No gaire sovint, però algunes vegades, quan cau una nevada al costat de casa, toca fer campana i fer una escapada matinal per tastar neu pols km0 que per extrany que sembli també en tenim al Pirineu Oriental. Per més que hagi pujat aquest cim per tots els vessants possibles, a peu i amb esquís, no tinc mandra de repetir-lo, és la icona del cim més alt que veiem des de casa. Casualment el vam fer amb esquís també ara fa 12 anys, un 1 de maig, que va caure una bona nevada. Fer-lo per Fontalba té un encant especial, per moltes raons. Primer perquè l'aproximació per la pista sense asfaltar li dóna un aire de llunyania i de solitud, especialment en aquestes dates que poca gent hi puja. Però també en segon lloc per les llums del Mediterrani, que combinant verds i blancs, amb el cel blau radiant, deixent unes estampes que no pot retenir la memòria per més que ho provi. Cal tornar-hi, per refrescar el record.
Quan arribo a l'aparcament m'hi trobo un noi de Torelló que també té pensat esquiar, junt amb una pick-up i un Vitara que em sembla que fa anys que hi és. Mentre m'equipo, arriba en Pep, que ja ha fet el Puigmal en sessió matinera. Em confirma que la neu està durota al tram més dret i que ell s'ha tirat altre cop a la coma de l'Ortigar per pujar per lloms més suaus. Jo d'entrada ja aniré per aquí baix, no vull pas treure grampons que a més pinta vent. Surto a les vuit en punt, esquís a l'esquena. Al cap de 15 minuts ja em calço a l'entrada del torrent i per neu compacte, però no dura vaig pujant al ritme que em deixen els pulmons. M'escapo de posar ganivetes, aquí la neu està compacte però ni dura ni vidre i es pujar bé, malgrat un parell de flanquejos ascendents els haig de fer amb pas de ballarina, apretant fort els pals. Quan arribo al replà sota els cims de l'Ortigar el vent comença a apretar i descarto anar al coll on quedaré ben despentinat. M'enfilo directe per les pales est a resguard del vent, bufant de valent. Aquest tram m'ha fet suar, doncs aquí el vent aixeca neu i boires...i amb poques referències vaig pujant direcció nord, fins que a pocs metres del cim s'aclareix, sense deixar de bufar. Quatre fotos i ja menjaré més avall. No sembla dia per complicar-se la vida, i a més vaig sol. Tenia algunes idees al cap, de moment no tinc clar si les faré.
Marxo direcció sud pel mateix camí que he vingut però abans de donar-ho per perdut, trec al nas a les pales nord-est que baixen a Núria. Faig un primer tast...mmm m'agrada. Pols granulada. Faig un segon tast a resguard del vent...pols seca. Hi ha veredicte, tirar avall fins que el cor digui prou...i la tornada ja es veurà. Bona baixa amb neu pols com la que ha costat trobar aquesta temporada. Baixo més o menys fins a 2200. Aquí s'està més bé, menjo una mica que sempre és millor rumiar amb la panxa plena. Calço pells i sense tenir-ho clar marxo una mica direcció nord fins al Roc dels Eugassers, doncs em volia mirar de pujar directe el Pic del Segre i després carenejar per una segona baixada. Però quan hi arribo torna a ventar a les carenes, mal negoci transitar per allà dalt un cop hagi fet el Pic del Segre. Canvi de plans i rescato idees...el cim de l'Ortigar i carena amunt és una opció. És més baix i deurà bufar menys o això em penso. Pujo amb un bon requitzell de zetas fins a la carena on tenia intenció de mirar-me la coma de Gombrèn, però quan hi arribo el vent m'escombra de valent. Fet el cim de l'Ortigar, que segons el mapa el posa aquí o allà, segueixo carena per fer el segon cim del l'Ortigar, però el vent és massa fort així que baixo de la carena i faig al cim a "canasta pasada", tal com diu en Jorge, que m'agrada l'expressió. Aquí toca pensar. Entre les moltes idees una era baixar la coma de Gombrèn, que no l'he feta mai, ni a peu ni amb esquís. Potser el dia no s'ho presta, sol i amb aquest vent, però són pales assolellades. Hi trec el nas, i com és sabut després del nas vé tot el cap i després el cos...quan m'en adono ja sóc dins. Em sembla que és millor baixar per la dreta, anar seguint carenes que és menys dret. Encerto també la neu, que aquí ja ha transformat on era compacte i on era pols, encara ho és, així que seguint la carena m'encaro després a nord per ficar-me dins la coma. Bona baixada, amb final de neu primavera, espetegant al camí de Núria. M'hi assec a menjar.
Aquí per evitar fer la resta de camí de Núria, hi havia la possibilitat de remuntar un llom i d'aquest llom baixar una pala que em deixaria pràcticament a la sortida de la coma que he pujat al matí. Però aquesta possibilitat s'esvaeix quan les forces diuen prou. Veig que la cosa se'n va a +1900 i 17 km...fer-ne 200 més de regal s'escapa dels plans previstos...així que segueixo el camí de Núria de retorn a Fontalba. Aquí encara, sota els peta-allaus hi hauria la possiblitat de remuntar fins el Roc de la Fita, per acabar de baixar esquiant la pala, però tornen a ser +200 que m'esguerrarien la gallina amb cresta que he dibuixat al track. Fora, segueixo camí de Núria i arribo a Fontalba cinc hores i quart després d'haver sortit, després d'un matí molt treballat, que m'ha fet suar de valent per no tirar la tovallola més d'un cop. Si el primer telecadira de Núria l'haguéssin posat per salvar l'embut com tenien pensat en comptes d'on el van posar...otro "gallo cantaría" i jo segurament no hauria pogut dibuixar el meu track gallina amb tanta tranquil.litat...perquè al maig encara tindrien l'estació oberta!
Samuel
