2020 - VALL D'ARAN

Del 30 de desembre al 4 de gener de 2021

Les últimes mesures de confinament permenten desplaçar-se per Nadal a les segones residències (menys Cerdanya i Ripollès a última hora). No us penseu que sóc dels afortunats, però com que han inclòs els que tenen reserva turística, ens hem apuntat al carro. Bungalow a Arties. La furgoneta quedarà aparcada al costat i amb el fred que ha acabat fent ha estat bona idea tenir un gran espai ben calentó!!! 

Marxem dimecres tarda, passem pel coll de Perves on ja hi trobem una mica de neu, però no és fins el Pont de Suert que el paisatge ja es veu blanc. Travessem el túnel i arribem a la Vall d'Aran on ha estat nevant tota la nit i tot el dia. Uns 30 cm que ho deixen tot de postal. El bungalow també ha quedat de postal. L'endemà al matí pugem a Beret a disfrutar dels paisatges nevats. Com que les cintes transportadores per nens estan tancades, agafem tots els esquís i sortim per la pista direcció a Montgarri. Als esquís de les nenes els hi poso un retall de pells i anem "foquejant" tots quatre, tot un espectacle. Fem un parell de quilòmetres que està molt bé i parem a veure com passen els cavalls que estiren trineus. Aquí encara tot és negoci...trineus estirats per gossos, per cavalls, etc... Un passeig de mitja hora amb trineu tirat per cavalls per 2 adults i 2 nens 120 €!!! Als tres tombs donem voltes al poble a cavall gratis...

Totes les muntanyes tenen un aspecte envejable. Els esquiadors ho han petat tot, els de muntanya també. En vé dinat la Gemma posa pells i s'enfila fins sota el Tuc deth Miei per fer una baixada amb neu pols. Jo em quedo a la furgo jugant al parxís. Com que sóc de bona fe em deixo matar uns quants cops, total que sóc l'últim d'arribar a casa. La Nora ha donat la volta al tauler a costa meva i a sobre el seu dau només fa que treure "sis". Per la finestra em vaig mirant aquesta pala que tinc davant. Veig la Gemma que ja baixa i no és pas tard, són dos de quatre. Mentalment ja sóc dalt de la muntanya, només em falta calçar botes. Necessito espais grans, sense límits i la muntanya me'ls dóna. Allà el temps i l'espai canvien d'escala, de la nostra quotidiana escala humana on creiem tenir-ho tot sota control. Els problemes i les presses del dia dia, allà dalt, canviats d'escala, fan riure. Es com medir amb un làser milimètric quilòmetres de distància...no té cap interès. Els problemes i el tragí quotidans es fan petits, relatius, s'esfumen com les boires matineres un dia de vent, inexorablement sense deixar rastre. Allà dalt les ànimes es poden retrobar i compartir somnis, més enllà que el destí les hagi fet aparèixer llunyanes. Així que quan la Gemma obra la porta de la furgo surto com un gos caçador! M'enfilo al Tuc deth Miei i allà dalt trobo un parell de Sils, l'Albert i en Marc. Es deixen enredar per seguir fins el Tuc dels Clòsos, que no és massa més lluny. Neu pols a dojo i bona sortida de tarda. Un cop al cim traiem pells i baixada ràpida fins al cotxe abans no es faci fosc. Un pessic de paradís.

L'endemà també fa bo. Agafem i tornem a Beret i avui provem altre cop d'arribar a Montgarri, però fent servir el trineu en comptes dels esquís. Agafo una corda i la lligo al trineu i la cintura. Ja tenim el show muntat. Nosaltres dos amb esquís de muntanya i les nenes dins el trineu. Fem un bon tram, baixades i revolcades incloses, però ens quedem a 1 quilòmetre de Montgarri. Les nenes tenen fred i tot i que el dia és assolellat marcava alguns núvols, no es plan de quedar glaçats i la tornada no sembla ràpida. Tinc pujada i em tocarà fer de husky una bona estona. Però no em fa res, m'agrada l'esforç i el resultat quan t'esforces, aquí i a la feina. Arribem al cotxe més ràpid del que pensàvem. Dinem i a la tarda anem a fer una volta per Viella, encara que avui essent cap d'any està tot tancat. Després cap a la caseta de fusta, sopar i a dormir.

Cada dia fa una nevadeta, encara que siguin 5 cm. Avui s'ha llevat tapat i nevant, així que sense agafar el cotxe sortim d'Arties caminant cap als banys d'Arties, tancats. Pugem per darrera fins a tocar l'aigua calenta, que més que calenta és tèbia. Seguim caminant fins a Garós i pugem al bonic poble. Anem fins a veure l'esglèsia, que avui presenta una imatge nostàlgica. El cementiri d'accés és ben nevat, sobresurten les creus i alguna mare de déu. Orientat a sud hi toca el sol, i aquesta llum deixa uns moments màgics, potser algú més en gaudeix. És un lloc fred, solitari, però alhora amb una sensació d'eternitat, tot cobert de neu, com s'hi s'hagués parat al temps. Com si fos l'hivern passat quan van tancar la tomba del 1926 que estic llegint...

Tornem a Arties caminant havent fet una bona volta i dinem al bungalow. Ha parat de nevar i surt una ullada de sol. Dino ja amb una entremaliada a la ment. A les 3 ja sóc a Beret, poso pells i m'enfilo cap a l'oest tot sol. Al cap de poc m'atrapen un parell que van amb la caldera encesa, m'aparto i els deixo passar, s'allunyen. Jo però vaig amb el diesel, no paro i vaig fent, els atrapo. Primer intercanviem quatre paraules però al final no em puc estar de buscar conversa, resulta que són de Manlleu...sinó els fa res m'afegeixo i puguem cap al Tuc de Pedescauç. M'esperen. Arribem dalt, traiem pells i fem una baixada de cine, amb neu pols seca. M'ho passo pipa, 20 anys menys. Tornem a posar pells i ens enfilem pel bosc fins al Tuc de Miei. Pells fora i una altra baixada de cine. Just quan arribo al cotxe la meva cosina em diu que també estan per aquí amb l'autocaravana. Amb en Valls no acabem coincidint per sortir un dia, doncs jo tinc forats petits. Altra cop cap al bungalow.

L'endemà al matí em llevo d'hora, mentre tothom dorm i les 7:40 ja sóc a Beret, posant pells. Surto amb la intenció de fer alguna cosa ràpida. Molta neu pols, haig d'obrir traça sol i no aniré pas tant lluny com em pensava. Al final faig el Tuc de Costajaràs passant altra cop el Tuc de Miei, tot sol fins dalt. Trec pells i bona baixada asolellada amb neu pols. A dos d'onze ja sóc a l'apartament, apunt per recollir la família i anar caminant cap als banys de Tredòs, pel GR que està de cine. Quins paisatges!

A la tarda puguem a Beret i ens trobem la meva cosina. Fem unes baixades amb el trineu amb en Jan que està boig de velocitat. La Lluna de seguida s'emporta la Sira i la Nora a fer ninots de neu i jo al final m'apunto a fer un iglú, el trineu va massa ràpid! A nosaltres ja se'ns acaben les "mini-vacances", demà ja tornem i a la tarda treballo.

Bona traça aquest 2021.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

SOBREPUNY

Dilluns tarda i dimarts no tenim confinament i ja que és festa dimarts, agafem els trastos i cap a donar el vol. Resseguint mapes un dia vaig ensopegar amb el Sobrepuny, a la Nou de Berguedà. Va quedar pendent, guardat en algun lloc del cap que es va omplir de pols perquè va anar passant el temps sense que decidís anar-hi. Dilluns però un cop de vent es va emportar la pols i va tornar a aparèixer el nom de Sobrepuny, així que cap a la Nou de Berguedà a dormir. Tarda vespre per veure el santuari de Lourdes que un mossèn debot i el seu poble fidel hi van muntar, així com també la gruta que hi va fer a imitació de la de Lourdes. El poble de la Nou, que encara que els meus pares em diuen que hi havia anat de petit, jo no el recordava pas gens, es petit-petit. Em sembla que hi ha més gossos que habitants...Sopem a la furgo i a dormir. Al cap de poc comença a ploure o a nevar...la Sira i la Nora ja estan ben ansioses a veure que passa a fora.

L'endemà al matí ens llevem amb una enfarinada per damunt els nostre caps. En alguns punts s'entreveu més gruix, en d'altres és un tel canós que deixa els arbres i les muntanyes de pessebre, com quan hi tirava farina de petit. Com que el dia havia de ser tapat i ventós, pugem amb la furgo per la pista que porta a la Clusa fins al coll de la plana, amb 5 cm de neu com a molt. Des d'aquí la pujada és curta, perfecte per les nenes, menys de 3 km anar i tornar i poc més de 200 m de desnivell per arribar al Sobrepuny, amb bones vistes al sud.

Pugem seguint el camí amb una imatge de postal. Neu justa i suficient per deixar-ho tot blanc, tranquil, però de bon caminar. Una mica mes amunt, que la pujada es redreça ja patinem més, però podem arribar dalt a gaudir de les vistes per damunt de la boira. Hi topem amb una parella del Moianès i amb uns joves del poble de la Nou que han pujat a canviar el pessebre. Xerrem una bona estona amb ells, que sempre s'aprèn. A la Nou són 150 habitants i de fet avui canvien el pessebre de l'any passat pel d'aquest any que ha fet un senyor de 85 anys del poble. De fet ell mateix l'està pujant! Si senyor, em trec el barret. Dia lleig i rúfol al matí, que ha millorat, però aquest senyor que ho té tot fet no s'ha arrugat. Mengem una mica i xerrem una estona més abans de marxar, molt agraïts de la conversa.

Mentre baixem ens topem amb dos joves més i l'artista del poble. Ens informe que li han restat anys, 86 en té! Envejables perquè a part de bona forma física té l'esperit ben jove. Complicat envellir, trist no fer-ho. Una ment jove pot arreglar-se-les per manejar un cos envellit, però una ment trista i defallida no pot fer trempar un cos jove! Quina lliçó aquest bon home de la Nou de Berguedà d'ulls blaus penetrants! Per mi, parlar mirant als ulls és la forma més natural de comunicar-nos, és una finestra a l'interior de l'altre. Parlar o callar, però mirant els ulls, entretenir-se mandrosament buscant una resposta, observant pacientment. Els ulls parlen més que les boques. Més i més sincerament. Però a vegades costa buscar respostes, i entre dubtes, potser millor seguir mirant als ulls per entendre-la millor, aquesta mirada jove, jove i freda, perquè la boca respon només el que se li demana, amb una discreció atraient, que fa més misteriosa la mirada.

Un cop a baix, fem ninots de neu, juguem una mica i cap a dinar. Marxem fins a Malanyeu, que tampoc hi havia estat mai. Mentre faig el dinar fan un tomb per l'església. Després canvi de torn, mentre renten dents baixo a veure l'església i també el cementiri. Sense saber-ho és una costum que sovint faig, hi llegeixo els noms i m'imagino les seves vides, d'alguna manera els intento donar la rellevància que un dia van tenir, i que restin menys oblidats, per més que ni els conegui ni hagin estat família meva. Llegeixo la tomba de tres capellans de la parròquia. Em crida l'atenció el que diu una d'elles, més o menys així "tu que passes per aquí recorda que un dia has de morir, prega doncs per mi". Segurament va deixar escrit que hi volia aquest text, picat al marbre per l'eternitat. 

Gemma, Sira, Nora i Samuel

 

PIC DEL COSTABONA

Primera sortida de la temporada 2020-2021. No sabrem si serà llarga o curta, si bona o dolenta, només sabem, que com sempre, caldrà somiar. I treballar per fer els somnis possibles. Tampoc cal que tots es facin realitat, amb només una part n'hi ha prou. Com a la vida, somiar alimenta l'esperit i l'ànima, però cal satisfer el cos. I entre d'altres coses, demana espais oberts i solitaris per pujar i pales de neu verge per baixar. Avui les cares nord no eren pols, més aviat compactada, però les sud les hem trobat com a finals de març!

Quedem amb en Xevi a les 6.00 a casa, just quan s'acaba el "toc de queda" imposat al cap de setmana degut al virus. Pels qui treballem entre setmana és el més semblant a l'esclavatge que hem viscut... deixar-se la pell entre setmana pel cap de setmana fer el monjo. I ahir diumenge el Pirineu oriental estava rabiosament blanc i blau. Era el dia, però només els domiciliats a les faldes del paradís en van poder gaudir. La resta de mortals, ànimes que no hem assolit la plenitud, ens vam menjar els mocs tot passejant per la plana. Però dilluns també farà bo, i compaginant feina pel cap de setmana decidim provar sort a la zona del Costabona. Hi ha una ruta que va fer en Joel fa un parell d'anys que feia temps que la tenia en ment. Cal però una certa dosi de paciència per encertar el dia. Dilluns la paciència es va acabar o més ben dit va passar per davant el dia. Es van alinear les estrelles: nevada fins a cota 1800 que permet pujar per la pista forestal, que a més estava oberta, neu suficient però no exagerada, doncs la pala sud del Costabona és sovint allavosa i el temps just i necessari per una matinal.

Pugem amb el cotxe per la pista mig nevada fins sota el refugi. A voltes ja hi tenim 20 cm de neu però es va passant. Aparquem, encara no són les 8 del matí. El sol ha sortit i es comença a enfilar per damunt de les muntanyes. L'hora daurada, de colors impossibles. La vida ni blanc ni negre, molts tons grisos. La neu igual. Del blanc al negre passant per tots els blaus i ocres que et puguis imaginar. Un somni fet realitat. Calcem esquís i anem pujant direcció al refugi, sud-oest, contraris al Costabona. Volem pujar per la carena. A la dreta ja es veuen un parell d'allaus de fons. Avís. Seguim pujant dins el ritme que permet haver estat 8 mesos fent el canari. Arribem a la carena i seguim pel llom, tot molt carregat de neu, textures i colors. Seguim amunt i ens plantem a dalt del cim en dues hores escasses. Al cap de poc arriba un grup de sis o set que han tingut la mateixa pensada. Mengem una mica i traiem pells pensant en la cara nord, que ja ens ha fet disfrutar altres vegades. Avui però ens han amagat el tresor, no hi ha neu pols. Hi ha neu compactada i dos dits de gebre. Esquiem bé de baixada però el massatge als quadríceps és digne de recordar. Un cop a baix seguim pel fons de la vall fins al refugi-cabana de pedra. Toca esmorzar. Sol.litud total. Els arbres de davant nostre hi eren abans que nosaltres, hi són ara i també hi seran després de nosaltres. Aquí dalt els problemes es fan petits, i els somnis són més aprop.

Ens mirem la carena, toquen gairebé 600 m de desnivell de pujada. L'inici mig en ombra ha deixat una neu dura. Podem pujar bé fins que ens posem les ganivetes per evitar una relliscada. Sense pressa però sense parar, engeguem el diesel i anem pujant carena amunt. Dreta-esquerra, dreta-esquerra. Silenci. Hi ha somnis que han estat avui més a prop. D'altres tot i sospirar-los cada dia són realment lluny. Perquè segueixin essent somnis cal saber callar, perquè no s'esfumin, silenci, cosa que avui en dia cotitza car. Parlar és gratis, a terra plaça la paraula està totalment devaluada. Masses altaveus i massa poca cosa a dir. Com diu un bon amic, molta gent i poques persones.

Entre reflexió i reflexió ja som dalt, poc abans que tornin a arribar el grup de sis o set que han fet una circular diferent però amb qui hem coincidit els "tempos", fent el Costabona junts dues vegades. Pells fora i avall per aquesta neu cremeta i ràpida, que ens torna fer sentir al paradís durant una estona. Senyora pala, amb bona neu, fins que de cop arribem a la pista. Ja m'he despertat. En Xevi té videoconferència a les dues a casa...anem justos. Jo a les 2:20 també hauria de ser a casa. No ha estat un despertar mandrós, ha estat fulminant. Tornem a la realitat.

12,77 km de reflexions, 4:20h de paradís i +1200 de sacrifici. Energia per seguir somiant.

Una mica de blanc per un fons negre.

Xevi i Samuel