Mai abans havia caminat per aquesta vall que hem triat, prop de Merens les Vals. Sí que hi havia baixat esquiant fa 10 anys, en una volta al Pedourres molt interessant, especialment aquell any que s'hi va acumular amb ganes. Avui però, aprofitant els colors de tardor, busco un cim a la carena que ens permeti fer una de les últimes caminades de tardor abans la neu no cobreixi aquests racons. Mirant mapes em fixo amb el nom de la Pyramide de l'Hérbes, un nom que no es veu gaire al Pirineu, perquè tenim molts Pics, Picas, Cims, Caps, Serrats, però de Pyramides poques.
Hi puguem dissabte a dormir amb la furgoneta, estirem una mica les cames i llegim els rètols que avisen d'ossos, abans no n'hi hava ni de rètols ni d'ossos. Anem a dormir d'hora, com ja es costum amb la panxa plena de crèpes. Dormir sols i molt bé i l'endemà al matí ens abriguem bé, doncs fa fred, és cara nord, i fins ben bé mitja excursió no ens tocarà el sol.
Sortim a tres de nou comptant que no serà curta. Anem pujant per un camí empedrat de grans lloses, molt bonic, que entra a la fageda que ja té els colors de tardor. Seguim amunt fins que travessem el pont de pedra, amb grans llastres i ara passem a la banda soleia. Anem parlant, explicant històries, inventant contes de l'ós, de la família fruita (la maduixa, la taronja, el naviu i el bolet tòxic) i així arribem al primer llac. Seguim amunt i quan som al segon llac, que igualment hauríem visitat de baixada, ens en donem compte que ens hem passat el trencant del GR-10, just a la pala allavosa de brucs. El rètol de fet estava trencat. Reculem 10 minuts i enfilem per bones zetes en pujada per entrar a la vall penjada. Aquesta seria una molt bona vall per esquiar, sinó fos perquè aquesta primera pala està molt exposada a l'hivern. Ja hi vam trobar allaus fa 10 anys, però la pendent sense ancoratges, contínua i exposada al sol la fa propensa a bons allaus inclús de fons. Seguim caminant amunt i ara per antigues morrenes de glaciars anem flanquejant direcció al coll.
L'últim flanqueig una mica penjat et deixa al coll i marxem direcció oest al punt més alt, doncs tot i que el mapa sembla que el cim sigui just a tocar el coll, és més alt aquesta "piràmide d'herba" que hi ha a l'oest. Hi conicidim amb quatre francesos i aprofitem per menjar. Han set poc menys de 7 km i +1000 fins aquí, comptant que hem passat pel llac. Resseguim les muntanyes que coneixem i m'invento mil i un recorreguts per fer amb esquís i a peu. Amb la panxa plena i abans no entri el canvi de temps, anem baixant, doncs també volem parar al refugi.
Ara són les nenes que ens expliquen les seves històries i com qui no vol la cosa ens plantem a la vall dels cavalls, dels cavalls negres. N'hi ha un que es banya fins la panxa, mentre que d'altres són prou mansos. Tenim al cap el dinar que farem, així que toca espavilar-se. Parem però abans al refugi, bons records d'aquella excursió de fa 10 anys, 9 mesos abans que nasqués la Sira.
Tirem una foto per comparar la neu que hi havia aquell any, ben bé 2 metres. En aquella ocasió, en Jow i en Russi no van tenir cap problema per seure a la teulada. Avui ens hi hem enfilat per darrera amb les nenes i ha costat més (https://relatsdemuntanya.blogspot.com/2015/03/pic-de-pedourres-i-pic-des-trois.html) . D'anys de molta neu sempre n'hi ha hagut. També el 2018 va ser un any extraordinari...per exemple el refugi d'en Beys per l'abril estava colgat per entre 3 i 4 metres de neu. Així que no perdem l'esperança que de neu n'hi ha hagut i n'hi haurà!
Baixada final pel marge contrari pel que hem pujat, per una fageda molsuda, amb el riu al cosat ben bonica, entre això i el xip-xap de les turberes ja tenim les nenes distretes. Arribem a la furgo després de 6 hores i poc més de 13 km. Bona jornada de muntanya que es mereix un bon dinar, espaguettis a dojo amb salsa tomàquet i alfabraga amb unes bones llonses de porc. Bon profit i fins la pròxima!.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
