La vall d'Orlú és una de les moltes joies que tenim al Pirineu, encaixonada, poc habitada i sense masses temptacions turístiques que li ha permès conservar un encant especial. Fa 11 anys en Russi m'hi va portar per primer cop a fer esquí de muntanya, però no vam aconseguir pujar el Pic de Recantons ja que les pales estaven ben glaçades. No hi havia ni de bon tros la neu que hi hem trobat aquest any. Amb els anys he anat resseguint el mapa traçant diferents rutes o bé circulars o bé en travessa per recórrer aquestes valls amb esquís. Algunes les he fet, d'altres quedaven al tinter. La previsió de temps per aquesta setmana santa no era la millor, calia paciència doncs semblava clar que el diumenge seria un dia radiant, després d'una nevadeta del dissabte. Parlem doncs amb en Josep que alguna sortida de dos dies provarem, però esperarem el temps que fa.
Finalment marxem diumenge al matí ben d'hora ben d'hora, bé no tan d'hora, un quart tard, nosaltres que som tan puntuals. Un quart tard que serà providencial! Quan arribem a la vall d'Orlú el paisatge és hivernal i aparquem al pont de Bisp sobre ja 10 cm de neu. Davant nostre un cotxe ja està aparcant. Un noi solitari d'Ax que vol pujar pel mateix lloc que nosaltres. La sortida és un bosc espès de faig, on el més normal és trobar-te amb +500 m de desnivell d'esquís a l'esquena, caòtics, drets i perdedors. Avui però estem de sort. Hi ha neu des del cotxe i això que som Abril i estem a 1100 metres. Però la gran sort ha estat el quart providencial matinenc, ja que així podem seguir la seva traça i prou clar que ens queda que coneix el lloc. La pujada amb neu la fem bé, enmig d'un bosc preciós, una llum matinera i els arbres carregats de neu. A 1600 aproximadament surts del bosc i comences a veure l'amplada de la vall, les pales mirant a sud i darrera nostre l'emblema de la regió, la Dent d'Orlú.
Anem pujant xino xano, sembla que l'atraparem però a l'últim moment sempre se'ns escapa. Abans de sortir hi hem parlat un moment, però m'hauria agradat donar-li les gràcies per aquesta traça tan ben feta, +1400 metres de traça. Arribem finalment al coll quan ell ja està a punt de baixar la pala. Fa bon dia i el primer que faig quan arribo al coll és mirar la vall que tenim davant nostre on hauria de veure el refugi d'Eychouze... ni rastre!!! M'hagués agradat aquella sensació de tranquil.litat quan ho tens tot controlat, però aquí baix hi ha tonelades de neu. Res, paciència. Fem cim pràcticament amb esquís als peus, quatre fotos i gran vistes a totes bandes. Ens queda feina avui, així que pells fora i avall per una pala que comença molt redreçada i després s'ajau, neu pols a dojo.
Seguim baixant torrent avall direcció a l'estany represat de Naguille, amb bona neu pols. Avui però l'aigua està molt avall, de fet segurament tant com el seu nivell natural ja que sobresurten almenys 50 metres de presa. Rastres d'allaus que ens fan passar depressa i un cop al mig del llac, contemplar tranquil.lament. Ara ja només queda arribar al refugi... bé i trobar-lo!!!
Un cop arribem a la zona del refugi veiem les tonelades de neu que hi ha. En teoria hi haurien dues cabanyes i unes ruines. Sobresurt una xemeneia aquí i una placa solar allà. Agafem la sonda i ni rastre d'on hi hauria d'haver el refugi. Les coordenades GPS probablement no estiguin bé, així que dinem una mica mentre rumiem. Tenim moltes solucions, però dormir aquí ens aniria molt bé. Tornem al primer que treu el nas la xemeneia i estudiem per on començar a furgar per buscar porta. No es tracta de deixar-nos la pell fent un plànol de totes les façanes. Només amb la porta en tenim prou. Penso però que la porta deu ser a cara sud... així que començo a furgar allà amb la pala. De seguida trobo ferro... una frontissa... palejo més i el furriac. Bingo, la porta és aquí i sembla que no té pany. Així doncs la cabanya no és a l'est com havia trobat ressenyada sinó la de més a l'oest!!! Comencem a palejar de valent i entre en Josep i jo obrim una trinxera de 2,50 metres de fons, per on cabussar-nos fins dins d'aquest refugi. Sorpresa, matalassos i llenya, bé passarem la tarda distrets, provant de fer foc, fent petar la xerrada i descansant. Demà serà una altra dia.
No ha estat una nit especialment freda, però ha bufat una mica el vent. En Josep portava una motxilla on hi havia de tot, també brides per apanyar les fixacions. Jo anava amb lo just i una mica menys. No passo fred, però no he pas suat aquesta nit! Ens llevem a quarts de set, endrecem i esmorzem una mica. A fora bufa una mica d'aire i el regel, a la nostra cota ha estat fluixet. Miau... m'hagués agradat una mica més de regel, però a mesura que avanci el dia ja ens donarem compte que ha estat el just. Ni massa ni poc. De totes maneres fins que no ens hi posem no ho sabrem. Sortim a les set tocades i comencem a enfilar traçant la circular que portàvem en ment. Molta neu, de fet al riu del costat del refugi les acumulacions de neu passen dels quatre metres. Tracem doncs per on menys pendent trobem, i així guanyem cota fins a l'estany de Peyrisses. Allà ens mirem bé per primer cop el pas clau de la travessa, un coll 120 metres per damunt nostre de no molt bon accés amb esquís. N'havia vist alguna foto nevat i ja el veia dret, ara aquí es veu factible, però no sabem per on ben bé. Sembla que per l'esquerra amb esquís, flanquejant i després grampons és possible (camí d'estiu), però ara que ho mirem bé desde sota, potser directes rectes per la canal esquerra, tot i que a la dreta torna a haver-hi un flanqueig possible... No ens pre-ocupem, ja trobarem la solució. De mentre el dia tapat, ventós i rúfol ha passat a ser amb cel blau, així que ens mirem com pujar el pic d'Esquena d'Ase. La pala que baixa al llac és dreta i sembla carregada, optem per contornejar sota el Pic de Peyrisses, tot i que no estalviem la primera gramponada del dia. Un cop dalt, pendents suaus fins a sota el pic. D'allà amb esquís pel llom arribem força amunt, però ara ja venta i la pendent és dreta. Si volem arribar el cim, segona gramponada del dia. Tram curt d'uns 90 metres, però dretots, que ens deixen de dret al cim. No és el Pic d'Esquena d'Ase del mapa, que és més al sud, aquest té una placa solar i és una cota 2684 marcada al plànol. Després d'aquest cim podriem carenajar fins l'altre 20 metres més alt, però amb el vent que fa no és per perdre el temps, ens queda molta feina per fer!!! Millor deixar cims per fer i una excusa per tornar-hi.
Desgrimpem d'esquena fins als esquís i d'allà fem una molt bona esquiada fins al llac inferior de Peyrisses. Ens mirem ara sí la canal de la collada d'en Beys. Com si tiréssim els daus, de les tres opcions al final anem per la canal central-esquerra. Piolet i grampons, unes quantes bufades i ja som dalt, on canvien les tornes i ara qui bufa és el vent. Ja veiem l'estany d'en Beys i la baixada que pinta aquí sota. Mengem una mica i ara amb la certesa que la circular ja es va tancant, comencem a baixar tranquil.lament aquestes pales amb neu primavera, fins al llac mateix.
Aquí baix ja sense pells avancem, doncs la neu es tova i el llac és pla. Passem pel gairebé colgat refugi d'en Beys. De moment no ens hem trobat ningú, tot i que aquí algú potser ha passat la nit. Seguim vall avall, buscant el millor camí, decantats a l'est per superar el tram més dret. Per l'oest no es pot pas baixar massa bé i massa a l'est baixen pales amenaçants... nosaltres fem pel mig-esquerra i ens en sortim prou bé, tot fent alguna bona pala final. A partir d'aquí ja ens veiem descalçant esquís, però resulta que anem baixant i baixant fins a travessar el torrent. Mengem una mica i són les dues. Diria que encara queden 5 o 6 km, que preveiem fer a peu amb esquís a l'esquena... o no!
Travessem a peu una zona d'allaus de fusió de tamany descomunal fins que veiem que podem tornar a calçar esquís poc abans de la Jasse de Printemps, que ja recordo de fa 11 anys! Sort que és cara nord, perquè resulta que podem seguir esquiant i estem a 1200... de fet al final pràcticament arribem a 20 minuts del cotxe. Sort, perquè si ho haguéssim fet a peu encara hi seriem. Avui ens han sortit gairebé 9 hores inclòs parades, uns +1100 i uns -1700 i una bona quilometrada de tornada.
Bonica, molt solitària i força feréstega travessa per l'Ariege, una zona que em desperta una passió fora mida, passió per parlar-ne, per caminar-hi, per esquiar-hi. Passió per conèixer cada racó. Potser pel meu interès per les causes perdudes, les injustícies o l'excés de vanitat d'aquesta societat, que ha convertit uns quants en líders i la resta en grans ramats desorientats, valls poc visitades o despreciades per la majoria, conserven aquell encant, aquell gust i aquella sensació de tresor pel fet contrari de no ser preuat.
Penso que aquests són els veritables tresors, els no envejats, perquè es poden disfrutar en silenci.
1 i 2 d'Abril de 2018
Josep i Samuel
