.....

REFLEXIONS INTRASCENDENTS

Vida

Som com fruits d'un arbre, que amb el temps anem madurant, fins que un dia caiem a terra on esperem germinar. No tots els fruits fan el mateix curs. 

N'hi ha que just quan seran més bonics i tendres, quan són flors, una ventada injusta se'ls emportarà.

També n'hi haurà de joves que hauran madurat massa depressa. Haven rebut abundant pluja, acabaran podrint-se. Quan caiguin ho faran de manera estrepitosa, tothom sentirà l'esclafir al terra, carregats d'aigua.

D'altres quedaran a recer del sol i no hi haurà manera que madurin. S'estaran a l'arbre el mateix temps que d'altres fruïts, però acabaran caient a terra quan arribi la tardor sense haver madurat. Una llàstima ningú n'haurà gaudit. Tampoc ells.

Alguns d'altres, malgrat tenir una branca envejada, amb un sol radiant que els va madurant a foc lent, rebran una pedregada quan menys s'ho esperen i, o bé cauran abans d'hora o quedaran mal penjats de l'arbre amb ciatrius doloroses de per vida. 

Un grup reduït de fruits privilegiats seran objecte dels àngels, que se'ls emportaran sense fer soroll ni motiu aparent a l'etapa més joiosa i en plena esplendor, just abans de l'estiu, no prou d'hora per ser verds ni massa madurs per ser vells. Seran els escollits, a voltes envejats, per brillar amb llum pròpia que tothom veia, els àngels també. Els que es quedin a l'arbre potser no ho entendran. Hi haurà dies que els trobaran a faltar i els ploraran per no saber que n'ha estat d'ells, d'altres dies els maleïran per no haver estat ells els escollits.

Quan arribi la tardor, començaran a caure les primeres fulles i amb elles també cauran els últims fruits que ja marcits hauran vist ventar, ploure i pedregar. Hauran vist també desaparèixer aquells que tant brillaven. Resignats pel destí, només la llavor que plantaran prop de l'arbre al caure, pacificarà la seva ànima.

Però només l'atzar i la indiferència ens haurà fet néixer a un costat o l'altre de l'arbre. Els encerts d'avui poden ser errors del demà i viceversa, tot dependrà del resultat final, però quan arribi l'hivern quedaran petrificats en l'oblit. Llavors ja no hi haurà turment ni retrets del passat. 

Pensaments 

Avui en dia el silenci va car, és la paraula que és gratuïta. Parlar és gratuït, gratuït i banal. Un altaveu ha sigut donat als diables, que sense saber que serveixen al dimoni, escampen la confusió arreu. Cercar el silenci, la humilitat, passar desaparcebut, formar part de l'entorn sense pertorbar-lo, són menyspreats per falta d'interès.

El privilegi de la vida és conèixer genis desconeguts, potser intrascendents, però genis. Saber dels més populars no és cap privilegi, més aviat un malefici per oblidar els primers.

L'autèntica llibertat és fer-se un mateix les preguntes, no respondre les que et fan. Perquè els que et fan les preguntes tracen, potser inconscientment, el teu camí, et situen una cruïlla forçada al mig i tu potser només volies caminar. Però des d'aquell precís moment el teu camí es torçarà a dreta o esquerra, ja no serà natural i sinuós, ja no serà el teu lliure camí.  Hauràs perdut l'autèntica llibertat. Els que s'apropen per caminar un tros amb tu sense preguntar massa s'allunyaran també sense fer soroll, però deixaran més petjada interior que els que han insistit en acompanyar-te sense tu haver demanat res.

Atracció física, atracció intelectual i atracció emocional. Són per un, els tres principals ingredients, barreja'ls com vulguis, amb més o menys mesura, però que hi siguin tots. Si la barreja no és del gust, val més afegir ingredient per continuar menjant, que no seguir amb un plat indigest, però cada un d'ells és pervers, sempre porta associat una petita quantitat dels altres dos. Els anys eliminaran l'atracció física, mermaran l'atracció intel.lectual, però l'atracció emocional et donarà la mà fins al final.

L'harmonia és l'equilibri de les imperfeccions. No sonaria cap melodia si fós tot perfecte, només silenci.

L'home neix amb un excés de confiança, que sovint ha manllevat de la dona. Es creu capaç de tot, sobrevalorant les seves possibilitats, potser això el va empènyer a caçar al llarg de la història, segurament cada dia que sortia es pensava que caçaria un mamut però tornava només amb dues llebres. La dona en canvi sovint devia pensar que no tenia prou provisions a la cova, que no podria alimentar els fills, es preocupava pel futur, infravalorava les seves capacitats ja que sempre estava a l'aguaït. I així, després de milions d'anys, canviar no és pas tan senzill. Darwin també n'hauria pogut dir la teoria de l'egoisme, perquè aquest acaba essent el motor que mai va enrera.

Crec estar convençut d'haver vist dones excepcionals eclipsades per homes mediocres, en canvi no he vist mai un homes execpcional que hagi viscut eclipsat per una dona mediocre.

També he vist massa sovint com la mirada de menyspreu que et llança el prepotent es converteix amb enveja amb el pas del temps. Quan li cau la bena dels ulls, ho deu fer de manera estrepitosa sobre les puntes inflades dels dits del peu, per causar tant airada reacció.

Tan un repte com una imprudència, poden acabar amb desenllaç fatal. La diferència és que el primer posa a prova els límits, mentre que el segon l'estupidesa. El primer coneix les conseqüències d'un final indesitjat, mentre que el segon les ignora. Per això el primer les acepta, les gestiona i en preveu solucions. El segon, sobrepassat, buscarà culpables.

Il.lusions 

Envellir, és potser apendre a conformar-se amb aquella part de tu que puc gaudir sense molestar-te, en silenci. Aquella part que puc robar-te sense demanar-te permís. Aquella part, que de fet tothom té l'abast, però no tothom valora. Aquella part que tota sola no hauria satisfet la joventut, però que ara esdevé suficient, per si mateixa. Per si mateixa o bé per obligació? Segurament per obligació, perquè l'anhel i el desig només es poden lligar amb cadenes. Però tant se val, crec haver valgut més pel que he callat, que pel que he explicat, un turment per qui gaudint de la conversa considera que pot haver estat prescindible el que ha dit. També tu, potser inconscientment, hauràs valorat aquest silenci. La atracció del que veig, que m'agrada, és infinitament inferior a l'atracció del que hi ha per conèixer. Descobrir, explorar, no conformar-se, és el combustible de la vida.

No m'he oposat mai a fer el camí que altres m'han mostrat. A vegades me l'he mirat dubtós, incrèdul, he enyorat el que seguia...sense motius per deixar-lo. M'ha fet mandra canviar el pas i fer un salt.. Però quantes vegades el nou camí t'ha mostrat tot un món que és el que ara enyores deixar? Ha passat abans i segurament tornarà a passar, perquè renunciar-hi? 

Quan els somni es desfan com l'aigua s'esmuny entre els dits és moment d'agrair haver somiat. D'haver somiat una altra vegada. Sovint hi ha muntanyes aparentment fàcils que s'han negat a ser trepitjades o esquiades, però si un cop han estat veritablement somiades, la paciència farà que et brindin la possibilitat més endavant de fer realitat el teu anhel. I aquell dia tot sembla perfecte, no cal caminar o foquejar contra el vent, no cal patir per la boira o les nuvolades que jugen amb la teva ment. De cop tot sembla factible, és el dia, tot prèn sentit. Aquests són els dies que els somnis es fan realitat, els dies que no s'acaben mai.

L'actitud: no mirar enrera. No oposar-se al camí que t'han mostrat. L'energia fa falta per caminar, no per rebutjar l'oferiment. Sempre ha estat més intel.ligent navegar amb el vent a favor, malgrat cal saber remar amb vent de cara perquè girar sempre és una opció. Fer plans endavant amb el nou camí el farà il.lusionant, desgastant el rebuig inicial fins que fet a miques, desapareix. En un obrir i tancar d'ulls un nou món és possible. De sobte apareixen motius convincents per agafar-lo, arguments per justificar-lo, fins i tot gratitud per qui t'ha fet canviar de camí, malgrat que en el primer instant l'hagis culpat per provocar un terratrèmol en la teva dolça tranquil.litat. Però el nou camí t'haurà fet conèixer la nostàlgia, que d'altra manera l'hauries anomenat rutina. Així, potser, apendre a conformar-se amb aquella part de tu que puc gaudir sense molestar-te és realment envellir, és realment fer camí. 

La solitud és un refugi i no una creu. Especialment quan es volguda, perquè allà el muntanyenc hi troba un sostre que el protegeix de la pluja, unes parets que el protegeixen del vent i un caliu que el manté viu. Segurament quan no és volguda prèn l'aparença de càstig, però un cop passat el sacrifici es formarà un sostre, unes parets i un foc encès que farà de refugi.