GABIETO NORD I SUD

Fa un parell de setmanes ja va sortir una proposta de ruta des de Bujaruelo, doncs fa molts anys que no he estat a la zona de la Bretxa de Roland, tants com 17 i tinc ganes de tornar-hi a passar. Ara que s'ha acabat el confinament de comunitats ens podem plantejar una sortida pel pirineu aragonès, però costa trobar una ruta alternativa per arribar a la Bretxa sense portejar els esquís a l'esquena com burros tot el dia...així que la meva proposta és pujar pel glaciar del Gabietos, de tal manera que em sembla que farem un 3000 amb esquís a l'esquena tot el dia!!! És diumenge a la tarda, i mentre tornem del Gallina Pelada vaig apretant per fer l'última amb esquís de la temporada...no és fins 1 hora abans de marxar que ens decidim, doncs la meteo no és la millor del món.

A les 6 ja estem en marxa, tot fent-la petar amb en Xevi fins que ens parem a sopar poc abans d'arribar. Dormirem a Bujaruelo mateix i la intenció és sortir al matí d'hora perquè la jornada es preveu llarga i el temps pot ser canviant. Normalment no em miro massa ni els quilòmetres ni el desnivell exacte, només l'ordre de magnitud, que en aquest cas em va semblar que seria 20 km i +2000 positius, bastant a cop d'ull sense mirar massa més. Ens llevem d'hora després d'haver dormir com senyors, un a dalt i l'altre a baix de la furgo. A les 6 ja tenim els esquís carregats a l'esquena i travessem el pont de pedra i ens comencem a enfilar pel GR que porta al Port de Bujaruelo, que puja entremig del bosc. Pugem a bon ritme, però sense córrer, el dia és llarg i no cal fer honor a la dita "arrencada de cavall parada de burro". Tot i això pugem a +500 per hora, ben carregat i amb les botes. De moment el dia hi ha cel radiant, tot i que no es veu neu per enlloc. A l'oest, allà lluny, es veuen muntanyes nevades, però endavant, en la direcció que portem, "nani del paraguai". 

Quan arribem a les cabanyes elèctriques, lloc que sovint la gent calça esquís en aquesta època de l'any, veiem les restes de neu que hi ha...una mica escasses. Preferim pujar un tros mes pel camí d'estiu i calçar a 2100 aproximadament. Quan baixem ja serà una altra cosa, perquè de baixada qualsevol clapa és esquiable. Un cop tret tot el pes de l'esquena es puja bé. La neu està regelada, ha fet fred, de fet els tolls d'aigua a 2000 estaven glaçats al matí. Anem pujant i amb poca estona ens plantem al port de Bujaruelo, on veiem una munió d'esquiadors francesos que han deixat el cotxe al coll de Tentes i fan la carrertera fins al port caminant. Nosaltres seguim amb els esquís als peus direcció el glaciar del Gabieto. No tardem gaire a veure la canal que hem de pujar amb grampons i piolet. A sota ja hi ha un parell d'esquiadors a punt per pujar. Fins aquí hem anat molt bé i el dia s'està aguantant amb un cel ben blau. Remuntem fins sota la canal i passem a grampons. Quatre bufades i ja som dalt el replà, on es veu el panorama de canals del Taillón, que en Xevi ja coneix prou bé. Dubtem si calçar esquís o seguir amb grampons, doncs allà davant tornem a tenir una altra canal i un flanqueig una mica exposat que també haurem de fer amb grampons.

Per mandra no ens calcem esquís i seguim amb grampons i esquís a l'esquena. Pugem per la canal de més a l'esquerra, tot i que al centre-esquerra, n'hi ha una que t'estalvia una part de flanqueig. La neu està perfecta, no és tova però no és dura, ideal pels "petardos" com jo que no els hi agrada està penjat de dues puntes del grampó.

Remuntem la canal i seguim amb el flanqueig, sense pressa doncs davant nostre hi ha dos francesos que no corren gaire i no tenim pas ganes de fer adelantaments a mig flanqueig. Arribem finalment a 2900, on traiem al cap a la vessant sud. Ens mirem per primer cop els Gabietos. Si hem de baixar per remuntar la pala potser se'ns hi farà de nit, així que en Xevi diu de seguir per la carena, que té un petit tram central de cresta aèria, on jo faig una mica el "galapat".

Seguim pujant amunt fins que arribem al Gabieto oriental. Des que hem sortit del cotxe devem haver portat els esquís als peus 30 minuts? Entre el bosc, les canals, els flanquejos, la cresta i la carena, les pells han suat poc. Les nostres han suat molt. El dia es comença a tapar tal com anunciaven les previsions, però de moment no ens fa patir. Baixem, deixem esquís al mig dels dos Gabietos i anem a fer l'occidental altre cop amb els grampons. Bones vistes de doncs cims inèdits, que fa anys que em mirava. Em fan especial il.lusió, perquè cada cop m'acosto més al centenar de 3000 sense repetir, avui aquests dos fan el noranta-sis i noranta-set!!!

Traiem pells i encarem la baixada entre els dos Gabietos direcció sud-est. La pala és redreçada però la neu està prou bé. Un cop baixa la pendent, encara esquiem millor i ens llancem cap al sud direcció la plana de Catuarta, a 2400. De moment hem menjat poc, més aviat anar picant. Aquí parem una mica i mengem, doncs fa falta energia pel que queda. De fet encara ens estem allunyant del cotxe, ben bé fins la Bretxa de Rolland farem això. Calcem pells i remuntem els 150 metres fins el coll que dóna accés a la baixada que porta a la plana de Millaris. Aquí ja comencem a estar cansats i la baixada la fem gaudint de la velocitat i els girs fàcils amb neu bona mentre baix cantant, de tant com estic disfrutant. Un cop al pla, toca posar pells i remuntar els últims 400 mentres de desnivell fins a la Bretxa de Rolland. Ja en portem gairebé +2000 de positius i aquí la pujada tocarà fer el llimac una estona.

Cada cop el dia s'ha anat tapant més, tot i que la neu i la pujada a la Bretxa està molt bé. Els últims 200 metres se'ns posa a nevar una mica, deurà ser la última nevada que veig de la temporada. En Xevi prefereix calçar grampons, entre fred, boira, neu i pendent dreta. Jo vaig seguint amb esquís als peus que la neu s'agafa molt bé. Poc abans de la Bretxa em poso el casc perquè sento com cauen panys de glaç de les altures, i no vull quedar granissat. Arribo a la bretxa i m'amago del fred i el vent, esperant en Xevi que arribi. Són les 13.39, anem molt bé de temps, així que ens hi estarem una mica amb la il.lusió que la boira escampi. Quan arriba mengem una mica i la fem petar. No corre ni una ànima ara mateix per aquí.

Finalment decidim baixar, primers quatre girs sense visibilitat i després la boira escampa i ja veiem el refugi. Neu molt bona per baixar, d'aquella que fa delícies. Arribem al refugi de Serradets on pensàvem comprar una coca-cola i resulta que està tancat! miau! Se'ns havia acabat l'aigua a tots dos. No passa res, ja n'agafarem al torrent de Bujaruelo. Quatre fotos i seguim baixant amb bona neu. En Xevi patia pel flanqueig fins al port de Bujaruelo, que no  haguéssim de posar pells i llepar una estona més, però al final entre el tram que fem de baixada lliscant i la resta amb talonera aixecada ens plantem prou ràpid, esquís als peus fins al coll. Ara sí que ens queda la última baixada de la temporada. Enllacem clapes, congestes, pales, qualsevol cosa blanca i esquiable i arribem pràcticament a 2000. Queden 700 metres de baixada amb esquís a l'esquena. Mengem una mica i posem la directa. El dia s'ha tornat a arreglar, tenim ullades de sol i els boscos verds, marmotes arreu, aires de fi de temporada.

Gas avall i a les quatre hi poc ja som al bar rehidratant de l'esforç fet, amb un somriure d'orella a orella, amb uns boscos preciosos davant acabats de rebrotar, el riu Ara que baixa d'una aigua cristal.lina que et  fa somiar en banys impossibles.

Al final han estat 24 km, +2400 positius i 10 hores d'activitat, per una sortida alpina i solitària. Magrat sigui un xerrameca, en el fons és la compensació que se m'ha donat a canvi de somnis solitaris.

 Xevi i Samuel

DINOSAURES I GALLINA PELADA

Cap de setmana per anar al Berguedà a veure les petjades dels dinosaures. A les nenes els hi feia gràcia anar-hi i a nosaltres tampoc ens feia res anar a treure-hi el cap a veure que tal, donat que el cap de setmana no hi havia gaire bona previsió meterològica. Dissabte anem pugem a Fígols i anem a veure els jaciments de Fumanya. Al final ens mirem les petjades del segon jaciment, doncs en teoria són les que es veuen més però ja els panells informatius diuen que per l'erosió es van esborrant. Ni que ho diguin, el senyor google quan hi va passar els va immortalitzar millor que jo, perquè ara ja es comencen a desdibuixar. De totes maneres ens divertim amb les dues basses o llacs que s'han creat de les zones on s'extreia carbó per la central de Cercs. Han quedat dos espais prou ben recuperats. A la tarda pugem a fer la volta per les mines, una caminada distreta i recent senyalitzada. Això fa més les delicies, vagons abandonats, túnels, vies de trens i canvis d'agulles, al mig del bosc i on encara trobes fàcilment carbó per terra. Hem dinat a baix a l'aparcament del mirador.

A la tarda vespre marxem per la carretera que porta a Saldes i parem al Parc aventura, on per casualitat ens trobem en Roger i l'Anna. Salvem un home de la tirolina després que el rescatador també quedés penjat, fent la bona obra del dia. Al final anem a dormir a l'aparcament de Font Freda, doncs demà volem pujar cap al Gallina Pelada i arribar almenys fins al refugi, tot i que el dia pinta tapat.

Dormim sols i tranquils, i malgrat que el dia està tapat ens preparem per sortir d'excursió, tot pujant pel torrent de Font Freda. El primer tram no es gaire bo per anar amb canalla petita, però bè, les nenes fan bon paper i s'enfilen com dimonis. De fet tenim alguns excursionistes davant que els anem trepitant els talons mentre les nenes van xerrant.

Quan arribem al refugi decicim parar i esmorzar. Per avui ja està bé, pujar al Gallina Pelada les acabaria de rematar i el dia s'ha anat tapant, deixant alguna gota. Amb la panxa plena faig una apretada i arribo dalt del cim mentre les nenes van baixant. Les atrapo que encara són als prats verds, no han entrat al bosc ni fet la baixada principal. A partir d'aquí baixem tots junts anar parlant, fins que prop de la Font Freda ens trobem amb una salamandra, que tot xino-xano busca el riu.

Ja que som aquí provem de fer la pista que porta a Rasos de Peguera, doncs tret del tros final que hi ha uns xaragalls de campionat, la resta no sé com està. Ens trobem amb la sopresa que la pista està asfaltada un bon tros i bastant bé el no asfaltat, però els últims 100 metres que donarien accés a la carretera de Rasos de Peguera no passem, tot i provar-ho un tros arribem a un parell de xaragalls, els que ja em temia, on sinó t'interessa fer un canvi d'oli sense ajupir-te no val la pena ficar-t'hi.

Faig el dinar i ja vaig tramant una sortida per dilluns...la última amb esquís de la temporada.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

ROC DE LA CAMPANA, ROC DE FRAUSA, MOIXER I PIC DE LES SALINES

Tot buscant al mapa, resseguint rierols, pobles o esglesies, acabo sovint amb el dit senyalant un cim, un lloc elevat, des d'on contemplar les terres baixes des de la tranquil.liat i la solitud. No coneixia aquest tram de Pirineu, just abans de morir a la mediterrània, que és la continuació natural de l'Alta Garrotxa, del Comanegre i de la divisòria amb França. És així com arribo al Santuari de les Salines i començo a veure cims que poden ser ben bonics. Així doncs poques excuses més falten, per agafar la furgoneta i cap allà falta gent. Marxem al matí, no gaire d'hora, ja que la intenció és dinar a l'aparcament del santuari i fer l'excursió a la tarda, que pinta molt bon temps. Així que amb la calma anem cap a Maçanet de Cabrenys, després de veure que la pista de la Vajol està tancada al trànsit. En canvi des de Maçanet tenim 10 km de pista que ens enfila amunt fins a 1000 metres, i ens deixa davant uns boscos de faig orientats a cara sud, a est, a oest, amb rierols i unes fonts que rajen aigua amb dolls com braços. Ningú ho diria que som a l'Alt Empordà. Mentre faig el dinar, les nenes tenen la sort de poder veure l'església que està oberta.

Amb la panxa plena i després d'un petit descans, enfilem amunt per fer una excursió una mica llarga per les nenes, uns 7 o 8 km i uns 600 metres de desnivell que està prou bé. Sortim pel sender que puja al coll, i d'allà fem una circular. Com que no hi ha núvols i el sol pica, marxem pel camí de la fageda que va per la cara nord i la tornada la farem per la carena, tot fent els cims, amb el sol a l'esquena, perquè ja serà la tarda entrada i nosaltres marxarem direcció l'est La fageda comença a rebrotar, moltes fulles a terra, com una tardor inversa, fan d'aquest camí una passejada formidable, planera després de remuntar els 300 metres des del Santuari. Alguns cops alternen amb petites pinedes i avets, però  majoritàriament caminem per França envoltats d'un bosc màgic. Sembla que estiguem al Montseny, passejant sota el torrent dels mosquits, però no, som a l'Empordà. Resseguim el camí que ens porta fins al Roc de la Campana, que es veu que és un cim de la llista dels 100 cims de la FEEC. Les nenes ja en porten uns quants d'aquests. Per arribar al cim abans fem la volta pel coll i per sota un roc penjat capritxosament que deu ser la campana. L'arribada fins a dalt fa una bona volta, sort que la tornada la farem directa per la carena. Mengem una mica que ja és hora de berenar. Des d'aquí el Roc de Frausa, el Moixer i la furgo per dormir es veuen lluny, però tenim tota la tarda. Fa una mica d'aire, però fa sol i s'està bé. Aquí dalt també hi ha prats verds per pastures i bones vistes al Canigó..

No hem trobat ni una ànima, des del coll on una parella ja tornava de l'excursió. Silenci total, paisatges encantats, aquí el temps s'ha parat. Els arbres no parlen, no els puc treure ni paraula. Les roques tampoc. Però si pares l'orella el vent fa moure les fulles dels arbres, i quan camino les que són seques a terra fan crec-crec. Potser sí que parla aquest paisatge, no el llenguatge que estem acostumats a parlar, però tenen el seu llenguatge. Només falta tenir paciència per escoltar-lo. Mica en mica em vaig ficant dins el seu món, a pessics. Requereix esforç i el fruit de moment no és pas dolç. Si fos hivern i la neu cobrís aquests boscos també els esquiaríem com ho fem al Montseny. Potser llavors s'endolcirien, tenyits de blanc sucre. 

Entre pensaments ja hem fet camí de tornada i les nenes fan molt bon paper. El terreny a ratos és pedregós però s'enfilen que dóna gust i ja veiem les antenes del Moixer. El Roc de Frausa ja l'hem passat si és que l'hem sabut veure. Un cop a les antentes es gira el vent, just per veure una mica i marxar cap avall, doncs aviat se'ns hi farà l'hora de sopar. Primer volíem baixar per la pista, però finalment tirem avall pel sender. Quan ja gairebé som al coll topem amb un suec solitari. Resulta que té 10 dies i ha vingut a fer una part de la travessa dels pirineus. Hi xerrem una estona, té alguns dubtes que li aclariem com bonament sabem. Vol dormir a dalt la carena i no sap si trobarà aigua. Diu que té molta calor, certament ha enganxat "la calorada", però ja l'advertim que dalt la carena passa aire. És veu bon jan, tingués alguns dies ja l'acompanyava un tram. M'agrada parlar, vulgarment xerrar, que m'expliquin històries i explicar-ne, conèixer la vida que hi ha darrera els ulls que em topo quan miro, sempre hi quan me la vulguin explicar...o no, fins que no tinc la porta marcada als morros vaig fent servir la perseverança. La topada ha estat breu, ens desitgem bon viatge i cadascú segueix el seu camí. 

Arribem a la furgo a l'hora de sopar, així que toca preparar menjar i preparar-se per dormir. Demà tenim ganes de puajr el Pic de les Salines, que és força més curt, amb uns 300 de desnivell. L'endemà al matí es lleva ventós i tapat. De fet tota la nit ha tirat aire, no tramuntana, perquè precisament bufava de sud, quines contradiccions, no erem a l'Empordà? Els núvols i la boira no volen escampar, inclús sembla que plogui però en realitat és el vent que fa caure la rosada dels arbres. Molt haurà de ventar perquè totes les tímides rosades caiguin galta avall, sense pendre mal pel camí, potser una pausa en el camí pot ser agradable. Mentre vaig pensant, m'avanço fins a la carena a veure si el temps millora. No és pas pluja, el que m'explicaven els arbres era cert, s'espolsaven la vergonya de les galtes, que valents. Reculo i tornem a pujar tots quatre fins al cim. No és que el dia millori, a dalt no es veu res. Allà on hi hauria d'haver el golf de Roses hi ha un blanc setinat i on hi hauria d'haver el golf de Lleó un blanc perlat. Resum, esmorzem i gaudim de la baixada entre fagedes, líquens i arbustos.A baix les fonts continuen rajant com mai, ningú ha tancat l'aixeta, que continui la festa si hi ha ganes!Bon cap de setmana de descoberta, tot parant a dinar a la presa de Boadella, plena fins dalt. 

Sira, Nora, Gemma i Samuel