Quan semblava que ja anàvem per abaixar la persiana, s'obre la possibilitat de tancar el cercle, amb set mesos d'esquí, fent la ruta que teniem pendent amb en Xevi. Lliguem la sortida el mateix dissabte al matí i a les cinc de la tarda ja estem a casa muntant el llit improvisat dins el cotxe. Esquís i pals damunt i cap a Benasque falta gent.
Sorpresa quan a l'alçada de Manresa ens adelanten en Dani, en Fer i en Met, amb quatre signes ja ens hem entès, anem a fer el mateix!!! Parem a Benabarre a fer la xerrada, ells s'entaulen per sopar nosaltres agafem un banc de la plaça. Mengem ràpid i a les 10 ja estem aparcats a la Besurta a punt de dormir. La idea és sortir a les cinc del matí, cosa que com molt bé diu el nom és una idea. La realitat és que si és més tard no passa res. Quan sona el despertador, la nit és negre, negre-negre i al llit s'hi està bé. Tot i això ja corren frontals. Ens equipem, esmorzem una mica i a les 5:20 ja ens posem en marxa. Volem fer la ruta circular voltant les Maladetes pel llac de Cregüeña, pujant el Pico Cordier que en Xevi no el té i malgrat fas 200 m més de desnivell la baixada sembla més atractiva.
Sense córrer anem per feina. En Xevi va davant i quan passem la Renclusa
ja clareja. Ens calcem esquís 5 minuts després i comencem a enfilar amunt, per
una neu que tot i la calor que ha fet des de divendres encara aguanta el tipus.
Parlem poc, bebem el suficient, no tirem fotos. Arribem sota la canal del
Cordier. Posem grampons i amunt. La primera bufada del dia a l'estil llimac.
Aquesta temporada vaig alternant l'estil llimac i l'estil cargol. A les 8:20 ja
som dalt del Pico Cordier. Avui no és com fa tres setmanes, que feia un vent de
mil dimonis en aquesta zona. Avui s'hi està bé, el sol encara no escalfa i les
vistes són precioses. Traiem pells i comencem la baixada primer per l'ombra amb
neu dura però que mossega bé i després algun tram de bona neu fins que l'ombra
ens torna a atrapar. Diagonal per sota la morrena i de pet cap a Cregüeña. Aquí
baix la neu encara no ha transformat, però no és dura-ciment. Posem altre cop
grampons i fem el flanqueig en diagonal que porta al coll de Cregüeña. Encara no
són tres quarts de deu. Sense córrer però a bon ritme anem guanyat metres. Traiem
pells i fem una bona baixada per neu cremeta. Aquí ja fa estona que hi toca el
sol. No sé perquè m'imaginava aquí fer la gran baixada, llarga, amb bones
vistes. M'imaginava. Perquè és curta-curta.
Mengem una mica sobre el llac, calcem pells i comencem a pujar direcció el coll de Coronas. En Xevi marca bon ritme i bona traça. Sort, perquè quan no estàs gaire entrenat és el millor que hi ha. Crec que durant setmanes podria dibuixar les cues dels seus esquís amb tot luxe de detall...171, negres, cantells vius, dent per fixar les pells...
Quan som sota la canal veiem un parell de figures que
caminen amb els esquís a l'esquena direcció l'Estasen. Li dic en Xevi que són
en Fer, en Dani i en Met tot i que no el veiem. Els fem un crit, doncs són
lluny i al cap d'una estona ens criden ells. Quina casualitat. La segona del
cap de setmana. Arribem a peu de canal, calcem grampons i mica en mica anem
pujant. Es fa bé, amb bona traça, neu dura de la que a mi m'agrada...que no és
la dura que els hi agrada als bons. A mi quan no m'enfonso però és compacte la
trobo ideal. Anem guanyant metres i ens costa atrapar en Dani. En Fer que ha
sortit per la Petit Black ja és dalt. A la carena ens retrobem i fem l'últim
tram orientat a est amb neu pasta fins al cim. Molt contents de la ruta, dels
companys i del dia que fa, cel blau radiant. Feia anys que no hi pujava a
l'Aneto, ja que els últims temps a final de temporada em dedicava a fer altres
cims de la zona Maladeta-Aneto. Quatre fotos i també retrobament amb en Met a
distància, que ja ha passat el pas de Mahoma d'anada i tornada i espera en Dani
i en Fer, doncs ell ha pujat per la normal.
Nosaltres tenim ganes de baixar per barrancs, així que ens despedim i qui sap si tindrem una tercera casualitat. Amb els grampons posats baixem direcció l'espatlla de l'Aneto, petita cresta que en Xevi fa saltant i jo anar rascant els esquís pel cul a tot arreu. La motxilla nova va bé però haig de fer un invent perquè quan els penjo em quedin més alçats. Entre els invents també hi hauria créixer 10 cm més, però l'edat del petite suisse ja em va passar i m'he quedat on m'he quedat.
Un cop feta la curta però exposada cresta, pugem fins a un pilot de rocs amb fita per si de cas. Traiem pells i comencem a baixar cap a Barrancs. De les dues feixes penjades, la segona hi ha traça de pujada avui. Uns valents l'han ben marcat, amb unes "z" penjades com poques n'he vist. Tot i això nosaltres baixarem per la primera feixa, més segura i crec que la normal de baixada. Neu una mica pasta que ens fa passar el flanqueig a gas. Tot i això tiro un petita purga... passa en Xevi i ja som dins el glaciar de Barrancs. Encara esparrequem una mica la baixada tot i la neu que ja comença a pastejar. Restes d'allaus de fusió fa poca estona ens fan sortir ràpid d'aquí.
Baixada fins a connectar amb la de l'Aneto per neu de peixateria. Llobarros i gambes a doquier, fins que arribem on marroneja la neu i es baixa un pèl millor. Quatre girs i ja som baix. S'ha acabat la neu. Ara comença el verd, l'aigua, la roca. Baixem amb un somriure d'orella a orella, arreu els colors del riu són d'autèntica joia, turqueses, blaus, verds...el paradís sempre he pensat que deuen ser pales de neu pols que acaben a les explanades verdes de l'oasi.
I finalment tercera casualitat del dia, al trencant que baixa de la Renclusa tornem a topar amb en Fer, en Dani i en Met. També han passat per la peixateria. Bona temporada i esperem retrobar-nos la vinent.
Al final han estat +2200, 23 km i 8 hores tocades. Fi de festa major, gràcies Xevi!!!
Xevi i Samuel
