PUIG DE PASTUIRA I FONTLLETERA

Escrit per Jordi Juvanteny

Ruta poc freqüentada de la zona de Núria - Ull de Ter sense cap dificultat tècnica que ofereix la possibilitat de contemplar grans vistes i acumular desnivell a les cames que sempre va bé. Remuntarem la Coma de l'Orri, habitual en l'esquí de muntanya, fins al cim del Pastuira per continuar per la serra del Catllar fins al Puig de Fontlletera, just sobre el refugi de Coma de Vaca a tocar del Balandrau. La tornada es fa més o menys pel mateix camí.

Revolt de la Coma de l'Orri - 1.580 metres

Coll de la Coma de l'Orri - 2.498 metres - 2h

Puig de Pastuira - 2.675 metres - 3h

Puig de la Canal Mala - 2.558 metres - 3h 20'

Collada del Catllar - 2.538 metres - 3h 25'

Puig de Mantinell - 2.566 metres - 3h 40'

Puig de Fontlletera - 2.575 metres - 3h 45'

Puig de Mantinell - 2.566 metres - 3h 50'

Collada del Catllar - 2.538 metres - 4h 10'

Puig de la Canal Mala - 2.558 netres - 4h 15'

Coll de la Coma de l'Orri - 2.498 metres - 5h

Revolt de la Coma de l'Orri - 1.580 metres - 6h 30'

Desnivell: 1.687 metres

Distància: 17 km

A Setcases agafem la carretera que ens porta cap a l'estació d'esquí de Vallter 2000. Just en una paella molt tancada, a uns 1.580 metres. Deixem el cotxe molt a prop d'unes torres d'electricitat. Els rètols ens indiquen el sender de la Coma de l'Orri. La Coma de l'Orri és una vall, segurament d'origen glacial, encaixonada entre els Gra de Fajol i el Puig de Pastuira, es una vall paral·lela a la de Ull de Ter. El Gra de Fajol Gran i el Gra de Fajol Petit separen les dues valls.

Al principi creuem una barrera i ens endinsem dins el bosc, creuem la línia elèctrica i un pont sobre el torrent. Seguim per dins del bosc, deixant el torrent a l'esquerra i de seguida sortim al mig de la vall. Continuem pel llit del riu ple de còdols i pedres blanques fins que el creuem, a partir d'ara seguirem deixant el torrent a la dreta. La pujada es sostinguda durant aquests primers compassos de pujada. Just mes o menys al mig de la vall, a uns 2.000 metres, arribem a una cascada, a l'hivern és un lloc on es pot practicar l'escalada en gel. Aquí la pendent s'accentua de veritat i penosament guanyem alçada fins arribar a una zona plana, molt verda. Realment és un lloc molt bonic, es poden contemplar molts isards. Creuem el pla i encarem les últimes rampes cap el coll de la Coma de l'Orri. Finalment, encara que sembli que no si arribi mai, arribem dalt del coll. Des d'aquí podem observar el gran desnivell de la vall, gairebé 1.000 metres des de el cotxe fins al coll. Al davant s'ens obra la vall del Freser, el Bastiments, el Pic de L'infern, el Torreneules, el Puigmal i la resta de pics de Núria.

Des del coll girem cap al sud, sud-est, i comencem a fer la carena del Pastuira, abans d'arribar-hi em d'anar superant petites cotes anomenades Cims de l'Orri. Finalment arribem al Puig de Pastuira, l'últim de la carena. Magnífica vista de la vall de Camprodon, de la Garrotxa, del Costabona i del Canigó per una banda, i de tot el pirineu oriental per l'altra amb els Gra de Fajol en primer terme. Com que anem bé de temps decidim continuar cap al sud i arribar-nos fins al cim del Fontlletera.

Baixem l'ampla carena del Pastuira en direcció sud-oest i de seguida arribem al Puig de la Canal Mala, una de les moltes cotes que trobem, però a diferència de les altres aquesta té nom. La serra és molt bonica, a la dreta tenim la vall del Freser i a l'esquerra la vall de Camprodon. Arribem a la collada del Catllar i continuem caminant per damunt de la serra del Catllar i després de passar per vàries cotes arribem al Puig de Mantinell, molt aprop ja del Puig de Fontlletera. I finalment amb menys de 5 minuts arribem al Fontlletera, punt final de la nostra ruta.

Bones vistes del Balandrau, el Torreneules, del Puigmal, el Taga i el Canigó. Es veu l'aparcament de Fontalba ple de cotxes i pensem amb la gentada que deu estar pujant el Puigmal i nosaltres estem ben sols. Ens volíem arribar fins al Balandrau però com que la majoria ja hi havíem estat decidim girar cua i tornar, les nuvolades comencen a créixer molt ràpidament, típic de la zona. En un tres i no res passem d'un cel completament serè a un de ben ennuvolat, és el perill del Ripollès.

La tornada la fem pel mateix camí, però un cop al peu del Pastuira decidim flanquejar per la banda de la vall del Freser per anar de dret fins al Coll de la Coma de l'Orri. A mig camí ens trobem amb una banda rocosa que ens talla el pas i ens veiem obligats a perdre alçada i després remuntar fins dalt els cims de l'Orri. Potser era aconsellable haver acabat de pujar el Pastuira i anar per on havíem vingut. Un cop al Coll de la Coma de l'Orri aprofitem per dinar i contineum el descnes cap als cotxes.

Francesc, Jordi, Arnau, Gordillo i Samuel

VIA ARTIFICIAL AL FAR

Avui amb en Francesc anirem a escalar una mica al Far. Últimament s'ha aficionat a l'escalada artificial i de retruc a mi també m'hi ha ficat. És un tipus d'escalada que ja no té gaires adeptes tenint en compte que l'escalada esportiva els acapara pràcticament tots. És un retorn al passat, on a falta de tècnica es pujava a tot arreu amb les "escaletes". Era un treball metòdic, llarg i potser poc atlètic comparant-lo amb ara, però té el seu encant!!!

Sortim dora, ja que la intenció és tornar a dinar a casa. Així que arribem al Far però m'adono que m'he deixat el casc!!! Som prudents i en aquest tipus de vies i en aquestes contrades la pedra tampoc és molt ferma i decidim que sense casc no hi haurà escalada. Pensem però que com serà que per aquí aprop, o a Rupit mateix no trobem algú que ens en deixi algun. Comencem a buscar (doncs anar a casa i tornar a pujar són dues hores) i ben decebuts no trobem res. Finalment anem al restaurant del coll de condreu i els demanem si en tenen algun. Res, aquí no escala ni "cristo". Canviem d'estrategia i els demanem si tenen alguna cassola o galleda fonda. Queden ben parats però ens en treuen un parell que diuen que no fan servir. Casumdena, no em van bé al cap...marxem cap moixos i quan sortim veiem a l'entrada, a terra, una galleda petita que fa servir de paperera. Jo que hi fico el cap i... bingo!!! Em va perfecte. Tornem a entrar i els demanem si els fa res que ens l'emportem fins el migdia. Veient els nostres propòsits, la dona molt amable ens diu que ja en té una de neta dins la cuina. Cofois, tornem al far. Improviso un coixí polar sota la galleda i amb una mica de cordino i una anella me'l cordo. Perfecte!!!

En Francesc comença a muntar el ràpel de la barana del mirador. D'aquí ens pengem de la reunió i comencem a baixar. Si, aquesta via comença a l'inrevés. Això vol dir que hem de tornar a pujar si o sí!!! Primer puja en Francesc, que obre la via amb un bon treball metòdic. Després em toca el meu torn, que sí bé es de segon amb artificial porta la mateixa feina que el primer. Quan ja gairebé sóc dalt comença arribar gent...gent que es peta de riure veient la meva fila. Ens demanen si portem el xampany a la motxilla...ens tiren quatre fotos i nosaltres també ens posem a riure. Acabem la via molt satisfets, de les millors amb artificial que hem fet!!!

Francesc i Samuel

PIC DE LA MALADETA

Escrit per Jordi Juvanteny

Ascenció al Pic de la Maladeta des de la Besurta en una jornada pel coll de la Rimaia i descens pel mateix camí. Un dels companys la realitza amb esquís de muntanya i els altres dos a peu.

La Besurta - 1.920 metres

Refugi de la Renclusa - 2.140 metres - 30'

Collado de la Rimaya - 3.232 metres - 4h 30'

La Maladeta - 3.308 metres - 4h 45'

Collado de la Rimaya - 3.232 metres - 5h 15'

Refugi de la Renclusa - 2.140 metres - 7h 15'

La Besurta - 1.920 metres - 8h

Desnivell: 1.400 metres

Distància: 9 km

Durant aquesta època de l'any encara no hi ha restriccions de trànsit per arribar a la Besurta i podem accedir-hi amb el nostre cotxe. Arribem sense encara tenir una idea clara de com plantajarem l'ascenció a la Maladeta, es molt tard, son gairebé les 11 del matí ja que em sortit de casa a les 6:30 i no sabem si fer un vivac i baixem l'endemà, si pujem i baixem amb un dia, etc etc, no ho tenim clar. Decidim agafar el material de vivac per si el temps se'ns tira a sobre i se'ns i fa fosc.

Des de la Besurta ja veiem el cim i dubtem de les nostres possibilitats ja que per dos de nosaltres és el primer cim de la temporada després de l'hivern, a més a més, anem molt carregats. L'altre company no ha parat en tot l'hivern de fer esquí de muntanya i està molt rodat, tot i que aquest 20 de maig no és un dels seus millors dies.

Enfilem el camí cap al refugi de la Renclusa, un dels mes concurreguts del pirineu, inclús el camí té trams que està empedrat. És la primera vegada que venim per aquests paratges ja que quan vàrem pujar l'Aneto ho vàrem fer des de Coronas, molt més bonic que la ruta normal. Al arribar al refugi la decepció és enorme, els voltants estàn plens de runes i de material de construcció deixat i abandonat, diuen que aquest refugi està en obres permanents, realment et cau l'ànima a terra al veure una cosa tan deixada i tirada com aquesta. Piles i piles de material apilat sense cap mena de control, mesura i ordre.

Passem de llarg d'aquet lloc i continuem amunt. De moment el camí està pelat de neu, aquesta no la trobarem fins als 2.300 metres. Aquesta primera part del camí coincideix amb la ruta normal de l'Aneto i ens creuem amb molts esquiadors de muntanya que ja estan baixant dels cims. Finalment arribem a la neu, el company es calça els esquís i nosaltres dos ens posem els grampons. Les pales de neu son molt dretes, debem estar remuntant la morrena de la glacera de La Maladeta, la neu fa però que el pas sigui còmode. He llegit molts relats que sense neu aquest és un dels pitjors llocs del Pirineu per passar degut al caos de roques.

Passem de llarg del Portilló superior, no el veiem des de la glacera però deduïm que és allà degut a la cua de gent que baixa i puja. La pujada és feixuga, la maleta pesa molt. Per una equivocació perdem una mica d'alçada i després l'hem de guanyar de nou. Ara ja sabem que s'ha de pujar enganxat als portillons sempre en línia recta.

A la cota 3.000 sobre unes pedres decidim parar-nos a dinar, no tenim presa i anem més bé de temps del que ens pensàvem. Veiem que podrem baixar el mateix dia fins la Besurta, per tan decidim que ja n'hi ha prou de portar la casa a sobre i la deixem allà.

La pala final que et prota fins al peu del corredor de la Rimaia no s'acaba mai. Per fi arribem al peu del corrador. A aquesta època la famosa rimaia no i és. La seva inclinació és molt forta però amb piolet i grampons no presenta problemes. Deu fer uns 45-50 graus. El companya puja els esquís fins dalt del coll, no se pas que pensa fer.

Un cop al coll la vista es increïble, el llac de Cregüenya parcialment glaçat encara, el Posets, el Perdiguero, etc etc. Comença a fer vent i fred. Continuem per la cresta ja fins al cim. La cresta és molt fàcil i amb 5 minuts ets al cim de la Maladeta i l'Aneto t'apareix al davant. Ens fem les fotos de rigor, aquesta vegada substituïm la senyera per la bandera del Campió d'Europa.

Comencem el descens pel mateix camí. Un cop al coll en Samuel es calça els esquís, vol baixar la canal esquiant, em dona el seu piolet perquè jo baixi amb 2 piolets. I si, es fot pendent aball i baixa el corredor de la Rimaia esquiant. Pell de gallina ja que jo vaig estar-hi estona per baixar a peu.

La neu ens facilita molt la baixada i molt ràpidament arribem a la Renclusa i passem d'aquest lloc fins arribar de nou a la Besurta. Decidim passar la nit allà i tornar tranquil.lament cap a casa l'endemà al matí. Però l'aventura no s'acaba aquí, durant la nit, uns brams misteriosos al davant de la tenda no ens deixen aclucar l'ull en tota la nit.... Encara no sabem que era.

Francesc, Jordi i Samuel