INTENT AL PIC MADRES

El Pic de Madres és un cim relativament modest, de formes amables, punt culminant de tota una massa muntanyosa separada de l'eix pirinenc principal, poc concorregut. Sempre hi trobaràs algú voltant pels cims, però en general els aparcaments dels punts de partida estan força buits. Hi havia pujat caminant per l'oest, des de Real fa molts anys però també l'havíem repetit amb les nenes el maig de l'any passat per la pista del refugi, per l'oest també. L'hem fet amb esquís, per l'oest. Però i per l'est?

Doncs per l'est ho hem provat dues vegades, i dues vegades no hem fet cim. Fa un parell d'anys amb les nenes i vam anar per Noèdes, pujant als llacs, però el cim quedava massa lluny. Havíem sortit de 1200 i poc i ja portàvem una bona caminada quan vam decidir girar. També hi va fer que el dia era poc assolellat, fred i un xic ventós al sortir del bosc. Avui hem repetit per l'est, però per coll de Jau. Tampoc hem fet cim, també hem girat força amunt, a escassos 200 m de desnivell del cim. També avui ha estat per una barreja de dia fred, un xic ventós a dalt, però especialment també per la neu que ja hi havia a la cara nord, neu dura i freda. 

Resumint, també queda pendent per l'est. Est i també, també i est. 

Però espero i desitjo que sigui amb esquís. Ara tinc ganes de pujar amb esquís des de l'est, sortint de l'antiga estació de col de Jau, a 1400. Segur que aquest hivern, per dolent que sigui, ens donarà aquesta oportunitat si estem al cas. Avui hem dormit al coll, per després baixar a l'antic aparcament de l'estació, petit com pocs. De fet deien que era l'estació d'esquí més petita del món, amb poc més de 100 metres de desnivell i un sol telearrastre. Sortim a les 9 tocades seguint l'antiga pista de baixada, fins que just abans de l'última pilona girema l'est per anara buscar la pista que porta al refugi de Callau. A partir d'aquí seguim pista i entrem i sortim del bosc un parell de vegades fins que al final ja abandonem la pista per seguir sender, que fins ben bé 1850 no s'aclareix per començar la zona de prats. Sorprenem un grup nombrós d'isards i seguim pujant sense ningú a la vista, per més que acabarem trobant sis excursionistes més, a part dels tres que pujaven tard per fer-hi nit. Malgrat el sol el dia és fred, i quan trobem les primeres neus ja ens anem fent la idea que no farem cim. De fet un dels alicients era veure el salt del burro, una imponent agulla que hi ha acabat els prats i que no sabem si fa referència a una orella de burro per la forma piramidal que té. Seguim fins al replà a 2240 on ja veiem la ruta que queda fins al cim, nord total i ja força blanca per fer caminant. Esmorzem al sol i girem cua, arribant a l'hora de dinar al cotxe, després d'explicar històries com sempre, avui m'ha tocat l'argument de la pel.lícula "enigma", que ja les va deixar facinades l'últim dia. Entre això i els pastorets de la Gemma, avui no hem fet el pic de Madres, però si que hem intentat com sempre fer els "padres".

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE SEREMBARRE, QUERCOURT I SERRE DE MONCAMP

Tants caps tants barrets és cert en primera instància. Però quan t'agrada anar a la muntanya amb barret de palla aquesta expressió fa figa, encara que evidentment no es refereix al sentit físic del barret, hauries de dir-se "un cap, mínim dos barrets". Perquè cada cert temps acaba espallofat, com les idees que s'espallofen dins el meu cap. Ara i avui penses això, però al vespre això ja no és tan clar i a la nit amb la calma del coixí, ja no és això ni allò. D'aquest garbuig, que ara se'n diu "brainstorming" (perquè resulta que si ho dius en anglès sembla que sigui més important i novedós encara que això mateix que et passa a tu igual que a cent mil més iguals que tu), a vegades en surt alguna cosa de bo. Al meu cap, de racons i raconets n'està ple, dins aquest garbuig i Camurac també hi té el seu lloc. De fet al poble de Camurac hi vam estar fa una colla d'anys, però no a l'estació d'esquí, així que fa temps que tenia l'excusa per anar-hi.

Però per anar a Camurac cal tenir la màquina del temps per un doble motiu. Primer per tirar enrera en el temps i segon per quan hi ets, congelar el temps. Perquè des de casa és a "can collons de la roca" com diu el meu mestre Russi. Així que per acostar-ho una mica, hem decidit anar-h caminant, tot i que sembli un contrasentit. Caminant des de Col de Pradel, que és on hem anat a dormir. Hi arribem just quan lluna plena surt del darrera de les muntanyes, recordant-nos que vivim en un planeta amb un satèlit que ens orbita, al mig d'una galàxia immensa perduda vés a saber on. Potser de fet la Terra en sí és a "can collons de la roca" del centre existencial de l'univers, per més que nosaltres ens pensem que és al revés, que les estrelles són a la quinta punyeta. De fet ara que ho penso, tot i que jo pensi que Camurac és a "can collons de la roca", probablement és al revés, i són els habitants de Camurac els que pensen això mateix de nosaltres. I amb raó.

Passem una bona nit sols, al mig d'enlloc i em desperta del meu somni una veueta que diu "ja és de dia, ja és de dia". És la Nora, que ja ha dormir més de 10 hores amb una panxa plena de crèpes artesanes, tradició del dissabte quan anem a dormir fora. Esmorzem i ens posem en marxa al voltant de les nou. Primer he sortit a fer un tomb per veure el panorama i la fresca que fa. M'he entretingut llegint un plafó d'animals, d'on m'he fixat amb el gall fer i el gat salvatge. Avui la idea és fer una circular, que es pot allargar o escurçar segons les ganes de caminar, tot passant pels cims de Serembarre i Quercourt.

Tot i que les altituds són modestes, no més de 1800 metres i que el fa bon dia amb el cel blau, el dia és fred. Caminem per GR i senders poc transitats, pel mig d'altiplans i carenes on la imaginació el pot traslladar fàcilment a la tundra Siberiana o els prats de Mongòlia, sinó fos perquè allà al fons, veig una pilona d'un telearrastre. D'entrada ens saltem el primer cim, el Serembarre, ja el farem de tornada. El camí és fresat a cops, i d'altres es perd entre mil traces de bestiar, cosa que fa feixuc caminar. Arribem al Pic de Quercourt, amb bona vista del massís de Saint Barthelemy, i també dels poblets de l'Aude, ja que de fet estem caminant tota l'estona sobre la frontera entre l'Ariège i l'Aude, és a dir entre les aigües mediterrànies i les aigües atlàntiques, poca broma. Al fons també es veu el poble de Camurac, i avui per variar també sentim la música dels hippy's de la regió, que suposo que amb el fred van baixant a terres més baixes. Ens creuem amb tres jubilats de Lavelanet, un d'ells fill de Calella, exhiliat amb 22 mesos. I així seguim fins arribar a Camurac resort ski, a la cota superior. Esmorzem i contemplem les vistes, però el fred no ens deixa encantar massa, així que baixem fins als xalets de l'estació. Allà lluny hem vist un turó de poc més de 1.700 metres, que ens sembla bon mirador de la zona. Hi anem, tot i que resulta que té algun repetxó més amagat del que ens pensàvem, i quan arribem a dalt, les nenes pregunten "perquè on tenim ben bé la furgoneta?", i jo responc veieu aquelles muntanyes? doncs darrera. Tirem quatre fotos i mirem en direcció Carcassone, però no la veiem, la calitja ens l'amaga. Baixem xino-xano i m'entrebanco amb quatre rovellons glaçats, i mentre la mama arregla quatre coses, les nenes cullen una bossa de rovellons. Aquests ja no els hem de congelar pas, ja ho estan!

Toca tornar, perquè sinó dinarem tard. La idea és fer circular per la vall de sota, així que tot repassant les taules de multiplicar, fem via per la pista que ens porta fins el punt més baix del dia, poc més de 1.500 m. Ens queden 300 de desnivell fins el Pic de Serembarre, per prats i boscos solitaris. De fet, de tant solitàris que són, resulta que el gat salvatge s'ha escapat del panell informatiu de l'inici i arrenca a córrer just a la meva dreta quan passem caminant! No n'havíem vist mai cap, i malgrat diuen que costa diferenciar-los del gat normal, no hi estic pas ben d'acord. Aquest gat era francament molt més gros que un gat normal, però a part de gros, era robust, o potser era el pèl que ens l'ha fet robust a la vista, entre la cua gruixuda, les potes gruixudes i el pelatge espès. Però el que més ens ha sobtat ha estat la seva velocitat, la seva agilitat i l'impacte de les seves grosses peülles al terra, que han retronyit amb força en aquest paratge silenciós. En un tres i no res se'ns ha allunyat més de 300 metres, primer baixant torrent i prats i després remuntant per prats i roques fins un petit bosquet on ha desaparegut. Dir que era esquerp és poc. Tot i que al panell diu "ce chat autochtone est règulièrement observé sur la Fajolle", per nosaltres ha estat un moment molt especial.

Tant especial com adonar-se que un cop perdut per aquí, és el món civilitzat que és a "can collons de la roca", físicament i metafòricament.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PEDRÓ DELS QUATRE BATLLES I TOSSA PELADA

 

Aquest cap de setmana d'inestabilitat, encara amb restes de pluges, no semblava l'encertat per descobrir rutes per l'Ariège, ni tampoc per marxar gaire lluny, així que dissabte a la tarda pugem a dormir a la zona de Tuixent, per fer una ruta el diumenge que sembla que farà sol. El cims del Pedró dels quatre batlles i el cim de la Tossa Pelada ja els havíem pujat fa més de deu anys a peu i amb esquí de muntanya, però amb les nenes no hi havíem vingut mai, així que tracem aquesta ruta circular sense masssa desnivell (uns 600 positius) però amb 14 quilòmetres per agafar gana per dinar.

Aparquem al refugi de l'Arc i sortim caminant per la pista, per on pugen els husky's tibant turistes amb un carro amb rodes. Nosaltres seguim caminant tot i que ens saltem un trencant que hem de corregir més endavant per recuperar la pista i la barraca de Sangonelles. Sorprenem un isard solitari, i seguim caminant tot explicant històries i llibres que fan les delícies de les nenes, que escolten amb atenció, fins que arribem a l'extrem oest de la ruta, on girem gairebé 180 graus per guanyar la carena que ens ha de portar pràcticament fins dalt el Pedró dels Quatre Batlles. Fins aquí ha estat una ruta molt solitària, de fet, a la carena, gairebé se'ns tiren a sobre un parell d'isards que semblava que escapessin d'algun depredador, ja que ens han vingut direcció nostra corrent, han girat davant nostre i després han tornat a venir cap a nosaltres per finalment escapar-se per un costat. Semblava talment que després de trobar-nos de cara sobtadament a nosaltres, al girar cua hagin tornat a trobar el seu pereseguidor de cara i evaluant entre ell i nosaltres, han decidit altre cop venir cap a nosaltres per menys perfillosos, fins que finalment han tombat a l'esquerra per no xocar de cara amb nosaltres...ve diuen que corre un llop pel Solsonès no? Si fa dues o tres setmanes vam trobar petjades del llop a l'Ariège vés a saber si avui l'hem ensumat de prop. De fet aprofitant la fira de Muntanya de Vic, parlant amb els agents rurals, ens van dir que el llop es distingeix també del gos perquè les petjades són molt lineals i estretes, gairebé com si fa un pas davant de l'altre, tal qual li hem pogut ensenyar les fotos de les petjades sobre la neu...

Després d'això, parem a esmorzar una mica, mentre passa un solitari excursionista. Amb la panxa plena acabem de pujar fins dalt, trepitjant neu rodona que Déu altra en dóna, caiguda d'ahir. Arribem al cim amb tota la boira enganxada des d'Osona, passant pel Bages i fins a Lleida, on només sobresurt el Montseny i Montserrat d'aquest mar de núvols. Tirem quatre fotos, la Nora escriu a la llibreta i aprofitem per xerrar amb una parella de suïssos, ell és guia de muntanya i busca rutes planeres i fàcils per guiar-hi grups d'avis intrèpids, doncs se'l veu bregat en mil batalles, molt coneixedor de la nostra geografia, doncs ens explica molts llocs per on ha caminant i tot que ens ha dit que no parlava català, se li escapen paraules...no deu pas ser el primer dia que córrer per aquí.

Nosaltres seguim la nostra ruta, que ens porta ara a la Tossa Pelada, des d'on guadim d'un grup d'isards pasturant a la nostra dreta. Ja només queda la baixada pel camí fressat i després per les pistes forestals fins a la furgo, on arribem a l'hora de dinar.

Sira, Nora, Gemma i Samuel