Arriba l'esperat Pont de la Puríssima i malgrat no ha caigut del cel tota la neu que voldríem als Pirineus, n'hi ha suficient per esquiar, només falta calçar-se i buscar destí. Als Alps un any més mengen a la carta, allà els sobra la neu! Aquí mengem menú i amb la neu que tenim fem la feina que ens deixen i no ens podem queixar, perquè falten més dies que pales per ser esquiades.
Agafem camp base a Saint Lary amb la família i amb en Joel i família també. La idea és fer una mica de pista, una mica d'esquí de muntanya, una mica de turisme i una mica de caminades. Vaja que de mica en mica s'omple la pica. Sortim dimecres a quarts de nou del matí sense córrer, sabent que ens queden 4 hores per endavant però pensant que ja dinarem a l'apartament de Saint Lary. Bona carretera i bones vistes, especialment a la zona d'Ainsa, amb l'embassament del Grado ple fins dalt, i amb un riu que baixa color turquesa que enamora. Vaig conduint i la vista només fa que desviar-se al riu...mira que últimament tots els conductors amb qui em creuo resen el "credo" del whatsapp, ben capcots, però no els puc pas criticar perquè a mi els ulls se'm desvien cap al riu, almenys tinc les mans lliures.
Arribem alhora de dinar, mengem i deixem trastos. La neu escasseja, i ja veurem quines estacions obren, però avui fa un dia radiant així que a la tarda pugem fins a Pla de Badet a Saint Lary per tocar la neu. Jo aprofito per fer una escapada ràpida amb els esquís i pujar fins a la cota superior de l'estació, poc menys de 600 positius, poc menys de 6 km i poca neu. Això si, hora i mitja de suar.
L'endemà dijous es lleva un dia encara amb bona meteo, així que pugem a Piau Engaly per fer esquí de pista tots quatre, amb la cúa de rigor per comprar el forfait, tot xerrant amb un madrileny molt trempat, però una mica lents per vendre forfaits...no van pas a pressupost, l'avi hauria dit que a cinc duros són cars. Les pistes estan prou bé i estan obertes fins a dalt de tot, comptant que només hi ha un 30% del domini esquiable. Fem quatre baixades, dues des de dalt de tot i les nenes queden ben cansades, però veig que encara se'n recorden de l'any passat. La pista panoràmica blava de dalt és molt maca, semblant a la de Portainé, però potser amb una mica més de pendent. A la una baixem a dinar a la furgo mentre la Gemma acaba de cremar el forfait. Una bona plata d'espaguettis i botifarra per agafar forces, que a la tarda puja en Jow per fer una escapada.
Sortim des del mateix aparcament d'on vam sortir fa pocs mesos per fer la cresta del Campbiel i pugem per darrera i per pistes tancades fins a la part intermitja, per després acabar d'arribar dalt per la pista blava. Una bona suada, amb gairebé 10 km, i +770 m, amb dues hores i poc. Baixant tinc els quadríceps com pedres, ara entenc que les nenes s'hagin cansat, perquè la baixada és prou llarga! Recordo quan fa dos anys vam baixar esquiant fins a Montgarri...pobres mosses si tenien 4 i 6 anys!
Divendres, com apuntaven les previsions, es lleva plujós, així que dia d'apartament tranquil, compres i a la tarda a fer xup-xup a Loudenvielle, tot i que es veu que no som els únics que hem pensat el mateix.
Dissabte matí hi ha bon temps, a la nit deuen haver caigut 4 o 5 centímetres de llarg, així que amb en Jow ales 8 del matí ja som a la boca nord del túnel de Bielsa. La veritat és que només d'arribar-hi venen ganes d'agafar les bambes i anar 1 hora a córrer, però allà dalt, lluny, mig amagada, s'intueix una coma ben nevada. A part, fidel al meu esperit optimista, li dic que baixarem amb esquís fins al cotxe, tot i l'herba que traspúa arreu, sobretot a la part baixa.
Calcem esquís amb el dia encara rúfol, i quan millora la neu, és a dir quan passem d'herba nevada a neu herbada, haig de parar a fer una reparació a la pell, a part de treure pans i peixos enganxats. A partir d'aquí la cosa està millor i ens plantem sota el coll amb una bona traça que fa goig. Les últimes llaçades fins al coll i tenim sol i cel blau. En Jow deixa els esquís i jo segueixo una mica més sabent que m'hauré de descalçar, doncs l'últim tram és un flanqueig una mica de mal fer. Ens enfonsem i com podem arribem al Pic de l'Aiguillette, un 2517 que algun dia havíem de pujar. Bones vistes, foto i cap avall. Recuperem els esquís i fem una bona baixada per trams de bona neu i contrapronòstic seguim baixant per torrents, racons i sobre l'herba si fa falta per plantar-nos fins al mateix aparcament, sense ratllades, perquè és tot herba si surts del camí d'estiu! Bona salvada, buscant restaurant resulta que a vegades hi ha menú més bo que plat a la carta!
Cap a dutxar-se falta gent, ja que després marxem a fer visita turística a Lourdes, on arribem alhora de dinar, després de fer un bon tram d'autopista amb bones vistes a la cara nord del Pirineu. Visitem totes les esglesies que sabem trobar, la més impressionant per dimensió i per mi, és la del soterrani, de formigó armat i amb llums importants. Però la resta també estan bé. Comprem galetes per la iaia, omplim d'aigua i un ciri per tota la familia. Deixant de banda els gustos i les creences, perquè tants caps tants barrets, cal reconèixer que avui en dia, colgats de lleis per viure en pau i en societat, només que tothom complís els deu manaments n'hi hauria més que suficient.
Reflexió a part, tornem cap a Saint Lary ja de fosc, mentre plou a raig...em sembla que demà en comptes d'esquiar, tocarà caminar. I així acaba sent, perquè s'ha fos molta neu, a caminar seguint un joc de pistes de l'Ajuntament de Saint Lary, de gairebé 10 km i poc més de dues hores, seguint el riu Neste i els objectes que ha perdut el "patou".
Sira, Nora, Gemma i Samuel
