CAP DE LA LLOSADA

Els indis apaches estem en perill d'extinció. Entre els hàmsters de pista, els patrulladors d'instagram i les tortuges maratoniànes (que tant els fa que fan, només que sigui moltes hores i molt desnivell), cada dia veig menys interès en asseure's al sofà de casa, mapa en mà, per somiar racons impossibles, però que amb esforç, s'acaben trobant. 

Segurament no deu ser així, i en tot cas sóc jo que amb una mirada esviaixada ho veig d'aquesta manera, possiblement igual que quan les proves PISA diuen que els nostres fills seran pitjors en matemàtiques que els nostres avis (els seus besavis no tenien cap culpa que a vuit anys ja anessin a collir patates), sóc altre cop jo que m'estic fent gran. O potser que els bons fugen dels "focos", com en Jordi Corominas, que va dubtar en recollir el premi piolet d'or, i només ho va fer quan es va convèncer que era útil pel col.lectiu, més que per l'individu. A anys llum, aquest modest blog, que només pretén recollir un diari personal de sortides a muntanya, té sentit en quan sigui útil per despertar l'interés dels nostàlgics per racons poc transitats. Normalment aquests nostàlgics tampoc els farà res llegir més que veure, perquè aquí és on recordo els sentiments, les il.lusions i els reptes que per mi ha suposat cada sortida. Qui vulgui inmediatesa, ja no ha arribat a llegir fins aquí. Probablement blogger ja no és ni el seu espai. També un dels motius perquè les entrades del blog, malgrat apunto el dia real de l'activitat, mai surten publicades el dia que s'ha fet l'activitat. Ni jo tinc tanta pressa per escriure ni falta els fa llegir-ho als que no tenen espera.

Avui doncs dissabte, 14 de desembre, extranyament tard, hem començat la temporada d'esquí de muntanya. Dic extranyament en el sentit d'enganxar les pells als esquís, perquè d'anys dolents o tardans n'hi ha hagut molts, però a vegades els canons de pista ho han maquillat. I el més bonic, el frenesí de divendres vespre, creuant missatges per qui sortim i on anem. Aquesta il.lusió per tocar neu de nou, intacte i renovada cada any, vint temporades després, per iniciar la que farà vint-i-ún. I rumiar i rumiar, per veure què hi ha interès de fer, a dues hores de casa, que no sigui la sortida dels santferminis. 

Com que és primer dia, a la balança també hi ha no ser massa agoserat, perquè el que volem és esquiar, no cartografiar els buits dels mapes. Ho miris com ho miris, molt de poc és poc, igual que poc de molt és molt. En marxa cap a Puymorens. Mentre recollim en Dani a Sant Quirze i en Xevi condueix, amb en Joel hem anat emparaulant la ruta, amb un parell de baixades, una d'elles inèdites, tot i que per la zona ja hi hem passat. Busquem erròniament, cares nord. Però serem a temps de corregir.

Sortim del coll de Puymorens a les 9 del matí amb un fred ben viu, se'm gelen les mans, malgrat els guants i les manoples, ja una mica foradades. El tió ja pot parar l'orella. Pugem per la coma d'en Garcia a bon ritme, s'ha posat en Joel davant i ens recorda que pedalant es fan cames. Quan som prop del coll, paro a posar-me un compeed a l'ós del peu que se'm va deformant, perquè les botes després de moltes temporades no han pas canviat de forma. Corregit el problema, ens plantem al coll en hora i mitja valorant la sortida que teníem pensada. Bebem i pells fora, intentant el que havia de ser la primera baixada de neus pols tot obert del dia. Després de 100 metres i haver desenterrat tota l'enciclopèdia d'espècies de taurons, veiam que fa falta un cop al timó, ja que som a alta mar. Amb en Joel traiem al cap a l'abisme de Mordor per certificar que aquí s'acaba la baixada, doncs els taurons ara ja són orques i ballenes. Posem pells i com a pla "B" decidim pujar direcció al Coma d'Or, tot i que la moral de la tripulació ha decaigut al mateix ritme que el plàstic es desprenia de les soles dels esquís. 

Un servidor li sembla que sense anar al Coma d'Or, on hi donen el mateix pa, potser val al pena enfilar-se fins al Cap de la Llosada, que ja vam fer amb la Gemma deu fer 10 anys i treure al cap a veure com es veu l'altra banda. Murmuris de deserció, però sense mirar gaire la cara que hi posen els amics, em poso a davant i tiro, fent-los la promesa que al Cap de la Llosada amarrem les cordes a port, per bé o per mal. Ens enfilem xino xano i després reculant per carena fem aquest solitari cim, mentre veiem vuit o no esquiadors que són al Coma d'Or. Eureka! La cara sud comença a fer molt bona pinta, també milloren les cares dels amics al mateix ritme, fins a fer cim amb una ullada de sol, un somriure d'orella a orella i amb la baixada neta i encatifada de blanc. Pells fora i gas avall, per una bona pala de bona neu pols, fins arribar als plans, que es deixen baixar fins enllaçar un bosquet jove que ens deixa al fons de vall, a 2100 metres.

S'ha de reconèixer que amb tantes temporades tinc sort de no portar un cop d'aixada al mig del cap dels que surten a la foto de cim, tot i que no tinc clar que en Dani quan es miri les soles a casa no s'ho repensi. Aquí baix on som, els hi vaig fer entrar fa una colla d'anys des d'un revolt a mitja pujada de Puymorens penjats per un torrent, amb esquís a l'esquena. Avui però l'accés ha estat més net, com el dia que amb en Joan, en Pep i companyia, ja vam fer una volta semblant. I per neta la baixada, bona neu pols i sense rascar enlloc, al contrari de la primera baixada del dia, que amb 100 metres ja ho havíem xafat tot.

Mengem, el dia es tapa, i ara toca pujar la murallota que hi ha fins l'estany de Coma d'Or. Dic murallota, no perquè sigui complicada, sinó perquè és un fart de voltes maries entre canals, rocams i avets. Arribem dalt amb vent i espurnejant, ens equipem a resguard d'un roc i d'aquí enllacem fins al coll on hi arribem curiosament amb bon temps. Pells fora i avall, pels tubs de pujada que a hores d'ara ja estan més petats que la pista d'enamorats de Masella. A la centraleta, canviem de vessant i baixem ràpid per la pista esquiant, fins al mateix cotxe.

Al final uns bons 17 km, +1300 de desnivell i poc més de 5 hores de bona neu, bona companyia i bon inici de temporada!

Dani, Xevi, Joel i Samuel

INTENT AL PIC MADRES

El Pic de Madres és un cim relativament modest, de formes amables, punt culminant de tota una massa muntanyosa separada de l'eix pirinenc principal, poc concorregut. Sempre hi trobaràs algú voltant pels cims, però en general els aparcaments dels punts de partida estan força buits. Hi havia pujat caminant per l'oest, des de Real fa molts anys però també l'havíem repetit amb les nenes el maig de l'any passat per la pista del refugi, per l'oest també. L'hem fet amb esquís, per l'oest. Però i per l'est?

Doncs per l'est ho hem provat dues vegades, i dues vegades no hem fet cim. Fa un parell d'anys amb les nenes i vam anar per Noèdes, pujant als llacs, però el cim quedava massa lluny. Havíem sortit de 1200 i poc i ja portàvem una bona caminada quan vam decidir girar. També hi va fer que el dia era poc assolellat, fred i un xic ventós al sortir del bosc. Avui hem repetit per l'est, però per coll de Jau. Tampoc hem fet cim, també hem girat força amunt, a escassos 200 m de desnivell del cim. També avui ha estat per una barreja de dia fred, un xic ventós a dalt, però especialment també per la neu que ja hi havia a la cara nord, neu dura i freda. 

Resumint, també queda pendent per l'est. Est i també, també i est. 

Però espero i desitjo que sigui amb esquís. Ara tinc ganes de pujar amb esquís des de l'est, sortint de l'antiga estació de col de Jau, a 1400. Segur que aquest hivern, per dolent que sigui, ens donarà aquesta oportunitat si estem al cas. Avui hem dormit al coll, per després baixar a l'antic aparcament de l'estació, petit com pocs. De fet deien que era l'estació d'esquí més petita del món, amb poc més de 100 metres de desnivell i un sol telearrastre. Sortim a les 9 tocades seguint l'antiga pista de baixada, fins que just abans de l'última pilona girema l'est per anara buscar la pista que porta al refugi de Callau. A partir d'aquí seguim pista i entrem i sortim del bosc un parell de vegades fins que al final ja abandonem la pista per seguir sender, que fins ben bé 1850 no s'aclareix per començar la zona de prats. Sorprenem un grup nombrós d'isards i seguim pujant sense ningú a la vista, per més que acabarem trobant sis excursionistes més, a part dels tres que pujaven tard per fer-hi nit. Malgrat el sol el dia és fred, i quan trobem les primeres neus ja ens anem fent la idea que no farem cim. De fet un dels alicients era veure el salt del burro, una imponent agulla que hi ha acabat els prats i que no sabem si fa referència a una orella de burro per la forma piramidal que té. Seguim fins al replà a 2240 on ja veiem la ruta que queda fins al cim, nord total i ja força blanca per fer caminant. Esmorzem al sol i girem cua, arribant a l'hora de dinar al cotxe, després d'explicar històries com sempre, avui m'ha tocat l'argument de la pel.lícula "enigma", que ja les va deixar facinades l'últim dia. Entre això i els pastorets de la Gemma, avui no hem fet el pic de Madres, però si que hem intentat com sempre fer els "padres".

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE SEREMBARRE, QUERCOURT I SERRE DE MONCAMP

Tants caps tants barrets és cert en primera instància. Però quan t'agrada anar a la muntanya amb barret de palla aquesta expressió fa figa, encara que evidentment no es refereix al sentit físic del barret, hauries de dir-se "un cap, mínim dos barrets". Perquè cada cert temps acaba espallofat, com les idees que s'espallofen dins el meu cap. Ara i avui penses això, però al vespre això ja no és tan clar i a la nit amb la calma del coixí, ja no és això ni allò. D'aquest garbuig, que ara se'n diu "brainstorming" (perquè resulta que si ho dius en anglès sembla que sigui més important i novedós encara que això mateix que et passa a tu igual que a cent mil més iguals que tu), a vegades en surt alguna cosa de bo. Al meu cap, de racons i raconets n'està ple, dins aquest garbuig i Camurac també hi té el seu lloc. De fet al poble de Camurac hi vam estar fa una colla d'anys, però no a l'estació d'esquí, així que fa temps que tenia l'excusa per anar-hi.

Però per anar a Camurac cal tenir la màquina del temps per un doble motiu. Primer per tirar enrera en el temps i segon per quan hi ets, congelar el temps. Perquè des de casa és a "can collons de la roca" com diu el meu mestre Russi. Així que per acostar-ho una mica, hem decidit anar-h caminant, tot i que sembli un contrasentit. Caminant des de Col de Pradel, que és on hem anat a dormir. Hi arribem just quan lluna plena surt del darrera de les muntanyes, recordant-nos que vivim en un planeta amb un satèlit que ens orbita, al mig d'una galàxia immensa perduda vés a saber on. Potser de fet la Terra en sí és a "can collons de la roca" del centre existencial de l'univers, per més que nosaltres ens pensem que és al revés, que les estrelles són a la quinta punyeta. De fet ara que ho penso, tot i que jo pensi que Camurac és a "can collons de la roca", probablement és al revés, i són els habitants de Camurac els que pensen això mateix de nosaltres. I amb raó.

Passem una bona nit sols, al mig d'enlloc i em desperta del meu somni una veueta que diu "ja és de dia, ja és de dia". És la Nora, que ja ha dormir més de 10 hores amb una panxa plena de crèpes artesanes, tradició del dissabte quan anem a dormir fora. Esmorzem i ens posem en marxa al voltant de les nou. Primer he sortit a fer un tomb per veure el panorama i la fresca que fa. M'he entretingut llegint un plafó d'animals, d'on m'he fixat amb el gall fer i el gat salvatge. Avui la idea és fer una circular, que es pot allargar o escurçar segons les ganes de caminar, tot passant pels cims de Serembarre i Quercourt.

Tot i que les altituds són modestes, no més de 1800 metres i que el fa bon dia amb el cel blau, el dia és fred. Caminem per GR i senders poc transitats, pel mig d'altiplans i carenes on la imaginació el pot traslladar fàcilment a la tundra Siberiana o els prats de Mongòlia, sinó fos perquè allà al fons, veig una pilona d'un telearrastre. D'entrada ens saltem el primer cim, el Serembarre, ja el farem de tornada. El camí és fresat a cops, i d'altres es perd entre mil traces de bestiar, cosa que fa feixuc caminar. Arribem al Pic de Quercourt, amb bona vista del massís de Saint Barthelemy, i també dels poblets de l'Aude, ja que de fet estem caminant tota l'estona sobre la frontera entre l'Ariège i l'Aude, és a dir entre les aigües mediterrànies i les aigües atlàntiques, poca broma. Al fons també es veu el poble de Camurac, i avui per variar també sentim la música dels hippy's de la regió, que suposo que amb el fred van baixant a terres més baixes. Ens creuem amb tres jubilats de Lavelanet, un d'ells fill de Calella, exhiliat amb 22 mesos. I així seguim fins arribar a Camurac resort ski, a la cota superior. Esmorzem i contemplem les vistes, però el fred no ens deixa encantar massa, així que baixem fins als xalets de l'estació. Allà lluny hem vist un turó de poc més de 1.700 metres, que ens sembla bon mirador de la zona. Hi anem, tot i que resulta que té algun repetxó més amagat del que ens pensàvem, i quan arribem a dalt, les nenes pregunten "perquè on tenim ben bé la furgoneta?", i jo responc veieu aquelles muntanyes? doncs darrera. Tirem quatre fotos i mirem en direcció Carcassone, però no la veiem, la calitja ens l'amaga. Baixem xino-xano i m'entrebanco amb quatre rovellons glaçats, i mentre la mama arregla quatre coses, les nenes cullen una bossa de rovellons. Aquests ja no els hem de congelar pas, ja ho estan!

Toca tornar, perquè sinó dinarem tard. La idea és fer circular per la vall de sota, així que tot repassant les taules de multiplicar, fem via per la pista que ens porta fins el punt més baix del dia, poc més de 1.500 m. Ens queden 300 de desnivell fins el Pic de Serembarre, per prats i boscos solitaris. De fet, de tant solitàris que són, resulta que el gat salvatge s'ha escapat del panell informatiu de l'inici i arrenca a córrer just a la meva dreta quan passem caminant! No n'havíem vist mai cap, i malgrat diuen que costa diferenciar-los del gat normal, no hi estic pas ben d'acord. Aquest gat era francament molt més gros que un gat normal, però a part de gros, era robust, o potser era el pèl que ens l'ha fet robust a la vista, entre la cua gruixuda, les potes gruixudes i el pelatge espès. Però el que més ens ha sobtat ha estat la seva velocitat, la seva agilitat i l'impacte de les seves grosses peülles al terra, que han retronyit amb força en aquest paratge silenciós. En un tres i no res se'ns ha allunyat més de 300 metres, primer baixant torrent i prats i després remuntant per prats i roques fins un petit bosquet on ha desaparegut. Dir que era esquerp és poc. Tot i que al panell diu "ce chat autochtone est règulièrement observé sur la Fajolle", per nosaltres ha estat un moment molt especial.

Tant especial com adonar-se que un cop perdut per aquí, és el món civilitzat que és a "can collons de la roca", físicament i metafòricament.

Sira, Nora, Gemma i Samuel