Pica d'Estats per Pinet, 19,70 km, +2099, 12-15 d'octubre de 2023
M'anava ballant pel cap provar de pujar la Pica d'Estats amb les nenes, primer perquè les veia capaces i segon perquè n'havíem parlat sense que trobéssim el moment idoni. El concepte de moment idoni depèn de molts factors, moltíssims quan parles de canalla. A mesura que et fas gran i si t'agrada la muntanya, aquest concepte es va relaxant inevitablement i emprèns rutes dies rúfols, amb no molt bones condicions, sense bon estat de forma, etc... No hauria de ser així però acaba essent. Lluitar amb un mateix i tenir suficient paciència per tenir el dit al gallet i no disparar fins que l'ocasió ho valgui és extremadament difícil. I això passa a la muntanya, a la vida, a la feina, amb les inversions. Ser àliga i volar hores sense picotejar res sovint té la seva recompensa, especialment en l'Edat dels xais i les cabres, com serà recordat en un futur el període amb menys sentit comú de tots els temps.
El pont del 11 de setembre ja vam estar a punt de disparar, tres dies, dos de bons i el tercer tapat eren una bona opció, però el refugi encara estava guardat (per tant ple) i no volia la pressió de pujar-hi o de fer nit al refugi per les nenes. Així que quan aquest pont del 12 d'octubre veig que ja han tancat el refugi i només queda la part lliure, amb una previsió de temps correcte, deixo de volar i baixo en picat. Tenim dos dies de bo abans dissabte no vingui el mal temps. Amb el refugi lliure podem dormir-hi dues nits o si estem valents només una nit. O si quan hi som fa vent, tirar avall i a "otra cosa mariposa". Començo a fer motxilles dimecres vespre, tot comptant que la Sira i la Nora portaran la seva, amb la seva roba i una aigua petita, poc pes, però menys que haurem de portar nosaltres. Per contra al tenir el refugi tancat toca pujar menjar per 2 dies i com que també dubto si el refugi estarà ple, agafem tenda, sacs i esterilles per si de cas. Al final em queda un motxillot de 20 kg com feia temps que no portava. La Gemma li pesa menys perquè la motxilla és petita, però també va plena.
Aparquem divendres a l'Artiga, vora l'autobús d'una parella ben trempada. No és en McCandless però ho podria ser. Amb més temps ja els hauria demanat que m'ensenyessin com l'havien distribuït, doncs es veia l'interior de fusta i devia ser espaiós. Sortim caminant a quarts de tres per dins el bosc, tot comtant que ens trobarem les vaques que ja baixen a passar l'hivern a la plana, doncs hem vist el tractors i remolcs esperant que baixin. A mig bosc comencem a sentir esquetlles i ens apartem per deixar baixar les vaques, senyal que ja esperen mal temps. Seguim pujant fins als prats i aquí agafem el camí de la dreta que puja cap al refugi de Pinet, essent menys fresat que l'altre que farem de baixada. Arribem al refugi amb poc menys de 3 hores, bon ritme, i ens trobem amb un jubilat francès ben trempat. Al final acabem passant la nit tres francesos, dues catalanes i nosaltres quatre. La Sira somia que entra l'ós a mitjanit i es menja els del pis de baix, però com que queda tip a nosaltres ni ens toca i torna a marxar. Li dic si era malson i diu no, jo mirava des de la llitera i ja m'ha semblat que amb tres ja quedaria tip!!!
La nit sergurament ha estat freda i ventosa. Sort que no hem dormit amb tenda, tot i que una parella de catalans si que ho han fet. Ens llevem, esmorzem i sortim a les 8. Tot xino-xano anem pujant i entrem al camí que flanqueja la vall, per on fa 10 anys vam esquiar a l'hivern. Seguim pujant fins que tombem al llac, anem a bon ritme i no fa calor, perfecte per caminar. Les nenes van demanant quina és la Pica, però des d'aquí on som encara no es veu. Quan ens ajuntem amb el camí que vé de Catalunya, amb una bona corrúa de gent, ja veiem la creu. Ara sí que ho tenim aprop. Seguim fins al coll al costat del Montcalm i acabem de fer els últims metres per arribar després de 3 hores dalt del cim!!! Esmorzem, foto i una mica de descans, doncs nosaltres ho hem pujat tot cap dalt. Ara si que tenen clar que aquesta muntanya és més alta que les del costat, doncs pujant amb la perspectiva no ho veien clar. Avui em sembla que hauran estat de les petites a pujar, la Nora amb sis anys i la Sira a dos mesos de fer vuit anys. I el més curiós és que em sembla que la Gemma i jo som els que estem més cansats. Pujant hem estat explicant tot de llibres, películes i altres històries que les van distraient i els fa la pujada més amena. Baixem també a bon ritme i amb 3 hores tornem a ser al refugi, hora de dinar. La idea és esperar un parell d'hores i després ja veurem si ens quedem a dormir per descansar o baixem fins a baix la furgo.
Amb la panxa plena de pasta, fem una migdiada al refugi, que acaba essent impossible per l'energia que tenen aquestes nenes, així que a dos de quatre decidim que tirem avall, com serà que amb 3 hores no siguem a la furgo. Baixem per l'altre camí, el que passa pel llac i el refugi privat, tot un encert, es camina millor. Tot baixant el tema són els tótems...la Nora té clar que el seu tótem és el Lynx, mentre que la Sira descobreix que el seu és el Husky...mentre que al papa li toca l'ós polar. Finalment també trobem el de la mama que ha costat, és l'Orca! Ja tinc feina encarregada, qualsevol hora ja podré tallar fusta per fer petits amolets a baix al garatge!
I tot repassant les característiques, el comportament i els gustos de cada animal, buscant-li les nostres semblances, ens plantem a baix amb dues hores i mitja inclòs parada a berenar! Ara les cames ja ho han fet tot...toca descansar i anar a dormir sota l'estany de Soulcem!
L'endemà com la previsió marcava es lleva rúfol, sembla que va ser un encert baixar ahir, perquè no és només la fredor, la boira pixanera i la possibilitat de pluja...és també el camí i les roques molles. Teniem la idea d'anar a treure el cap a les coves de Mas d'Azil, que es poden travessar amb cotxe. No fem la visita perquè l'hora no ens va bé, tot i que la dona també ens diu que és una cova sense formacions, només amb història, i que potser les nenes amb frances se'ls farà llarg 1 hora d'explicació. Però ens dóna idees de la zona per properes vegades. Nosaltres seguim, parem a dinar a Foix que fan fira tipus el Mercat del Ram, amb una màquina de vapor inclosa per batre i a la tarda falta gent cap als banys d'Ax a relaxar les cames que falta fa. Avui les dues hores se'ns fan curtes, es veu que necessitàvem fer xup-xup.
Nit davant la Maison du Loup, amb un repertori de crèpes que ens hem ben guanyat. Demà toca tornar.
Finalment hem pogut fer la Pica aquest any amb les nenes!
Són petites, però caminadores. No hi han arribat per casualitat, s'ho han ben guanyat. La Nora amb dos anys acabats de fer va pujar el Comanegre des de les basses del Monar, abans de començar P3 havia pujat el Tarbesou fent nit als llacs, amb quatre el Balandrau, el Costabona, el Pic de Salòria i el Montcayo i l'any passat amb cinc anys entre d'altres, el Pic dels Moros. Aquest any amb sis el Puigmal, el Pic de l'Homme, el Pic de Querquéou i molts d'altres. La Sira exactament el mateix, només setze mesos més gran.
No és un fi en sí mateix pujar una muntanya, és només una manera de viure aventures. Una manera d'apreciar l'entorn, per donar-se compte que en formem part. Nodrim la nostra quotidianitat dels recursos que en traiem com si fos un graner que ens pertany, sense ser conscients que nosaltres som gra. Demà que facin el que vulguin, però avui que aprenguin la diferència entre estimar i dominar. Quan la Sira em toca la mà i em diu "mira aquella noia ha tirat dissimulada una cigarreta a terra" li torno un somriure i penso en aquella pobra noia. I penso que continuïn creixent apreciant els valors que intentem transmetre, que el camí no és fàcil i qualsevol ventada pot tombar un arbre fort.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
