MONT CAPELL

Comença per nosaltres el bon temps per anar amb bicicleta sense que faci fred ni que la calor et deixi pastat a l'asfalt. De rutes verdes i planes n'hi ha moltes per fer, de llargues i de curtes. Avui dissabte tarda en fem una de curta després de posar les bicis a punt. És la que va de Palafrugell a la platja del Castell, gairebé 14 km anar i tornar però sense desnivell. Es nota que és el primer dia, sort de les genolleres perquè la Nora ja les estrena i la Sira s'ha salvat de pelar-se el genolls de miracle, perquè també ha aterrissat. Em recorda quan jo era petit, que cada dos per tres aterrissava i portava uns pelats de cal ample als genolls que la mare em curava amb pasta "lasar" que s'engaxava a la vena i les feinades que teníem després quan feia crosta...llavors farigola per desenganxar. Només de pensar-hi em sembla que ja baixo de la bici!

L'endemà diumenge tenim ganes de caminar una mica així que anem a Darnius a dormir, tot esperant veure les aurores voreals que s'han vist a Catalunya la nit passada. Tot i fer una passejada nocturna per les zones més il.luminades només aconseguim veure tontalitats liles i rogenques al cel, però res comparat amb les fotos que ens han arribat del dia abans. La intenció es pujar al Mont Capell, un cim modest de 1100 metres però que gaudeix d'una doble vista interessant, cap a l'est del mar Mediterrani i cap al nord del Pirineu Oriental, especialment el Canigó. Sortim de Costoja, on d'altres vegades hem dormit. Els seus carrers i els noms dels seus carrers són ben curiosos. El camí no és dels més transitats si tenim en compte que per ser diumenge no hem trobat ningú durant els 14 km i +650 de la ruta circular. Fa bona temperatura i a bon ritme arribem ràpid al Mont Capell, on ens abriguem que la brisa és fresca. Molt bona vista del Pirineu, encara amb neu a les cares sud. Molts cims ja coneguts i pujats des del Mediterrani fins aquí, des del Puig Neulós, al Roca de Frausa, les Torres de Cabrenç, Puig Nalt, Puig d'Ou, i el Puig de l'Estela, que tot i modest amb altitud espero un dia poder esquiar, així com el Comanegre!

Baixem cap a Saint Laurent de Cerdans per bon camí, sempre a l'ombra dels castanyers, també alguns avets. Un cop al poble ens queda el dubte de si tornar a pujar a Costoja per carretera o fer-ho per camins, però al final ens decantem per camins i l'encertem, ja que tot el desnivell es puja de cop i després és un corriol planer de bon caminar, perfecte per fer gana i arribar a la furgo per fer una bona endrepada. Queden molts racons a la Catalunya Nord, però avui en comptes de tornar per Prats de Molló ho fem per autopista i l'eix transversal que és més ràpid, fent parada a casa dels cunyats.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIG NALT

Aprofitant el bon temps del cap de setmana marxem dissabte tarda a fer una mica el turista per Cotlliure, bonica població mediterrània que té un encant especial. Feia anys que no hi anàvem i la veritat, són una joia aquests poblets així com el tram de costa, res a envejar a d'altres indrets del món. Dormir aprop de Cotlliure però l'endemà ens movem fins a Sureda per fer una petita circular de poca més d'11 km i +650 de desnivell, que ens porta primer per un bosc d'alzines i més tard per una bonica fageda, fins a rribar sota el Roc de les Medes, el qual no pugem fins dalt perquè és una grimpada. Nosaltres seguim caminant per la carena, avui amb poques vistes sinó hauríem vist el mar, fins arribar al Puig Nalt, cim sense massa interès, només per donar la volta, passar per les restes de l'antic forn solar del Pare Himalaya, així com les restes del Castell, aquestes sí interressants (quedaran per un altre dia fins dalt), així com una zona d'escalada i una ermita prou bonica.

Baixem en circular que la gana ens apreta i volem aprofitar la tarda per visitar la Vall de les Tortugues, un petit espai d'animals amb molts tipus de tortuges i uns quants animals més.

Amb això engresquem les nenes, que els hi encanten veure tots aquests animals, en especial la tortuga terrestre gegantina de les Seychelles, que amb més de 50 anys és bastant més grossa que elles, amb un pes descomunal!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PUIGMAL I CIM DE L'ORTIGAR

No gaire sovint, però algunes vegades, quan cau una nevada al costat de casa, toca fer campana i fer una escapada matinal per tastar neu pols km0 que per extrany que sembli també en tenim al Pirineu Oriental. Per més que hagi pujat aquest cim per tots els vessants possibles, a peu i amb esquís, no tinc mandra de repetir-lo, és la icona del cim més alt que veiem des de casa. Casualment el vam fer amb esquís també ara fa 12 anys, un 1 de maig, que va caure una bona nevada. Fer-lo per Fontalba té un encant especial, per moltes raons. Primer perquè l'aproximació per la pista sense asfaltar li dóna un aire de llunyania i de solitud, especialment en aquestes dates que poca gent hi puja. Però també en segon lloc per les llums del Mediterrani, que combinant verds i blancs, amb el cel blau radiant, deixent unes estampes que no pot retenir la memòria per més que ho provi. Cal tornar-hi, per refrescar el record.

Quan arribo a l'aparcament m'hi trobo un noi de Torelló que també té pensat esquiar, junt amb una pick-up i un Vitara que em sembla que fa anys que hi és. Mentre m'equipo, arriba en Pep, que ja ha fet el Puigmal en sessió matinera. Em confirma que la neu està durota al tram més dret i que ell s'ha tirat altre cop a la coma de l'Ortigar per pujar per lloms més suaus. Jo d'entrada ja aniré per aquí baix, no vull pas treure grampons que a més pinta vent. Surto a les vuit en punt, esquís a l'esquena. Al cap de 15 minuts ja em calço a l'entrada del torrent i per neu compacte, però no dura vaig pujant al ritme que em deixen els pulmons. M'escapo de posar ganivetes, aquí la neu està compacte però ni dura ni vidre i es pujar bé, malgrat un parell de flanquejos ascendents els haig de fer amb pas de ballarina, apretant fort els pals. Quan arribo al replà sota els cims de l'Ortigar el vent comença a apretar i descarto anar al coll on quedaré ben despentinat. M'enfilo directe per les pales est a resguard del vent, bufant de valent. Aquest tram m'ha fet suar, doncs aquí el vent aixeca neu i boires...i amb poques referències vaig pujant direcció nord, fins que a pocs metres del cim s'aclareix, sense deixar de bufar. Quatre fotos i ja menjaré més avall. No sembla dia per complicar-se la vida, i a més vaig sol. Tenia algunes idees al cap, de moment no tinc clar si les faré.

Marxo direcció sud pel mateix camí que he vingut però abans de donar-ho per perdut, trec al nas a les pales nord-est que baixen a Núria. Faig un primer tast...mmm m'agrada. Pols granulada. Faig un segon tast a resguard del vent...pols seca. Hi ha veredicte, tirar avall fins que el cor digui prou...i la tornada ja es veurà. Bona baixa amb neu pols com la que ha costat trobar aquesta temporada. Baixo més o menys fins a 2200. Aquí s'està més bé, menjo una mica que sempre és millor rumiar amb la panxa plena. Calço pells i sense tenir-ho clar marxo una mica direcció nord fins al Roc dels Eugassers, doncs em volia mirar de pujar directe el Pic del Segre i després carenejar per una segona baixada. Però quan hi arribo torna a ventar a les carenes, mal negoci transitar per allà dalt un cop hagi fet el Pic del Segre. Canvi de plans i rescato idees...el cim de l'Ortigar i carena amunt és una opció. És més baixa i deurà bufar menys o això em penso. Pujo amb un bon requitzell de zetas fins a la carena on tenia intenció mirar-me la coma de Gombrèn, però quan hi arribo el vent m'escombro de valent. Fet el cim de l'Ortigar, que segons el mapa el posa aquí o allà, segueixo carena per fer el segon cim del l'Ortigar, però el vent és massa fort així que baixo de la carena i faig al cim a "canasta pasada", tal com diu en Jorge, que m'agrada l'expressió. Aquí toca pensar. Entre les moltes idees una era baixar la coma de Gombrèn, que no l'he feta mai, ni a peu ni amb esquís. Potser el dia no s'ho presta, sol i amb aquest vent, però són pales assolellades. Hi trec el nas, i com és sabut després del nas vé tot el cap i després el cos...quan m'en adono ja sóc dins. Em sembla que és millor baixar per la dreta, anar seguint carenes que és menys dret. Encerto també la neu, que aquí ja ha transformat on era compacte i on era pols, encara ho és, així que seguint la carena m'encara després a nord per ficar-me dins la coma. Bona baixada, amb final de neu primavera, espetegant al camí de Núria. M'hi asseca menjar.

Aquí per evitar fer la resta de camí de Núria, hi havia la possibilitat de remuntar un llom i d'aquest llom baixar una pala que em deixaria pràcticament a la sortida de la coma que he pujat al matí. Però aquesta possibilitat s'esvaeix quan les forces diuen prou. Veig que la cosa se'n va a +1900 i 17 km...fer-ne 200 més de regal s'escapa dels plans previstos...així que segueixo el camí de Núria de retorn a Fontalba. Aquí encara, sota els peta-allaus hi hauria la possiblitat de remuntar fins el Roc de la Fita, per acabar de baixar esquiant la pala, però tornen a ser +200 que m'esguerrarien la gallina amb cresta que he dibuixat al track. Fora segueixo camí de Núria i arribo a Fontalba cinc hores i quart després d'haver sortit, després d'un matí molt treballat, que m'ha fet suar de valent per no tirar la tovallola més d'un cop. Si el primer telecadira de Núria l'haguéssin posat per salvar l'embut com tenien pensat en comptes d'on el van posar...otro "gallo cantaría" i jo segurament no hauria pogut dibuixar el meu track gallina amb tanta tranquil.litat...perquè al maig encara tindrien l'estació oberta!

Samuel