diumenge, 31 de desembre de 2017

PIC NEGRE


Última esquiada de l'any, buscant de nou zones que no haguem trepitjat mai. Ho lliguem tot a última hora i quedem a Berga amb en Xevi que puja de Bcn, el cim també ha estat d'última hora. Mirant mapes em sembla que pot ser força esquiable la vall que baixa del Pic Negre direcció sud-est. La orientació també serà bona, perquè aquests dies les crostes abunden per tot arreu, no cal que sigui Pirineu oriental, a la vall d'Aran també la trenquen de tan en tan. Les cares però asolellades s'estovaran, així que pot ser una baixada plàcida.


El punt de sortida ja no està tan clar...hem d'anar a Bescaran, a tocar de la Seu d'Urgell, però tenim la incògnita de la pista com estarà. Fa un parell de llaçades a cara sud, però després transita per vessant nord-oest i aquí sí que hi haurà neu segurament. És un d'aquells dies en que pots fer una bona esquiada solitària o bé una bona enfangada amb companyia. Els companys no els tinc prou escarmantats, així que no hi veuen problema. S'ha d'estar gairebé en estat "nirvana" per apuntar-te a una possible enfangada quan el més segur és que després tothom "piuli" que el Pic de la Mina i el Pedrons tenien una neu pols seca seca... Però nosaltres a la nostra...

Arribem al poble on ens rep un excèrcit de caçadors, els quals diuen que pujar pujarem...perquè ells després de la nevada ja van puja a caçar per la pista nevada...això sí diuen que hi ha molt glaç. Anem tirant amunt amb reserves, especialment jo que porto el cotxe i ja tinc la cartilla de punts plena d'enfangades...al final però arribem aparquem a 1750, després d'uns tres o quatre quilòmetres per pista ben nevada, un pament força pols. Esquís fora, pells i amunt. Encara ens queden més de dos quilòmetres per girar i entrar a la vall. Els fem en poc més de 20 minuts, doncs anem per traça oberta, no precisament d'esquiadors que per aquí pocs...potser traça de quatre 285/90 r16...

Un cop a l'entrada de la vall encopeguem amb 5 senglars, la mare i quatre garrins, que s'escapen per la neu. Pobrets, segurament tota la setmana que porten escapant dels caçadors i avui potser en caurà algun d'aquests...almenys a la baixada els rastres de sang ens ho fan pensar. Nosaltres a la nostra anem pujant amunt per bona neu, bona vall i bon temps. De sobte surt un esquiador solitari, segurament andorrà, que ja baixa...deu venir de fer el primer viatge de transports internacionals. Seguim pujant i quan ja som sota al cim coincidem amb un parell que han pujat per la Rabassa i les carenes, que ben bé es poden fer amb xiruques com l'home que també trobem dalt. 


La nostra idea era també anar al Monturull, però les xiruques les hem deixat al cotxe (aquí han passat l'escombra). Ens mirem les cares nord i est que donen a Andorra i fan goig, potser massa goig. El vent les ha carregat. No es plan baixa avui per aquí, mitja volta i bona baixada pel mateix lloc que hem pujat, amb neu prou bona, algun salt i algun petit tauró que estrenen els esquís. En total poc més de +1000 de desnivell, 14 km i 4 hores d'activitat. Ara ja podem anar a omplir la panxa de torrons!

Bon any 2018!


Xevi, Joel i Samuel

diumenge, 24 de desembre de 2017

TOSA D'ALP X 2

Em passa whatsapp temptador en Xevi, diumenge provem esquís? No m'hi puc resistir, tinc els cantos, les soles i tot l'esquí per llençar, així que toca canviar i ja fa dies que els tinc mirats, entre uns dynafit broadpeak o uns skitrab sintesi. Truco en Marc el dissabte a la tarda per si puc passar a recollir diumenge els dos per provar-los abans de comprar-ne un...una mica just de temps però diumenge a les 8 del matí ja els tenim carregats al cotxe, per anar a fer un parell de pujades a la Tossa d'Alp i així acabar-me de decidir.


Aparquem al cotxe a la carretera de coll de pal, just on s'acaba l'asfalt. És una bona opció per sortir del bullici dels aparcaments principals destinats a les pistes i un bon punt d'inici per la tranquil.litat que hi ha. Calço primer els trab, més pesats i amb fixacions menys lleugeres, perquè no hi hagi tanta diferència subjectiva, ja que a la segona pujada estaré "fos" i per equilibrar sensacions, almenys que siguin els dynafit més lleugers. Primera pujada a bon ritme, una hora i vint minuts per +820 m de pujada. Mengem una mica dalt, quatre fotos i avall, que ens queda feina si volem dinar a casa. A la baixada van prou bé, des de la meva ignorància trobo un esquí dòcil, que encadena girs naturals, no és un esquí brusc. Els noto també una mica curts cara avall (164 cm per 172 d'altura). Pujant en canvi al ser més curts maniobren millor les voltes maria, però amb neu dura diria que les cotes no l'afavoreixen. Crec que és un bon esquí per ànimes tranquil.les i gent pausada.

Arribem al cotxe, canvio esquís i ara pugem tots dos amb els mateixos, dynafit broad peak 2.0. D'entrada la lleugeresa queda una mica amagada pel cansament, però ja va bé perquè no hi ha tanta diferència real de pes. Si primer hagués pujat amb els broad peak, ara els sintesi em semblarien lloses de pedra per culpa del cansament. Tot i això només sortir i encarar la primera pujada dreta ja em començen a agradar força. Són durs i mosseguen bé, s'assemblen més als nanga parbat que vull jubilar. Pugem també a bon ritme, ara sort d'en Xevi que m'estira, perquè aquesta segona pujada tardem 1 hora i 30 minuts, pel mateix desnivell de +820 m de pujada. Aquest cop una mica just de líquid parem al refugi a veure un refresc, que falta que fa. Molta gent per tot arreu. Pells fora i nova baixada. Tot i estar més cansat ja d'entrada veig que no tenen res a veure amb els d'abans. El broadpeak és agressiu, pots canviar més sobtadament el pes i encadenar girs ràpids. Que sigui de 167 cm també ajuda, però és un esquí per llençar-se, doncs agafa velocitat ràpid, però quan vols clavar canto mossega tot el llarg, sota la bota especialment, cosa que el sintesi no feina tant. Em dóna la sensació que és un esquí per gent nerviosa, que canvia d'opinió cada minut, ara vaig per aquí, ara vaig per allà, ara traço, ara clavo i miro per on vaig. Potser és més l'essència de l'esquí de muntanya, on a moltes rutes toca buscar-se la vida baixant pel millor lloc, a vegades reculant, girant, flanquejant. Ja he fet la tria. Els sintesi no m'han desagradat, al contrari, però m'ha semblat un esquí pels qui s'agraden a si mateixos baixant, perfeccionant cada gir, pausadament. De fet potser em tocaria comprar-me aquests, segurament n'apendria més d'esquiar, com en Russi, que després de no sé quantes dècades esquiant el veus baixar i et dones compte que segueix perfeccionant la tècnica i el traç. Però jo que sóc una mica més esverat i que m'agrada treure'm poc els esquís cara avall, em sembla que el broadpeak és millor. Diria que per cada esperit i temperament hi ha un esquí amb qui pots fer bona parella. 

Vaig començar amb uns Hagan tour expert txt de 170 cm, durs, rectes i estrets, en pujada mai vaig haver de fer servir ganvietes, quan els que tenien els dynastar altitrail feia hores que les portaven, però en baixada era un esquí difícil, potser no apte per gent amb poc nivell d'esquí com jo tenia. Després vaig passar a uns Hagan carbon aircube de 164, més tous, ja carving, amb els quals es baixava molt bé (pols dels alps), però amb pujada i neus dures (pirineu oriental) patinaves per tot arreu. Les ganivetes que no duia mai, ja no sortien de la motxilla i la canal del Canigó la vaig baixar piolet en mà. Decebut, vaig tornar els orígens, Dynafit nanga parbat de 167 cm, durs a la flexió i a la torsió però amb un carving lleuger. Ha estat un molt bon esquí durant 6 temporades. He continuat portant les ganivetes a la motxilla però pujant sempre s'han portat força bé. Baixant no era un esquí fàcil però com que han passat els anys i poc o molt hem millorat, m'ha fet disfrutar de molt bones baixades i on d'altres es descalçaven per passar jo em sentia mès còmode i segur calçat que amb botes i grampons. Ara tocava canviar i pel que veig, tenia dues opcions, o tornar a l'estil dels Hagan carbon aircube, o mantenir-me amb el que sempre m'he sentit còmode, esquís durs, agressius i de gent poc refinada.

Si algú li serveix per triar esquís ja haurà valgut la pena.


Xevi i Samuel

dimecres, 6 de desembre de 2017

PLA DE MONTCAMP I PIC DU COL TAILLAT



Mirant el Pirineu des de casa no convida gaire a carregar esquís a cotxe... després d'unes quantes nevades que ha quedat tot blanc, el resultat sempre ha estat el mateix, ventada, escombrada i altra cop herba i tot net. No és una situació nova, però podria desil.lusionar al més optimista. Tocarà fer quilòmetres, i on millor que a l'Ariège? Sempre m'ha agradat descobrir nous llocs i nous cims, però més encara quan redueixes el nombre de sortides per temporades aquest desig passa a ser una màxima que et fa mirar mapes encara amb més il.lusió, buscant racons.



Això d'avui és un racó, una pala en un bon racó, bastant lluny del poble de Larcat, a 900 m. Calcem esquís passades les nou, a peu de cotxe, a peu de poble. Hi ha força neu i estem a cotes baixes. Cap dels dos ens imaginem que lluny que queda el cim i que lluny quedarà la tornada. Snow outside smile inside, lema indispensable quan després de mitja hora arrossegues uns pans de quatre quilos a cada esquí. Pells i esquís estan a les últimes, i entre ratllades i menajdes s'enganxa neu per tot arreu. En Jou se n'escapa de moment, dels pans i també s'escapa de mi. Els meus pans no són excusa, però cada cop que aixeco el cap el veig més amunt...

Pujada maca pel bosc primer amb força neu i després per prats fins a la carena, on arribem al primer cim de 1600 m...no sóc de ressenyar tots els cims, però avui el veig tant lluny que per si de cas ens anotem el primer!!! A partir d'aquí llarga carena, força planera, que tot i la ventada té neu més que suficient per transitar. Així arribem finalment, després de molt d'esforç, al cim del Pla de Montcamp, que pel nom ja et descriu el que t'has trobat i trobaràs...un gran pla!!!



Parada obligada a menjar una mica. En Jou per reduir pes ha deixar el casc al cim anterior, ara entenc perquè se m'escapava tant. Mirem la pala sud-oest, sembla que està prou bé. No s'ha de baixar pas tota per anar al pròxim cim, així que faig la put...i la ramone... amb "amago" de flanqueig per no baixar tant, però en Joel ja està traçat a gust directe al sot...no em queda més remei que seguir-lo i només puc fer una "finta" final cap al torrent per reduir 20 metres de desnivell que em fan ben falta. Altra cop pells i cap al Pic du col Taillat. Són uns 250 metres de desnivells durs, molt durs, però finalment arribem a dalt. Vistes de tot el Pirineu per la cara nord, des de la Dent d'Orlú, cap al Ruhle, la Sabina i cap a la zona de la Pica per acabar amb els Tres senyors. Mengem el que ens queda i de sobte per darrera meu s'acosta una cosa peluda...carai, sort que és un gos, bastant gros, a la primera he fet un salt! Darrera surt un francès de mitjana edat que està pujant amb esquís pel vessant oest. Quina sorpresa, perquè aquí dalt no s'hi veia ningú ni tampoc s'esperava ningú. Com he dit és un racó, un racó no molt transitat. Xerrem una mica amb ell fent temps per recuperar les cames, i quan sembla que ja m'aguanto dret, calcem esquís i avall!!!

Bona pala de neu pols, nord, de suau pendent però que es llisca bé i amb velocitat. Això és el que havíem vingut a busca, la vall de la Coume de la Prade. Hi ha molta neu i baixem fins a 1540, on toca calçar esquís per tornar a remuntar fins la pista sense pells, i d'allà entre lliscant i foquejant sense pells arribem a la sortida d'aquesta vall penjada. Devem estar a 1570...d'aquí tenim tota la pista de baixada fins al cotxe, doncs a l'hora que som la neu dels prats ja s'ha encrostat, millor anar per la pista que es baixa força bé.

En total més de 20 km i 1400 de desnivell...per descobir un altre racó de l'Ariège!!! I més que en queden com a pròxims projectes!



Joel i Samuel