dilluns, 5 d’abril de 2021

PALLARS I TUC DE PISHADER



Fa tres setmanes quan marxàvem d'Esterri amb en Jow vaig pensar que seria una bona excusa tornar-hi per donar una volta en bicicleta amb la família, aprofitant l'explanada que un dia el glaciar va deixar. Com que de neu encara en queda també d'excusa agafo els esquís per si de cas. Divendres marxem amb la calma i parem a l'estany de Basturs a berenar, abans no es faci tard, i arribem a Rialp on ens quedem a dormir al mig de dues centes autocaravanes. La furgoneta aquí sembla un "micromachine".

L'endemà sortim d'hora, dels primers i marxem fins a Esterri d'Àneu. Descarreguem bicis, agafem esmorzar i sortim a fer una bona volta, d'uns 13 km, però sense desnivell, marxant cap a Escalarre, on hi ha la màxima pujada i em toca arrossegar la Sira pel braç i la Nora lligada darrera la bici. Arribo dalt del poble esbufegant com mai, més que si hagués fet un bon cim amb esquís! A partir d'aquí pla i baixada, fins que parem a esmorzar.


Amb la panxa plena seguim la pista, passem pel mirador d'ocells i seguim fins a la presa, just abans que comenci la pujada. Fa bon dia però s'ha girat una mica de vent, així que fem mitja volta i passem pel pont que ens deixa a la Guingueta d'Àneu. A partir d'aquí terreny pla que et porta de tornada per un camí ben maco altre cop fins Esterri. Carreguem trastos i baixem la furgo fins a la Guingueta per dinar al costat dels refugis de la guerra civil i el mirador d'ocells. A la tarda pugem fins el port de la Bonaigua a veure com està el pati, veure una mica de neu i trepitjar-la també. El primer que faig és mirar direcció Saboredo, Senderosa i Pishader...mmm...no sé si tinc més ganes de mona de pasqua o tinc mono d'esquí! En tot cas ens quedem a dormir a l'aparcament de la Peülla i demà serà un altre dia.


El dia es lleva amb "gran bo" com diuen els entesos, esmorzar de plat i forquilla i baixem fins al trencant de la Vall de Ruda a veure com està la pista. Està oberta, així que seguim fins al final. La neu em crida, de fet ja m'ha portat fins als seus peus, gairebé li beso el vestit, però quan ho provo es retira uns metres. Em sembla que m'està incitant a perseguir-la, no tinc gaire traça per reconèixer les indirectes, però jo també puc jugar aquest joc. Mentre les nenes ja preparen ninots de neu, jo ja estic enfundant les botes. Crec que amb dues hores deixaré la feina feta. Tinc ganes de pujar el Tuc de Pishader, de fet crec que en tinc des del dia que me'l vaig mirar al mapa a sugerència d'en Valls. Surto amb els esquís a l'esquena, una mica descontrolat, qualsevol diria que vull jugar a les indirectes amb la neu, més aviat sembla una embestida amb tota regla. Però com diu el meu gran i savi amic "arrencada de cavall, parada de burro". Les dites o els tòpics, per més que en volguem fugir són com les portes batents de les cuines dels restaurants, hi passen els camarers però si tu vas darrera te l'emportes als morros. Així que quan porto 15 minuts amb els esquís a l'esquena trec les fletxes, les deixo a terra i em dic a mi mateix que així no arribaré enlloc. Colgat per un allau potser no, però amb els ulls descolocats i en blanc recolzat amb un pi negre potser sí que m'hi trobaran. No és pas tan lluny el cim, clama, cap fred cor calent. Canvio la respiració, ara ja estic dansant amb la neu, no cal córrer, cal gaudir. Vaig pujant, arribo sota els plans del refugi de Saboredo i trenco cap al coll. M'enfilo per sobre la mina amb un exercici d'equilibrista gratuït. Podria haver-me tret els esquís i pujar per l'herba 20 metres a la dreta, però un fil de neu em deixa fer excercicis de "yoga". Millorar la flexió és un objectiu, res millor que passos de ballet per aconseguir plantar-me sobre el replà sense treure esquís, no diré per pendents sostingudes ni pales redreçades, simplement per marges i torrenteres mig tapades de neu. 

Un cop dalt els esquís llisquen millor. Avui ja ha baixat la temperatura. Vaig seguint per on em convida la neu, almenys crec reconèixer les indirectes quan veig una traça marcada que puja al coll. Arribo dalt i tot em sona, terreny de carros de foc. Aquest any es veu menys neu. De fet deu ser l'any de tot gairebé menys, menys de treballar, que també és menys però excloent que vol dir més. Dalt del coll veig la pujada al Pishader pel sud. No hi ha neu i puja 150 metres dretots. Millor perquè amb neu m'hauria enfonsat, però amb els esquís a l'esquena també hi ha feina, quin fart d'estirar neret. Arribo dalt i el panorama canvia de cop. Trobo el paradís que havia albirat ahir des del port de la Bonaigua, una baixada cara nord totalment blanca. He passat del vestit de primavera al d'hivern només tombant el cim. Dues fotos i pells fora. Descens deliciós per aquestes pales que han rebut poc sol, però el suficient per deixar la neu al dente. Vaig alternant girs ràpids amb d'altres de suaus, això és plaer, això és vida. Em planto sobre el torrent de Pishader i començo a baixar per on hi ha neu. Al voltant de 1900 comença el "marro" del bo, o el marrón de la terra, el gris del granit i el negre del pi, alternat amb clapes de neu. No sé què hi trobo però aquestes baixades que tants amics detesten a mi em fan pujar un pesigolleig lleig. Saltant per aquí i per allà aconsegueixo plantar-me a la vertical de la furgoneta. Ja la veig, però ara sí que haig de descalçar esquís sinó els vull llençar a la caldera quan arribi a casa. Així que entre cabirols arribo a la furgo on ja puc fer el dinar mentre les nenes excaven amb la meva pala coves a la neu pels animals.


Dinem i a la tarda pugem altre cop a la  Bonaigua. La Gemma agafa els esquís i s'enfila fins a Era Peülla a veure vistes, una pujada tranquil.la i solitària ara que les pistes estan tancades. Jo em quedo a baixar amb "trineu" amb les nenes, de fet no és un trineu, és una caixa de plàstic de la furgo. Dec fer tanta llàstima que el "karma" decideix tornar-me la bona obra de dijous passat, quan vam deixar els piolets a Vallter, i avui m'ofereixen un flamant trineu fórmula 1 vermell. Acabo la tarda rebentat de baixades, m'ho ha passat tant pipa com les nenes, quina velocitat amb aquest trasto. Sinó han set 40 han set 70 o 80 com diu la Nora. S'acaba el dia, toca buscar lloc per sopar i dormir, Gerri de la Sal serà bon lloc, així dilluns amb la calma menjarem la mona a casa, resant que el pròxim confinament no sigui demà mateix i acabem fent tots el mono per casa.

Sira, Nora, Gemma i Samuel

 

dijous, 1 d’abril de 2021

BASTIMENTS-PICS DE LA VACA (TIRAPTIS)



Diuen que s'acaba la neu, diuen que fa massa calor, diuen, diuen. Normalment diuen des del sofà, perquè si aixeques el cul i la busques, de neu n'hi ha. Menys que altres anys, però n'hi ha. També portem uns anys molt ben acostumats, si mires endarrera, també hi ha anys llastimosos. Així que aprofitem el matí de dijous sant per anar a fer una mica de penitència, ja que diuen que no hi ha neu.

Arribem als aparcament de Vallter amb cotxes separats. Molts restriccions, per tocar literalment els coll...fins les 8:30 no obren l'aparcament de dalt i una barrera d'altura fa parar les autocaravanes a l'aparcament de baix. No es que em preocupi molt, però hi ha coses que penso que és millor que se regulin soles. Que hi ha massa gent, doncs no hi vas. Fa anys deia amb els amics que igual que hi va haver l'edat de ferro, l'edat de bronze, ara érem a l'edat dels xais...bè, bè...xais i burros ens hem tornat. Deixem el cotxe al revolt del refugi i carreguem esquís a l'esquena, però abans fem de bons samaritans i deixem els piolets a una noia que volia anar a fer canals amb les amigues i se'ls ha deixat. Nosaltres no els farem servir i no fa pinta que se'ls vulgui quedar, ja ens el tornarà, igual que el karma" d'alguna manera ens ho tornarà. Carreguem 5 minuts els esquís a l'esquena fins la pista d'esquí on hi ha neu. D'aquí seguim amunt amb neu contínua sempre que la busquis. Vaja com a la vida, sempre pots esperar la paga universal, o doblegar una mica l'esquena.


Enfilem el coll de la marrana i després per la pala de Bastiments, que justeja però es pot pujar i baixar, arribem dalt la creu on coincidim amb un esquiador solitari. Ens mirem la cara nord i té força neu, encara poc transformada. La idea avui és fer una volta per la cara nord de l'infern i anar saltant colls, de fet si avui fos un dia d'aquells que no s'acaben mai aniríem saltant colls cap a l'oest fins veure-hi pondre's el sol. Però avui a la tarda s'ha de treballar. Un cop a baix remuntem fins el coll que hi ha entre el Bacivers i el Bastiments. En Marc, que l'hem trobat dalt del Bastiments també ha pujat amb nosaltres. No ha baixat mai cap a Carançà amb esquís, i manco no és, així que li dic que si vol venir amb nosaltres cap problema, farem una volta i tornarem per aiguols podrits. No dubta i s'apunta. Pells fora i bona baixada fins el fons de la vall. Tornem a posar pells i ens enfilem al coll nord del pic de l'Infern, per bona neu. Aquí s'obre un panorama ben diferent del que veus a les pales sud. Encara hi ha força neu. Gaudim d'una bona baixada, d'aquelles de pendent suau però de traçar, fins sobre el llac de Carançà, on la pendent puja i amb quatre girs entre pins i pedres ens plantem fins al peu del llac sense descalçar esquís. Parada i fonda.


Amb la panxa plena tot es veu millor. El gel del llac que quan hem arribat semblava prim s'ha engruixit, com la nostra panxa. Posem pells i travessem el llac per l'est, més ombrívol i ens enfilem per pales nevades fins al següent llac. Aquí podríem anar fins el fons de la vall i pujar el coll entre l'Infern i el Tirapits o seguir direcció el Noucreus. D'entrada seguim direcció el Noucreus fins el següent llac, però quan som sobre el replà una pala-canal a l'esquerra ens fa una mirada provocadora. Tant en Xevi com jo hem sincronitzat, ens la tornem a mirar i si, cap amunt. Just feia vint minuts que els tres no ens havia convençut la canal del coll que parlava, perquè es veia molta pedra dalt, en canvi aquí ha estat unànim. Esquís fins que la neu dura no deixa pujar bé. Posem grampons i a bufar una estona. Quatre manxades i ja som dalt, però per arribar als Pics de la Vaca queda un tros de carena que ja fem amb els esquís als peus. Des d'aquí s'albira una bona baixada!

Pells fora i a xalar! Bona baixada de neu primavera, relativament ràpida, qüestió de baixar el centre de gravetat i començar agafar velocitat, quin gaudir, a veure qui em treu d'aquí! Baixem fins al torren. Ara sí esquís a l'esquena fins al coll de la Marrana, per enxufar directe la canal que avui està molt bé, i seguir la baixada fins a trobar el torrent de sota el refugi (altrament dit riu Ter). Esquís a l'esquena i ja som al cotxe. En Marc ara ja no podrà dir que no ha fet una volta per Carançà amb esquís i els nostres piolets encara estan penjats a les canals del Fajol petit, bé ja tornaran.


Bona volta d'uns 19 km i poc menys de 1800 de desnivell, amb la companyia d'en Marc d'Olesa. Regust a fi de temporada, però a taula encara queden neules i torrons, hi haurà resopó!

Xevi i Samuel, 

diumenge, 14 de març de 2021

TUC DE CIGALERA-CAP D'ESTANY PUDÓ-TUC DETH ROSARI-MUNTANYÓ D'ARREU -- LO TOSSAL


Dissabte 13- Tuc de Cigalera, Cap d'estany Pudó,  Tuc deth Rosari i Muntanyó d'Arreu.

Ens vam apuntar a la cursa del Bassiero i calia entrenar per no quedar últims. Teníem intenció de fer dissabte una sortida "light" i reservar forces per diumenge. Teniem ganes d'anar-hi. Tenim il.lusió, teniem de tot, però el divendres la previsió del temps per diumenge dia de la cursa era nefasta. Fins divendres al vespre allà les 8 no ens vam animar a fer el cop de cap i marxar. El dissabte almenys pintava bo, així que l'aprofitaríem, i diumenge a veure les venir.

Així que sortim dissabte a les 6 del matí, quan s'acaba el toc de queda del confinament i posem rumb cap al port de la Bonaigua. Les tres hores i escaig de cotxe no ens han tret ni la il.lusió ni les forces i comencem a posar pells a l'aparcament del port de la Bonaigua a dos de deu. Mentre ens anem preparant arriba un cotxe, baixen una parella, comencen a preparar-se. Fa pinta a Jaume. Són en Jaume i la Marta, també venen a entrenar per la cursa de demà. Avui tenen pensat el Cap de Comials, cap a la zona on volem anar nosaltres. Ells porten mapa. Nosaltres no. Heus aquí la primera diferencia. Xerrem una mica, doncs fa temps que no ens veiem, il.lusió de veure cares conegudes malgrat la situació de virus. Nosaltres sortim un pèl abans, direcció el Tuc de Cigalera. El nom promet, promet de com serà l'excursió i les ganes que portem. En Joel deia que una sortida de 1000-1500 ja estarà bé pensant en la cursa de demà. Jo amb el temps que pinta, veig que demà farem poca cosa. Cal aprofitar l'avui i no el demà! Mentida. Cal aprofitar l'avui i el DEMÀ!


Sortim a bon ritme cap al coll. Jo, que coixejo de xerremeca, ja li vaig dient que avui no hi ha cap pressa per tornar a la furgo. Ningú no ens espera, només el sol quan es pongui ens dirà que és hora d'anar a dormir. El meu somni, un dia que no s'acabi mai, rodejat de cims i pales verges, solitàries, on esbossar traces efímeres. Sense rumb, viajant amb els esquís, deixant que el nen que encara porto dins decideixi què fer i quan fer-ho. Quan era petit, amb poc més de sis anys, li deia a la mare tota una declaració d'intencions, "no sóc de ningú".

Arribem al Tuc de Cigalera relativament ràpid, la neu es deixa fer bé i el dia és radiant, ni brisa de vent, cel blau. Qualsevol diria que avui al vespre entra vent del nord i que aquest ambient tan plàcid es convertirà en un temporal de vent i neu. Amb la meterologia avui en dia ho tenim un xic més fàcil. Em vaig mirant el cel. Sóc incapaç de trobar cap rastre que em faci predir el que vindrà al vespre. Quanta incertesa que tenien els nostres avantpassats. I potser que bé vivien sense saber el devenir. Dubto si hauria estat possible predir vent, boira, núvols i neu només observant l'entorn. No veig núvols a la llunyania, els ocells canten alegrament, hi ha pau, molta pau. Potser només és això últim que el meu jo neandhertal hauria posat en alerta: la pau, la pau que només pot portar guerra i que m'hauria deixat en alerta. 

Divagant i divagant entre aquests i altres pensaments ja portem una bona baixada amb neu cremeta, posem pells per segon cop (avui farem 7 canvis de pells) i ens enfilem per l'aresta cap al Cap de l'Estany Pudó. Bona neu que es deixa fer i un cop al cim comencem a fer plans. Podríem baixar pel sud-est, vorejar l'estany i després, i ara la dic grossa, anar a fer el Tuc deth Rosari, per després, i després... bé ja anirem fent.


Bona baixada capa als clots de Rialba, amb bona neu cremeta. Posem pells a baix i remuntem cap a l'Estany Pudó, on ens creuem en Jaume i la Marta, que ens confirmen que no hem fet el Cap de Comials (cosa de no portar el mapa). Ja tenim excusa per tornar un altre dia. Aprofitem per xerrar una mica i continuem direcció el coll. Un cop allà, pells fora i bona baixada cap a l'estany de Garrabea, que déu ni do lo gros que és. Aquí mengem una mica, mentre mirem la pujada cap al Tuc deth Rosari. Ara no sembla tan lluny. Els dies que no s'acaben mai tot just han fet que començar!!!

Seguim pujant direcció la carena i ens plantem dalt del cim amb molt bon dia i molt bones vistes. Res de vent, però pel nord ara ja comencen a venir els vaixells...ara sí que el Neandhertal preveuria canvi de temps i cames ajudeu-me cap a la cova. Nosaltres però, una mica més eixalabrats, hem vists unes traces que pugen pel nord el Muntanyó d'Arreu...i els dies que no acaben mai. Pells fora i altra bona baixada fins gairebé el llac. Tornem a posar pells i ara entrem en mode llimac, anem seguint traça. Li dic a en Joel que aquesta traça ens portarà a saltar el coll i cap a la cara nord, bé ja és el que volem. Arribem el coll i trobem dos homo sapiens, amb qui xerrem mentre traiem pells. Altra petita baixada i tornem a calçar pells per enfilar-nos per traça feta per la cara nord, fins que la cosa es redreça i toca posar grampons. Posar-se els grampons sempre fa la sortida més completa. Bona pujada i arribem a l'avant cim, on deixem els esquís i a peu seguim per l'aresta rocosa fins al cim. També hauríem pogut portar els esquís fins dalt i baixar d'aquí, però no passa res recular 50 metres. Ara el dia ja ha canviat, toca plegar veles. Avui ens han deixat disfrutar com nens, els dies que no s'acaben mai resulta que sí, resulta que s'acaben.

Traiem pells i avall fins sota el sot. No ens escapem del setè canvi de pells per arribar fins el coll, per ja treure-les i baixar directe cap al cotxe. Bonica jornada de llibertat. Jo no sóc de ningú, bé sóc de tothom. I els dies que no s'acaben mai són el meu anhel, bé el d'avui s'ha acabat. Haurem de continuar perseguint somnis!!!

Bona jornada d'uns 20 km i uns +2000 m.


A la tarda anem a recollir dorsals de la cursa, sense massa empenta, sort que ens hi trobem l'Ivan i la Brígida per xerrar una estona que encara ens animen la tarda. No sé si participarem, però anirem a dormir a l'aparcament de la Peülla, no fos cas que demà ens llevem amb bon temps i encara la fem. El brifing no ha estat molt motivador, la cursa ja neix retallada...bona nit i dolços somnis. Jo dormo sol a baix i en Joel sol a dalt. Però em sembla que cap dels dos dorm sol avui. Dormim abraçats als records.


Diumenge 14- Bony d'Altar i Lo Tossal, Llesuí

Ens llevem per la cursa, després d'una nit un xic ventosa. No ha nevat res, pots pensar els 10-15 cm de neu que deien deuen ser de llarg, no d'altura. Esmorzem a la furgo tranquil.lament mentre veiem passar "indis" carregats amb les fletxes. Fa anys que no corro cap cursa, potser l'última devia ser la del Pedraforca...l'ambient és bonic i competitiu, però no és lo meu. O m'he fet gran o sempre ho he estat de gran. Anem a veure que diuen de l'organització, sort que corre l'Ivan per allà. Ens diuen que l'han retallat més i que es pujarà a Gerber i es farà un vol allà, però que potser es retrassa la sortida...miauuuu. Les ganes que començaven a penjar com els pantalons quan menges poc, ara ja són a les sabates. Ens despedim de l'Ivan i marxem, en principi cap a casa...però mai se sap, perquè els dies que no s'acaben mai s'han de buscar per trobar!

Quan passem per Llavorsí el dia ja ha canviat molt, fa sol i no pinta vent. De moment el canvi de temps s'ha quedat enganxat al nord "nubes de retención en diuen". Mentre conduïm un raig de sol ens fa alçar el cap lentament i albirem àngels volant per les carenes sobre Llesuí. Van de blanc, blanc immaculat. No diuen res, només ens miren, però tot i no dir res ens criden. No puc resistir la temptació, no com d'altres temptacions que sí que resisteixo. Em lliuro, potser allà dalt hi ha els dies que no acaben mai. De cop intermitent sortint de Rialb, cop de volant, nous destins. Pecarem! Ens enfilem fins al poble i seguim per la pista fins la base de l'antiga estació. Aquí estem poc per sobre de 1400, no hi ha neu, però la pista segueix amunt, en estat regular, però la furgoneta del equipo "el" (jo-el, samu-el) s'enfila i no s'arruga, ens porta fins la neu. Aquí s'està de conya. Preparem trastos per sortir. Em miro l'ambient, l'entorn. Veig la muntanya ferida, l'han crucificat, prostituït, una acupuntura d'agulles clavades que ningú s'ha preocupat de retirar. Telecadires, arrastres, un ambient fantasmagòric. La muntanya es lamenta, però segueix vivint. Cada infraestructura aporta a la nostra societat progrés i benestar mentre està en funcionament. O això ens sembla. Però quan cau obsoleta la muntanya es lamenta, crida, però ningú li treu la llança, fa que el vent udoli entre les restes dels telecadires, fins i tot em sembla com es recargola l'acer envellit com una serp. Tot està immòbil. La muntanya sola haurà de curar-se les ferides. Li costarà, però com la punxa clavada a la pell, que el nostre cos engoleix, podreix i expulsa, d'aquí uns mil.lenis la muntanya haurà fet el mateix.

Pensaments mentre calço pells, massa m'he entretingut, en Joel ja va pista amunt. El segueixo i anem pujant, fins la base d'un arrastre. D'allà un pas cap a la carena i enfilem amunt tot seguint-la. Aquí fa bon dia. No hi ha ni una ànima. Seguim carena i fem el Tossal, gran mirador de la vall Fosca, unes altres muntanyes que es lamenten de l'acupuntura salvatge d'uns depravats.  Traiem pells i torrent avall gaudim de molt bona neu. Sense fre anem seguint fins que l'herba ens barra el pas, just al costat d'un petit refugi. El que havia de ser una esquiada de +700 ja fa pinta que s'allargarà.

Tornem a posar pells i engego el diesel. Sense pressa però sense pausa, absort, vaig pujant, vaig somiant, vaig aprenent a resignar-me. Els dies que no s'acaben mai...tampoc serà avui. Arribem altre cop al cim, traiem pells i ja veiem la furgo llunyana. Ens espera una bona baixada, per pales redreçades i bona neu. Somriure d'orella a orella i en un vist i no vist ja som baix.

Al final 11 km i +1200...crec que seguiré cercant els dies que no s'acaben mai. Penso que ja sé quins són. Penso que de fet no cal que els trobi mai. Penso que els vull seguir cercant però no els vull trobar. Així ningú em podrà treure la il.lusió. Crec que els dies que no acaben mai són aquells queden gravats a les estrelles per sempre més, segurament quan els trobes, els àngels del matí t'agafen pels braços perquè els puguis gaudir tota l'eternitat.

Cercar i no trobar. Albirar però no veure. Suspirar però no trobar consol. Somiar però no despertar-se. Que dur seria atrapar els somnis, potser és més bonic seguir somiant, suspirant, albirant i cercant. Cada dia ho puc fer en silenci, sense molestar. 

La neu amb la seva fredor i silenci, calma l'esperit, però no l'apaga, més aviat fa reviure el foc...ut moc.


Joel i Samuel