’haver perdut el següent
vol!!!
Dia 7- Dubai-
Melbourne
Ens llevem a les 7
i ens porten de nou a l’aeroport. Avui agafarem l’A380!!! Quina emoció. L’avió
és immens...costa creure que s’aixequi, però si hi ho fa molt suaument. El vol
que dura unes 14 hores és molt plàcid, no tenim turbulències i sembla que vagis
amb una nau espacial! Càmeres frontals, càmeres a sota (aquestes també les
tenia el 777) però a més càmera a la cua amb una visió panoràmica de l’avió
volant tot sencer que et deixa sense paraules...De fet, després de tot això, un
espera que quan baixi de l’avió en comptes d’humans es trobi alienígenes amb
dues antenes al cap...en canvi res més lluny del normal, cotxes, gent, asfalt i
edificis...Per cert, a Austràlia molt estrictes...no es pot entrar res!
Dia 8 – Melbourne -
Auckland - Snells Beach
Finalment i per
qüestions d’anar en contra del gir de la terra, al cap de dos dies arribem a
Nova Zelanda. L’últim vol de tres hores, amb l’A380 també m’ha deixat ben
admirat...amb l’avió mig buit, poc combustible, s’ha enlairat quan tot just
anàvem a 200 km/h i poca pista que ha fet servir... Un cop allà anem a buscar
la nostre furgoneta, que també serà casa nostra els pròxims 24 dies. Nosaltres
la volíem de 5,50 m de llarg i amb canvi manual però al final ens la donen de
6,00 m i automàtic...no passa res i cabrem més bé! No estem massa cansats, així
que fem un vol per Aukland amb la furgoneta sense destí i finalment ja encarem
cap al nord, on parem a dormir a Snells Beach, a costat de la platja.
Dia 9 - Snells
Beach - Waipu Cove – Whangarei, Haruru i Rainbow Falls - Waipapakauri (Ninety
mile beach) - Lake Waiparera
Avui ja comencem
amb “tralla”. Visitem Waipu Cove, banyat pel pacífic, pugem cap a Whangarei i
ens parem a varies cascades d’aigua. El dia és variable, ara sol ara quatre
gotes. Serà la tònica de la primera setmana a l’illa nord. Continuem amunt
direcció la ninety mile beach, on arribem quan es pon el sol...Molta sol.litud,
la platja és immensa i el mar oneja amb força sobre una platja molt planera. Un
rètol de prohibit anar a més de 100 km/h per la platja et deixa perplex, per bé
que els pròxims dies el veurem en llocs inversemblants, com ara abans d’un
revolt cec en baixada...S’ha de dir que els camions corren força, carregats de
llet i de fusta la majoria, van fotent-li “gas al ferro” tal com diem a la
plana... Pugem a dormir vora un petit llac amb altres furgos. No fa massa fred,
ens fem el sopar, mirem el cel estrellat i a dormir!
Dia 10 - Lake
Waiparera - Maitai Bay - Hokianga Harbour - Giant Kauri i Tane Mahuta - Parakai
Tot i la
quilometrada de pujar fins a la ninety mile beach, de baixada teníem en ment
veure algunes coses, com ara els arbres més grossos del país, els “giant
kauris”. Després de veure les sequoies l’any passat, aquests sorprenen, doncs
es troben enmig d’un bosc frondós gairebé tropical, amb palmeres per tot arreu.
De baixada parem a Hokianga, lloc on van desembarcar els Maoris quan van
arribar a Nova Zelanda i d’aquí cap a dormir que ja es fa fosc!
Dia 11 - Parakai - Muriwai
Beach - Garnet Colony - Mt Eden i Auckland - Hot water beach - Cathedral Cove -
Te Aroha - Mokenne Geyser - Waitomo
Comencem el dia a
Muriwai Beach, caminant per una platja de sorra negra, sota la Garnet Colony.
Avui tenim moltes coses per fer. De baixada tornarem a passa per Auckland.
Volem fer algunes compres i veure vistes de la ciutat des del Mt Eden, molt
recomanable. Després ja marxarem cap a la península de Coromandel, parant a la
Hot water beach, on una munió de “lemmings” equipats amb una pala volen fer-se
la seva particular “hot pool”. Llàstima que el mar està una mica esvalotat i no
hi ha intents reeixits. Nosaltres toquem l’aigua calenta amb les mans, però de
ficar-nos-hi sencers “ni hablar”, que l’aigua del mar sí que es freda. Marxem
cap a Cathedral Cove, on una caminada ens porta fins unes platges
impressionants. El dia se’ns acaba, però encara tenim temps de parar a Te Aroha
per veure la zona de Mokenne Geyser i d’aquí cap a Waitomo on volem dormir.
S’ha fet tard i anem passant carreteres i “pobles”, ja que no deixen de ser
quatre cases al costat de la carretera. Aquí una bona anècdota, doncs veiem un
cotxe de policia que bé amb els llums encesos cap a nosaltres!!! Resulta que
aquest tram era poble i anàvem a 74! El policia molt amable ens ho recorda i
ens diu que no queda gaire fins a Waitomo...ja dubtem si el nostre limitat
anglès no ha permès captar “i us he posat la multa”, però per més voltes que hi
donem no ho hem pas sentit! No sé si a casa nostra trobaríem un agent tant
permissiu!
Dia 12 – Waitomo -
Marokopa falls - Natural Bridge - Waitomo Caves - Kiwi House - Hobbiton -
Wairere falls
Avui toca
“turistada”, però és a partir de les nou del matí. Al voltant de les set ja és
clar, així que ho aprofitem per anar a les cascades de Marokopa, molt boniques
i parem també al Natural Bridge, un pont natural de pedra per on passa el riu
per sota. En realitat és una antiga cova que per on circulava una riera que
s’ha esfondrat en la seva totalitat, menys en aquesta zona. De fet la següent
parada són les coves de Waitomo (aigua – forat en maorí), famoses pels seus
insectes que fan llum...llàstima que no es pot tirar fotos, però el passeig en
barca gairebé solitari per la cova amb la “via làctia” als nostres caps ha
estat una molt bona experiència...quins insectes tant “ben parits” els
Glowworms. Com que estem de “turistes”, també anem a la Kiwi house, per veure
aquest el “kiwi”, un ocell nocturn, tipus gallina, sense ales i amb un bec
punxegut, icona de l’illa. També veiem Kea’s (una mena de lloro gros), però ja
ens avisen que si anem a l’illa del sud, fàcilment en veiem. De Kiwi’s en plena
natura ja és difícil trobar-ne, primer perquè són nocturns i després perquè
n’hi ha pocs...Seguint amb el “turist day”, anem cap a Hobbiton... Sí, al final
hem caigut a la trampa...això potser ens ho haguéssim pogut estalviar... Sort
que abans no es faci fosc anem a les Wairere Falls, no sense apretar la
manxa...doncs hi ha 45 minuts caminant i en falten només 15 perquè es faci
fosc! Sort que hem agafat el frontal, perquè a la baixada prou falta que ens ha
fet! I d’aquí, sopar i a dormir, seguint amb la nostra pauta d’aproximadament
dos dies sense càming per cada un de càmping. De fet hi ha una bona web a
rankers.co.nz, amb un mapa amb bones ubicacions on es permet acampar amb
furgonetes self-contained, cosa indispensable!!!
Dia 13 - Wairere
Falls - Blue Springs – Rotorua - Te puia - Okere falls - Waiotapu - Hukafalls –
Spa park Taupo
Avui toca zones
termals de Rotorua, de totes maneres fins les nou no obren (sí, pràcticament
totes les zones termals són de pagament, no com altres països), així que el
matí ens busquem una bona caminada fins als blue springs. Cert que es pot
començar per l’altra costat i així és mes curt, però nosaltres aprofitem per
estirar bé les cames, que ja comencen a grinyolar... A Te puia veiem també un
espectacle Maori...si, sí Kiaora!!! Els guéisers, fons calentes, fangs estan
bé, però potser millor els de Waiotapu, on les “pools” tenen més colors...per
contra només hi ha un guéiser. Entre mig aprofitem per visitar les Okere falls
i amb una mica més de “marxa” arribem a les Hukafalls abans no sigui fosc. La
nostra intenció avui era prendre un bany en alguna zona termal...però la que
hem trobat no ens ha fet el pes, tot i parlar amb una mexicana i un
nova-zelandès que ens convidaven a entrar...Guardem el bany per més endavant,
no sabem on, però segur que sortirà algun lloc interessant. Al final, després
d’una bona comprada al supermercat i amb el cel ja fosc, parem a l’Spa park, on
ens banyem sols a “la luz de la luna” sota una cascada d’aigua calenta! A
vegades la paciència i la perseverança tenen la seva recompensa!!!
Dia 14 - Taupo -Zona
Whakapapa - Turoa - South Crater Tongariro - Porirua
Hem dormit davant
el llac, a Taupo. Avui tenia moltes ganes d’esquí de muntanya. Som prop de la
zona de Whakapapa...però fa un dia pèssim...Tot i això ens arribem al poble
però la carretera fan falta cadenes, encara no les tenim i el dia està ventós i
tapat...tampoc fa dia per tenir vistes i disfrutar, així que fem canvi de
plans, no sense abans intentar a l’altra costat de la muntanya, a l’estació
d’esquí de Turoa. Aquí tres quarts del mateix. Neva i fa vent. Fora, altres
ocasions hi haurà. Anem a caminar fins a sota el Tongariro, al cràter sud. En
teoria aquesta també és una excursió possible amb esquís de muntanya, però no
hi ha neu. Ens trobem amb dos bascos ben trempats que també fan la mateixa
excursió caminant. Ella viu i treballa a Auckland i ell l’ha vingut a veure de
vacances. Ens expliquen que aquest està essent l’hivern més càlid en molt de
temps. Va començar nevant molt, fins a 3 metres pràcticament de cop, però ara
ja porten un mes de bonança i les temperatures no hi ha manera que baixin. Tot
i que se’ns posa a nevar i fa vent encara podem arribar fins al cràter sud, on
ja tot és glaç viu. Llàstima però que el Tongariro està ben tapat. La baixada
la fem ràpida, parem un moment per veure el refugi i d’aquí cap al cotxe, que
ja tenim gana per dinar! Veient el temps decidim no anar cap al Mt Taranaki,
doncs també pinta pluja, en canvi tirem cap al sud fins un pèl abans de
Wellington on l’endemà volem agafar el ferry.
Dia 15 - Porirua - Wellington
- Picton - Blendheim - Motueka - Apple Stone - Sandy Bay (Abel Tasmann Pak) - Seaford
Agafem el ferry de
les vuit del matí ja que amb les tres hores i pico de travessa que hi ha fins a
Picton volem aprofitar encara el dia. El dia és ben assolellat. Bones vistes
durant el trajecte. L’illa del sud, tal i com tothom ens ha dit, promet. Ja
veiem els primers cims nevats, prats i valls verdes. Un cop a terra anem a
comprar les cadenes per la furgo, doncs ara sí que ens aniria bé tenir-les,
guardem el tiquet perquè ens les abonin els del lloguer i cap a Abel Tasman falta
gent!!! Amb tot plegat ja són més de les tres, o sigui que avui no podrem fer
kayak. Aprofitem per caminar fins a l’Apple Stone i després un tram de l’Abel
Tasman track. D’aquí agafem el cotxe i tirem encara més el nord, doncs demà
volem veure Wharariki Beach. En aquesta zona tenia ullades un parell
d’esquides, una al llac Sylvester i l’altre al Mt Arthur, però a cota de neu
està pels núvols i demà pinta mal temps. Paciència, tot arribarà. Tenim els
esquís a dins la funda i encara no els hem tret, però tard o d’hora tindran la
seva ocasió!
Dia 16 – Seaford - Wharariki
Beach - Cape Foulwind – Pancakes – Greymouth
Hem dormit a la
platja, molt tranquils. Enfilem al matí d’hora l’últim tros que ens queda fins
a Wharariki beach. Fa un dia tal i com estava previst, rúfol. Caminem fins a la
platja, tirem fotos, veiem cadells de foca i pugem i baixem dunes de sorra. Ara
ja baixarem cap al sud. No parem a Sant Arnauld, on volíem esquiar perquè no hi
ha bona previsió. Així ens avancem i anem a veure les Pancakes. S’ha de dir que
a l’hivern s’ha d’anar per feina perquè la foscor no t’atrapi amb els “pixats
al ventre”. Arribem a les pancakes amb un mar enbogit, les onades batent fort
contra aquesta estranya formació rocosa. Avui també dormirem a la platja, però
abans anirem a comprar al supermercat. Fa uns dies hi va haver un terratrèmol
prou sentit a Wellington amb alerta de tsunami inclosa i des de llavors sempre
que dormim a la platja penso que no vingui un tsunami!!!
Dia 17 – Greymouth -
Lake Brunner - Franz Josef Glacier - Fox Glacier - Haast Township
Som ja al mig de la
costa oest de l’illa sud. Entrem en la zona dels alps, veient les dues
principals glaceres d’aquesta costa. La Franz Josef potser és més visitada, a
uns 45 minuts de l’aparcament, però ha reculat força, en canvi la Fox és més
impressionant. Tirem abundants fotos de neu, ara els esquís ja comencen a
dansar dins la funda...s’acosta el moment que surtin. Parem a dormir al càmping
de Haast, amb molt bones instal.lacions i molt tranquils. Rentem roba i coneixem
una parella madrilenya que fan l’illa en bicicleta. Cada dia et topes amb algú
o altra. De catalans en vam conèixer al ferry, bascos un parell de
vegades...diria que ja hi som tots per tenir un acudit!!!
Dia 18 - Haast
Township - Treble Cone - Wanaka - Crown Range
Les esquiades que
tenim pensades tampoc són molt llargues, així que tenim temps tan per fer coses
a matí com després a la tarda. Avui per exemple parem a veure unes cascades i
una zona d’aigua blava sota el refugi del Mt Brewster. Aquesta esquiada també
ens va ballar pel cap, però al final vam decidir no fer nit a refugis i dedicar
només un dia a cada esquiada. Tampoc estarem tants dies a l’illa, així que no
podrem dedicar un dia per aproximacions. Això ens limita algunes sortides, però
en canvi ens permet trepitjar més zones amb el temps que tenim. Al final doncs,
a mig matí, ens plantem a Treble Cone!!! La carretera d’accés deu ni do. Sense
asfaltar amb un tros ben penjat no és el terreny idoni per una furgoneta de 6
metres de llarg, però la veritat, m’ho imaginava pitjor. Almenys és
relativament ample. Som diumenge, així que hi ha molta gent i hem de deixar el
cotxe més d’un quilòmetre abans. El tros final un shuttle gratuït t’acosta fins
el peu d’estació. Fa un dia prou bo, però els núvols alts han anat baixant i
ara tapen els cims. Posem pells i amunt!!! Quines vistes. Pugem fins a sota el
pic, doncs el tros final està completament tapat, de fet portem mitja hora
pujant enmig de la boira. Sort que sota la cota de la boira, les vistes sobre
el llac i la població de Wanaka són espectaculars. Potser el més impactant és
les dues estacions de l’any que semblo percebre. A la cota on som, hivern, a
baix al llac i als pobles, primavera. Ja ens havien avisat que aquest hivern
està essent extremadament càlid i de fet, a la base de l’estació, tenen
problemes amb mantenir la neu en condicions...Les temperatures habituals que
estem tenint són al voltant de 5-28º... Primer baixada i primeres sensacions.
La neu és primavera total!!! També primeres coneixences d’esquiadors de
muntanya, una parella molt amable que ens donen quatre indicacions.
Dia 19 - Crown
Range - Remarkables - Glenorchy – Queenstown – Cromwell
Dormim dalt d’un
port de muntanya, amb vistes a Remarkables i a cavall entre Queenstown i Wanaka.
Avui tenim ganes d’anar a Remarkables. El dia s’ha aixecat assolellat, però
seguint la llei de Nova Zelanda, no acabarà pas bé. Aquesta llei més o menys bé
a dir, si el dia comença amb sol acaba amb pluja, si comença amb pluja acaba
amb sol i si comença ennuvolat acaba amb vent, pluja i sol!!! La carretera de
Remarkables està prou bé, la pugem bé amb la furgoneta i aquí sí que això ja és
més muntanya! Posem pells, anem a la Ski Patrol a informar de les nostres
intencions (atenció, obligat informar del que vols fer a muntanya, a quina hora
tornaràs i informar que ja has tornat). Fem una xerrada amb ells i ens diuen el
que pot estar millor avui. Així que comencem per anar a un coll. Allà atrapem
una parella de Nova Zelandesos que fan esquí de muntanya. I fem una bona
xerrada que més tard es convertirà en una bona vesprada. Fem una baixada altra
cop cap a l’estació i després pugem direcció el Single Cone. Per variar a dalt
torna estar tapat de nassos. Pugem fins a la cota on tenim vistes (un grup
davant nostre ha fet cim, però nosaltres ens hem quedat poc abans). Gaudim de
la primera baixada amb neu pols! No és que abundi aquesta neu pols, doncs
l’orientació que hem fet està resguardada, car l’anterior coll estava ventat i
un pèl duret. Quedem prou satisfets d’aquesta segona zona. Volíem veure les
vistes del llac de Queenstown des del cim però no ha pogut ser. Baixem,
recollim trastos i cap a Glencorchy a estirar les cames. Al vespre anem a fer
una pizza a Queenstown, a un bar que s’obre el sostre per veure el cel
estrellat. Sortim a passejar i de cop algú ens crida. A l’acte quedem parats,
però després el reconeixem. És l’esquiador que hem trobat a Remarkables. Ens
convida a entrar al bar amb els i fer unes tapes i cerveses. És en Bred
(perdona si no ho he escrit bé) i la seva parella l’Annie (perdona altra
cop...). Fem petar la xerrada, són uns apassionats de l’esquí de muntanya, però
també parlem d’altres coses, com la gran afició que compatim de llegir al
lavabo!!! Em queda clar que la millor neu a “japan”, quins videos!!! Ells tenen
unes conferències a la tarda i fan esquiades al matí, doncs són de l’illa nord.
Una abraçada des de casa nostra, merci per la companyia, la info i les webs,
esteu convidats a esquiar al Pirineu!
Dia 20 – Cromwell –
Cardrona - Te Anau
Ahir vam parlar que
potser ens trobaríem amb en Bred a Cardrona, però el dia és una mica variable.
Com que som a la zona i demà la intenció ja és marxar més al sud, aprofitem per
fer una altra esquiada, ara a Cardrona, a cavall entre Queenstown i Wanaka. La
furgo ens patina al fang i després d’intentar-ho hem d’acabar aparcant a
1300...doncs no podem accedir al pàrquing superior. De fet millor, perquè a
aquesta cota hi ha visibilitat i més amunt no. Esquiem sense massa convicció,
pensant en el fons de les nostres ments que el dia s’obrirà, tot i que la
confiança real sigui baixa. Però que coi, si és el meu sant!!! Com a regal,
vistes des del cim!!! Això que és un desig i un reclam al final és una
realitat. Hem estat de sort, una ventada i ens ha deixat veure el llac de
Queenstown! Pells fora i avall!!! A la tarda toca una bona tirada fins a Te
Anau, ja que l’endemà volem anar a Milford Sound.
Dia 21 - Te Anau –
Mirror lake - Milford Sound – Otara
“Turist day”,
començant amb el mirror lake, que l’enganxem assolellat amb un reflex preciós,
després cap a Milford Sound, aquí ja un cop passat el túnel enganxem núvols i
plugims. Fem el “cruise” igualment, entre cascades i fins a mar obert. Ens
expliquen la diferència entre Sound i Fiord (vaja que això de Sound no és pas
pel so dels ocells). Veiem foques i ens enduem una bona remullada quan situa
“la barqueta” sota mateix de la cascada!!! Amb sol radiant aquesta zona encara
deu ser més espectacular. Mentre esperem que es posi verd el semàfor del túnel
apareix un Kea, que sembla que esperi que li tirem menjar. De fet ja havíem
vist el rètol de no donar-los menjar, però no deia pas que no els poguessis fer
un “plurireportaje” fotogràfic!!! La resta de la tarda conduïm cap al sud, on
passem per la ciutat de Invercargill fins que tornem a acampar prop del mar.
L’endemà volem fer els Catlins...
Dia 22 – Otara -
Purakaunui Falls - Nugget Point - Pinguins i foques a Portobello (Dunedin) -
Moeraki Boulders - Kakanui
Encara que les
hores de claror deuen ser unes 11, no totes són de sol, ja que entre la posta i
la sortida ja en perds un parell. Així que matinem i aprofitem fort el dia.
Avui, com tants altres dies, si ens haguessin dit tot el que faríem ens hauríem
assentat per descansar abans de començar!!!
Anem a veure les
Purakauni Falls als boscos de Catlins, després seguim fins a Nugget Points. Fa
dies que volem veure pingüins. A la costa oest ens vam trobar amb els rètols i
el consell dels Nova Zelandesos, que ens deien que no hi perdéssim el temps que
no era l’època...en canvi a la costa est si que era possible veure’n. De moment
però veiem altra cop foques...Ens acostem però a una altra zona, prop de
Portobello. Veiem altra cop foques, lleons marins, albatros (A380 naturals) i
finalment anem a parar a una bona platja, reserva de “yellow penguin”... Sense
una gran confiança baixem a veure i “esquivar” foques i lleons marins, doncs el
camí de la platja n’està ple. Ens fa respecte passar a quatre metres d’aquest
animal, però sembla que estan fent la migdiada...Tothom tira fotos i està
pendent de les foques, però nosaltres, xino-xano ens n’anem allunyant. Fins que
de cop veig un pingüí a l’aigua, que sembla que vulgui sortir. La Gemma no em
creu, però ens parem i ens ajupim. Al final queda clar que és un Yellow
penguin...està esperant per sortir i nosaltres li fem nosa. Ens quedem quiets
ben arraulits i al final es decideix a sortir. Es posa dret i comença a caminar
a cops, sempre pendent de nosaltres, que no fem cap més gest que el de disparar
fotos...És la tarda i se’n va cap al niu...que elegant ell tot caminant! Molt
contents per haver-lo vist (estàvem sols), ja pensem en veure’n més...però no
serà avui. Encara ens queda parar a les Moeraki boulders, unes pedres
perfectament rodones d’aproximadament un metre de diàmetres, embarrancades a la
sorra de la platja. Mil i una explicacions hi ha d’aquest fenòmen, ben curiós
per cert. Hem aprofitat el dia...Un dia ple de sensacions i emocions...però
aquestes hores no sabem encara la que ens espera!!!
Dia 23 – Kakanui -
Omaruru Penguin Colony - Elephant Rocks - Ben Ohau – Glentanner
El dia comença
d’hora, concretament allà les dues de la nit. No és que amb la por que es faci
fosc i no tinguem temps de fer tot el que volem ens haguem begut l’enteniment,
sinó que un terratrèmol ens ha tret del llit!!! Estàvem dormint a la furgo al
costat de la platja i una contundent sacsejada ens ha despertat. S’ha mogut
tot, ens han caigut els raspalls de dents dels armaris i ens ha deixat amb uns
ulls com unes taronges. Primer ens han passat pel cap tot un seguit
d’inversemblants explicacions. L’equip de rugbi del poble ens ha volgut fer una
“mofa” i ens ha bellugat la furgoneta. Fals, el poble és de 100 habitants i
farien falta 20 “tios” per moure-la així i no hi són pas. Una onada del mar ha
arribat a la furgoneta i la golpejat, ara estem surant al mig del mar. Fals,
mirem per la finestra i no hi ha pas aigua, hi ha sorra. Una altra furgoneta
que ha arribat tard i el conductor, amb molta son acumulada, s’ha estampat amb
la nostra furgoneta. Fals, no tenim pas cap bony al cotxe ni cap furgo al
voltant. Bé, comencem a tocar de peus a terra, un terratrèmol!!! Consultem a
internet al registre automàtic i efectivament. Revisem que no hi hagi cap avís
de tsuami i altra cop a provar de dormir...Res...ull quantes coses que ens
queden per fer avui...
Comencem esmorzant
per segona vegada a una altra platja, mentre el sol va pujant i ja paint el
primer esmorzar d’”ous amb beicon”. Mentre anem menjant, somiem a tornar a
veure pingüins...Com que no ens hem rentat la cara (tampoc dutxat), ens hem de
fregar un parell de cops els ulls quan veiem una parella de pingüins que surt
dels matolls per anar al mar a pescar...massa poca llum a les càmeres dóna unes
fotos bastant pèssimes...Haurem d’esperar que en surtin més. Al cap d’una
estona en surt un altra i aquest si que el podem “enganar” bé... Avui ja ha
valgut la pena llevar-se!!!
D’aquí sortim
direcció Ben Ohau. Avui tenim ganes d’esquiar. De moment el dia s’ha llevat
assolellat, s’ha transformat a rúfol i ara mentre estem veien els Elehpant
Rocks, les perspectives d’esquiar són baixes. Cotxe i carretera, pluja, arc de
Sant Martí i finalment sol i muntanyes nevades al fons. Arribem al pàrquing i
fan falta cadenes. Les tenim però ens avisen que la pista és especialment estreta
i dolenta. Així que toca “dit”. No confiem massa que ens pugui ningú (dos
persones amb tot l’equipament d’esquiar i a les 11 del migdia). Però la
providència fa que una nena perdi el bus d’esquiar i el pare l’hagi de portar
amb el tot terreny. Ens carrega i molt amablement ens puja fins l’estació. Quin
dia més assolellat. Diu que també ens esperarà, ja que la seva filla acaba a
les quatre de la tarda. Perfecte!!! Dia genial, neu pols, sol, cel blau i
radiant, llac al fons... Fem una primera pujada (després d’informar la Ski
Patrol) fins un cim que no sabem el nom i marquem una bona baixada amb neu
pols. Tornem a posar pells i ara sí anem al Mt Sutton, més a la dreta. Quatre
fotos dalt i una altra bona baixada fins l’aparcament. Ens queda mitja hora llarga
fins les quatre, tenim temps de pujar fins dalt el telecadira a avisar la
Patrol que marxem. Amb tot, a les quatre en punt ja som el cotxe, on amablement
el senyor ens baixa fins on tenim la furgo. Avui no podem demanar gaire més!
Dia 24 - Glentanner
– Aoraki Village – Sealy Tarns - Lake Ophua
Ens llevem després
de la nit més freda, sense arribar a glaçar. No es estrany, som sota el Mount
Cook, l’Aoraki en maorí. Ahir el vam poder veure i fotografiar, però avui no
sembla que tindrem aquesta sort. La Gemma no té el millor dia, tot i això
es veu en cor d’afrontar els 1810 graons
amb els esquís a l’esquena per accedir a la neu esquiable. Ens ho plantegem pas
a pas i al final ens plantem fins al coll a 1700. Volíem arribar al Mt
Ollivier, però el dia s’ha anat complicant i ara comença a nevar. Per damunt de
la cota on som tot es boira i tapat. Gaudim això sí de les vistes cap a les
antigues valls glacials...els colors, els glaciars...la neu però la trobem
crosta en alguns trams “crosty” com ens han dit els tres o quatre esquiadors
que hem trobat. Ens despedim de la zona, anem a informar de la nostra tornada
al DOC del parc i tirem avall, resseguint el llac d’un blau turquesa intens.
Dia 25 - Lake Ophua
- Fox Peak – Geraldine - Woodbury Road
Mandregem una mica
al matí doncs no sabem si serà millor esquiar a Fox peak, on l’estació està
tancada, a Mt Dobson o a Round Hill. Al final però, les decisions es van
encarant totes soles. Arribem a la porta d’accés a Fox Peak i mentre llegim el
cartell que informa que l’estació està tancada i que “bla bla at your own
risk”, arriba un senyor “pagès” de la zona. Li demanem informació i si bé
d’entrada el “no hi ha neu” s’imposa, després diu que el seguim...Va potser amb
el seu nét a fer llenya. Ens toca passar un pont de fusta molt estret, tant que
amablement abans de passar-lo, baixa del cotxe i ens ve a informar “encara que
sembli que no passareu, passareu, jo us guiaré”. Sincerament no pensava que
vingués d’un centímetre el passar o no passar. Si jo el deixava de marge al meu
costat, al costat de la Gemma li faltava per no veure la roda “volar”. Al final
però passem i cap amunt. Dalt coneixem uns quants personatges més, paguem la
taxa de la “road” i quan ja anàvem a sortir, apareix un jove neozelandès que
també fa esquí de muntanya. Diu que ens acompanyarà, bé cap problema, res
millor que un “hogareño” t’ensenyi els racons. Es diu John. Al principi parlem
poc, però mica en mica el gel es va trencant i com el sol que escalfa les
vessants, també s’estoven les converses. És un bon apassionat de l’esquí de
muntanya. Ens explica que el senyor que ens ha informat a baix i ens ha guiat
al pont, és el president del club d’esquí, ens parla que els primers esquís amb
pells de foca autèntiques les hi va regalar un altra senyor que hem conegut
abans i ens explica el seu somni de construir un refugi de muntanya en aquella
zona, pensant més en l’alpinisme i no tant en l’estació d’esquí. Amb bona neu
l’excursió va passant. Calcem grampons i piolet per accedir a un coll amb neu
més dura i passem a l’altra vessant de la muntanya. Farem circular. Ara toca
pujar unes pendents redreçades, nosaltres tracem més per la dreta doncs es prou
dret i la zona per on ell passa, piolet en mà, més exposada. Al final arribem
tots dalt del cim del Fox Peak, d’uns 2300 metres, el més alt que hem fet al
país! Les vistes són molt maques. Ens explica recorreguts que ha fet, on va
esquiar ahir, etc...ens tira fotos i ens ensenya una bona baixada, de fet,
baixem per uns tubs de suau pendent, que de fet són una de les esquiades
preferides d’un seu amic esquiador bon coneixedor de tota l’illa. Nosaltres
estem molt contents que ens hagi ensenyat aquest petit tresor. Arribem en
circular altra cop a l’estació i
continuem xerrant. Com que anem direcció Christchurch i no funciona el
bluetooth, ens diu que el seguim, que podem descarregar les fotos a casa seva.
Allà ens presenta la seva dona i els seus dos fills. Passem una bona tarda,
parlant de casa nostra, del nostre país de la nostra neu i ells explicant-nos
coses de Nova Zelanda. Sempre em quedarà la imatge dels nens mirant a l’atlas
on era casa nostra!!! Ell treballa a la construcció com jo i ella és
fisioterapeuta, així que al final acabem intercanviant també informació dels
nostres rams! Ens conviden a sopar, però nosaltres encara hem de buscar lloc
per dormir, així que molt agraïts és hora d’aixecar-se. Surt tota la família a
despedir-nos, una bona abraçada John i a tota la família, hem passat un gran
dia amb vosaltres!!! I merci per dir-nos lloc per acampar, vam estar-hi molt
bé!
Dia 26 - Woodbury
Road - Mt Hutt - Castell Hill - Arthur Pass - Glentunnel
Les vacances entren
a la recta final. Avui farem una esquiada ràpida a l’estació de Mt Hutt, amb
vistes a la plana de Christchurch i al mar. La neu a pistes està molt bé, però
fora pistes el vent i la fusió ha deixat una pedra de glaç “infumable”. No ens
hi fem pas mala sang, doncs després del bon gust d’ahir, avui només era estirar
les cames. Després d’esquiar anem encara a Castell Hill i a Arthur Pass, on la
gran vall glaciar, dóna pas entre la costa est i oest. Les dimensions de tot
això costa percebre-les, és enorme. De fet ja el país ens enganya. No és una
illa petita perduda al pacífic..., sinó que les dues illes tenen el tamany de
Regne Unit!!!
Dia 27 - Glentunnel
- Maruia Springs – Kawatiri Junction
Avui tocava
càmping. Ens va costar de trobar i no sabem pas si la vam encertar massa. Això
de pagar 50 cèntims per dutxar-nos 4 minuts no és pas del meu agrat. Així
doncs, per soluciona-ho, banys termals a Maruia Springs. Ens mirem primer els
de Hanmer Springs però no ens acaben de convèncer. Tot molt artificial. No és
que Maruia sigui més natural (si que l’aigua ho és, i no tractada), però
almenys està en una zona més verge i salvatge, aïllat de qualsevol població.
Dia doncs de relax, sense presses i aprofitant que el temps no és pas per tirar
coets. D’aquí ens dirigim al nord, on volem tornar a provar les dues coses que
tenim pendents, fer kayak a l’Abel Tasman i una esquiada a Rainbow, sobre els
Nelson lakes, a Sant Arnaud.
Dia 28 - Kawatiri
Junction - Sant Arnad - Motueka - Kawatiri Junction
Segon intent a
Rainbow Skifield, fallit. Al matí, que s’ha aixecat ben assolellat, s’ha
combinat amb una “road closed”, ja que s’ha espatllat un “arrastre” de
l’estació i com que no poden obrir, tenen la carretera tancada. Ho demanem a
tothom qui podem, però no, tancada. Canvi de plans, cap a fer kayak a Motueka.
Ens costa trobar kayak de lloguer pel mateix dia, però finalment a un e-visitor
ens trobem una empresa de gent molt amable. Ens agradaria veure foques, però
ens diuen que serà difícil, doncs són lluny d’on som i remant hi ha una estona.
Després de les indicacions de seguretat pertinents, sortim amb el kayak biplaça
a tot drap. Tan fer servir les cames, ja tenia ganes de fer treballar els
braços. Tot i que bufa una mica de vent, podem avançar ràpid i el dia lluny
d’espatllar-se com deien les previsions, es va arreglant fins deixar-nos el mar
com una bassa d’oli. Arribem fins la colònia de foques i les veiem des de tots
els angles. Fins i tot veiem un “blue penguin”, carai quin dia més rodó. A dos
de quatre hem de ser a la platja, així que remem amb força, tant, que ens
avancem ben bé un quart d’hora. La noia que ens ha donat les instruccions de
seguretat i funcionament al principi, molt trempada, ens recull i ens diu que
ens dutxem allà mateix. No sé si ho diu com a cortesia o perquè la nostra
“olor” es sent a quilòmetres...El cas és que nosaltres no diem mai que no. Bé
només quan s’ha de treure la cartera de la butxaca! Al vespre anem a dormir al
mateix lloc del dia abans, amb l’esperança que ja hagin obert Rainbow...
Dia 29 - Kawatiri
Junction - Sant Arnaud - Rainbow - Blenheim
S’ha passat tota la
nit plovent amb ganes i amb vent. Gairebé ja donc per perdut el tercer intent
d’esquí a Rainbow...De totes maneres, camí de Blenheim ens hi acostem així que
hi anirem a treure el cap. Per internet hem vist que havien obert...Arribem
allà i el dia és encara ventós i rúfol. No tenim pressa, s’ha de pujar amb
cadenes i no les volem pas posar l’últim dia. Parlem amb el conductor del
“shuttle” i quedem que a les onze pujarem, així el dia, esperem, ja haurà
millorat més. Mentre preparem els esquís, mengem i observem com el kea buida
totes les escombraries buscant menjar...
A les 11 i poc
enfilem amunt, quan el dia ja comença a millorar. Les coses una vegada més es
van encarrilant soles. Ja surt el cel blau pel fons de la vall, i per la
carretera ja veiem la neu que ha caigut la nit passada. Parlem amb la Patrol, i
sortim fins dalt la cota de l’estació per després flanquejar i anar cap a
l’altra costat fins arribar al Mc Rae, on aprofitem la neu caiguda per deixar
una bona traça, tant de pujada com de baixada. D’aquí tornem de dreta a
l’estació, a través d’uns llacs. Al final, tot i que s’ha fet esperar, bona
esquiada a Rainbow. Molt satisfets esperem el bus de les quatre que ens torni
al pàrquing inferior. Això s’acaba, ara sí que ja podrem endreçar bé els
esquís. Demà volem veure balenes i més foques. També començarem a fer les maletes...quin
greu.
Dia 30 - Blenheim -
Omaru Stream - Kaikoura - Chirstchurch – Akaroa
Passem el matí, una
mica tapat i ventós (deu ni do el mar quina força, qui li agradi fer surf allà
té un paradís!!!), veient cadells de foca sota una cascada d’aigua dolça. Les
tenim a tocar. No tenen por, però tampoc interactuen. Agafaria una cadira i
m’hi estaria tot el matí mirant com juguen. Són cadells que les mares fan pujar
fins aquest gorg d’aigua, comunicat per un rierol de pedres, cosa que deixa a
les foques petites perfectament protegides. Llàstima que no sobra la llum
d’ambient, perquè de les 200 fotos, poques les podrem aprofitar... Finalment i
a desgana, marxem, doncs a les 12 volem anar a veure balenes. Ja ho vam fer a
Islàndia, però aquí esperem veure’n una mica més. Després d’una llarga
explicació de les característiques del catamarà i un parell d’avisos de “sick
warness”, ens resumeix totes les explicacions en una frase: “this is a fast
ship”. Ostres, sort que ho ha dit, perquè sinó no ho hagués pas sabut! Si
literalment volem per damunt les ones!!! Jo que a vegades ja sóc una mica
poruc, ja començo a pensar per on sortirem quan el vaixell bolqui!!! Quan ens
han venut els bitllets ja ens han dit que hi havia onades, però no ens han dit
que pilotava l’”Alonso”. Passa pel nostre costat un albatros impressionant i
després de mitja hora de picar les ones a tot drap, arribem a la zona on el
canyó marí és més profund i on comença la feina de la tripulació d’escoltar al
mar en busca dels sorolls que fan les balenes sota l’aigua. Finalment en veiem
una, que ens deixa tirar forces fotos incloent de la cua. Ens movem una mica
més fins que en trobem una altra, aquesta sí que ens deixa enganxar-li ben bé
la cua. Quin animal...45 minuts sota l’aigua, 10 minuts respirant a la
superfície...i quin tamany!!!
A la tarda marxem
cap a la península d’Akaroa, ja al costat de Chirstchurch. Per posar la
cirereta, a les vuit del vespre negre-nit, ens veiem conduïnt per una “narrow
road” no aconsellada per furgonetes...mare de déu fins l’últim dia ens hem
d’embolicar. Això si, serveix per veure vius una desena de “possums”, ja que
fins ara tots els havíem vist atropellats a la carretera. La veritat no
m’estranya, doncs ens hem atipat de frenar per no xafar-los. Al final hem vist
una mica de tot, cèrvols, xais, vaques, llames, possums, yellow penguins, blue
penguins, balenes, keas, kiwis, un parent dels kiwis que no recordem el nom,
estruç (n’hem vist i l’hem fet!!!), foques, lleons marins, albatros, cignes
negres...i d’altres que em deixo. Així, satisfets, anem a dormir.
Dia 31 - Akaroa – Christchurch
– Sydney
Últim dia a l’illa.
Terratrèmol matinal que no sentim, doncs estem enfeinats netejant la “furgo” i
tal com diuen els “kiwis” (sí, hi ha kiwi ocell, kiwi fruita i kiwi ciutadà de Nova Zelanda!), ja hi estem acostumats i no els sentim. Aprofitem
per visitar Christchurch, especialment la zona més afectada pel terratrèmol de
2011. Encara hi ha l’església mig derruïda, edificis buits i amb
esquerdes...deu ni do la força de la naturalesa, i l’empenta de l’home per
adaptar-s’hi. Tornem la furgoneta, ens abonen amablement les cadenes i ens
desitgen bon viatge, després de dir-nos que hem batut el rècord de quilòmetres del mes, 7764 km en 24 dies. Toca marxar, ara que ja ens havíem convertit en “kiwis”? Enrera queda la resposta que ens donaven, quan responíem que no érem de Nova Zelanda, sinó de l'altra punta del món, "not yet".
Dia 1 – Sydney – Bangkok
– Dubai – Barcelona
Partit de tenis. Si
el vol de l’anada estava partit amb una parada a Dubai per dormir, el de
tornada es pot qualificar de partit de tenis, o més ben dit de pilota de partit
de tenis. Dreta-esquerra, dreta-esquerra. Gaudim això sí veient les piràmides
d’Egipte des de l’avió i menjant com mai, gentilesa d’Emirates. No sé si portem
10 o 15 àpats, però el que sí és cert, és que a l’últim que ens han donat hem
“catxat”. Tenim el menjar dalt l’esòfag...no hi cap res més.
Tothom parla de
Nova Zelanda com un viatge de natura. Per nosaltres ha esta un viatge
d’experiències. La natura hi era per descomptat.
Gemma i Samuel
