El Pic de les Bruíxes i el Comanegre són bons miradors de l'alta Garrotxa, però també del Pirineu als dos costats de la frontera, amb el Canigó ben present davant nostre. La primera vegada que vaig pujar al Comanegre ara ja fa una colla d'anys ho vaig fer des de Beget amb la Gemma, tot pensant que Beget estava molt més amunt del que realment estava, poc més de 500 m sobre el nivell del mar. Va sortir una bona ruta, passant pel coll de Meners i resseguint la frontera, amb una cara nord plena de fagedes i una cara sud de pastures. Sempre m'ha agrada aquest racó i amb les nenes l'any passat vam pujar el Comanegre des de la bassa. Ara que s'acosta el fred anem baixant de cota i aquestes muntanyes baixes eren una bona excusa per fer una sortida aquest cap de setmana de cels blaus i nets.
Dinem a casa i sense pressa marxem tard. Arribem a la zona que ja fosqueja, per això sorprenem a quatre senglars ben alimentats que fugen muntanya amunt. Parem en un racó protegits del vent per si de cas i preparem els trastos. Avui tinc ganes de provar la batedora elèctrica usb per fer la pasta de creps. No cal explicar com ha quedat la furgo a la primera batuda. La Gemma diu, amb raó, que aquesta furgo quan va sortir de la planta d'Hamburg si hagués sabut el futur que li esperava potser hagués fet mitja volta...o no, més divertida que amb nosaltres no hauria estat amb ningú! Malgrat els contratemps surten uns creps per llepar-se'n els dits i vet aquí ja és hora d'anar a dormir, no sense mirar una estona del "Rei Artur" de Disney. Nit plàcida planxant l'orella, pau i tranquil.litat. Al matí ens llevem amb un dia radiant, només falta contemplar l'alta Garrotxa plegada de turonets i racons per omplir l'aire dels pulmons i començar el dia amb alegria. Aquesta catifa verda arrugada, a vegades esquinçada, de mal raspatllar on el temps s'ha aturat és un plaer de mirar i trepitjar. Petites masies inaccessibles, enruïnades amb mil i una històries oblidades, petites capelles, prats, roures i alzines. Qui no entén la màgia d'aquestes contrades no és digne de trepitjar-les amb calma, si no les pot apreciar, que les corri i les disfruti fugaçment, així hi deixarà regnar la pau! Twitter, instagram, tik-tok també són per córrer per la vida, consum de masses sense contingut, bar de poble mal entès, darrera quatre lletres mal posades ara s'amaguen les llengues porugues i vehements.
Com que la intenció primera és anar al Pic de les Brúixes on no hem estat mai, marxem per la pista i ens desviem pel corriol que guanya la carena direcció est. De moment aquesta cara sud amable ens protegeix del vent i el sol ens escalfa. Un cop a la carena passem trams per la cara nord on canvien les tornes. Fagedes i més fagedes, que de fet s'extenen des de Maçanet de Cabrenys fins que el Costabona els hi barra el pas, deixant a les cares nord un paisatge fotogènic. El propis arbres ens protegeixen del vent però no del voleiar juganer de les fulles, difícil de captar amb una imatge, però d'un vol capritxós i encisador per la vista.
Anem carenjant i ens plantem sota el pic que es guanya pel nord amb una petit cresta aèria per la canalla, amb un petit espai al costat de la creu per esmorzar, contemplant les primeres neus al Balandrau i davant nostre el Comanegre, que si tot va bé també visitarem. Amb la panxa plena, quatre fotos, tres reflexions, dues alenades d'aire fresc i una pressa per anar tirant perquè el vent es fred, davallem d'aquest privilegiat mirador, força més que el Comanegre que et barra la vista pel nord amb tota la caballera de faig que li penja. Abans de marxar passa una fulla solitària, amb la quilla penjant, tot voleiant davant nostra, pacient però ben estable, com aquell qui fa parapent relaxat al capvespre.
Seguim el mateix camí de l'anada fins el trencant que davalla a la pista. Ara continuem per la carena tot enfilant-nos al Comanegre. Sorprenem un grup de cabres semi-salvatges que distreuen la Sira, ja s'hi quedaria a cuidar-las, tot i que no sé qui hauria de cuidar a qui. Arribem dalt del Comanegre on ja trobem més gent. Quatre fotos i davallem directe cap a la bassa. Jo em decanto una mica cap a la furgo per engegar el rentaplats i començar a fer el dinar, mentre les nenes van a veure les vaques de la bassa. S'ha girat vent, sort que ja som a cobert. Bon dinar i cap a casa falta gent, mentre rematem el que quedava del "Rei Artur".
Sense sortir de casa, fent pocs quilòmetres, molts llocs per descobrir. La setmana passada també vam visitar el refugi del Catllar que ja està rehabilitat de fora, aprofitant per pujar el mirador del roc de la Lluna, fent una circular omplint una bossa de rovellons i baixant per la fageda. Un curt passeig amb bones vistes, que em fan volar la imaginació pensant que hauria estat passar una nit a l'antic refugi d'Ulldeter, en ple hivern després d'una jornada d'esquí de muntanya. Només hi puc somiar, però consultant algunes fotografies antigues per internet el somni és més proper.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada