dissabte, 10 de juliol de 2021

PETIT ASTAZU I GRAN ASTAZU

Aquest estiu he tornat a llocs on feia anys que no havia estat. Si la setmana passada vaig estar a la zona del Posets, aquesta hem marxat a fer els pics d'Astazú, on vaig ser l'agost del 2004, ara fa 17 anys. Llavors amb els germans Guti i en Marc veniem pel sud de fer el Mont Perdut i havíem baixat la cara nord. Vam fer bivac al llac de Tucarroya, on vam arribar força d'hora i per no aborrir-nos vam aixecar uns murs de pedra, amb entrada i tot pel lateral, que és la foto escanejada i l'enllaç http://relatsdemuntanya.blogspot.com/2004/08/mont-perdut-aztazu-occidental-i-taillon.html. Abans de marxar vaig estar buscant pel google maps i vaig aconseguir localitzar-lo! Així doncs em feia especial il.lusió tornar-hi i sinó estava ocupat, dormir-hi (cosa que no ha pogut ser). Tot i això l'hem trobat! En aquella ocasió fam fer el Petit Astazú i no vam aconseguir baixar la cresta direcció est, doncs feia molta baixada i un resalt important no el vam saber per on baixar. Aquest cop, gràcies en Jow que s'ha mirat les ressenyes, perquè la resta semblava que anàvem a despedida de solter "resacón en las vegas", hem fet els cims al revés, començant pel gran, i hem passat per la repisa nord que et porta a la canaleta de III per recuperar la cresta. Havent-hi passat de nou he recordat com vam arribar fins aquest punt i mirant avall no veiem com continuar. Avui els hem pogut fer tots dos.


Sortim divendres en haver dinat, doncs el dissabte hauria de tornar d'hora per ser a la platja a recollir la familia, així que en comptes de dormir a baix, proposo fer bivac a dalt al llac de Tucarroya, així l'endemà ens quedarà poc desnivell. Al final els acabo convencent, després de posar toda la "carne al asador", amb el comodí taxidriver, poc desnivell diumenge, dinar forquilla i ganivet, nit romàntica estrellada...i tots els etc. que us vulgueu imaginar.

Arribem a l'aparcament del balcó de Pineta, carreguem trastos i sortim a bon ritme. No anem molt carregats, així que amb pas ferm, suor al front, apretant dents i cames, amb dos hores i mitja ja som al llac de Tucarroya. No hem corregut, però no ens hem encantat. Localitzem el bivac com comentava, que ja està ocupat i busquem el nostre. Després de "alls i cebes" en trobem un que ens fa el pes. En Jow ens hi ha deixat coixí dur amb en Xevi i a mi, ell se'n fa un de tou. L'Albert no li cal res, porta la planxa de padel surf i dormirà tou. Sopem encara amb llum de dia, i malgrat la mitjana d'edat són 40, mentalment no passem dels 20. Veiem molts isards o potser són "sarrios" o potser són el mateix. Quan ens posem a dormir comença a tirar una mica d'aire, però la nit és estrellada i entre son i son, ressegueixo unes quantes constel.lacions, veig algun estel fugaç i també m'adono de com ha canviat en 17 anys el cel...ara és fàcil veure passar a dreta i esquerra els juguets d'en Musk i companyia...

L'endemà ens llevem a les 6 perquè sona el despertador d'en Xevi. A la nit encara hem dormit prou. Recollim trastos, fem tè calent, ai no, que no hi ha ni fogonet, ni mapa, ni grampons ni res de res. Com que està una mica enboirat i fa fresca decidim començar a caminar, agafar aigua i menjar més amunt que toqui el sol.


Quan arribem sota l'Astazu Gran en Joel tira de galons per dir-nos per on hem de passar, ja que els altres hem contractat o bé pack guia sol o bé pack guia+taxi. Pugem per unes terrasses i anem a parar més amunt del coll Swan i amb poca estona seguint fites ens plantem dalt del Gran Astazú, que té molt bones vistes del llac de Tucarroya i el glaciar del Montperdut, del qual he afegit una foto escanejada comprarant el 2004 amb ara, 2021. No s'ha de ser gaire llarg per veure com es fonen els glaciars, però tampoc més llest del compte per pensar que no sempre ha estat així, el que veiem ara és de la petita edat de gel, amb les morrenes frontals i laterals testimoni del lloc on va arribar. Res a veure amb els periodes glacials que van generar el Canyó d'Ordesa entre d'altres valls en forma de "U" majestuoses, com també la vall de Ruda. Tirem algunes fotos i ja anem baixant pensant amb la repisa que hem de passar, que des de lluny impressiona.

Quan arribem allà, en Jow es posa davant i la resta a darrera a roda, passem de quatre grapes la repisa perquè toca la motxilla dalt i encarem el pas de tercer que et torna a la cresta, que té bones preses però és exposat. Un cop dalt seguim el que queda de la cresta i arribem al petit Astazú, gran mirador del forat de Gavarnie, on en Xevi ens marca la cresta que va pujar (dos parenostres i tres deuvosalvemaries per haver-la feta). L'Albert s'ho mira més tranquil ara que s'ha acabat fer la cabra, tot i que no ha tingut cap problema. Quatre fotos i baixem fins a les clapes de neu per veure tot el circ de Gavarnie. Els paisatges són espectaculars, tant aquest com el replà sota el glaciar del Mont Perdut, els trobo com els quadres de paisatges romàntics de Friedrich...que poden ser tant freds i terrorífics com corprenedors! Avui en dia amb les càmeres i els seus mil efectes a vegades li donen un aire de llenç irreal encara que no ho facis expressament!

Ara toca ja només baixar, anem bé de temps, però a mi les cames no em deixen frenar. No tinc regenerador com els altres dos elèctrics, com més freno pitjor a les baixades, així que m'avanço el tros final del balcó de pineta fins arribar a baix a les 12.00 on puc fer un bany per treure'm la suor. Quan arriba la tropa, paguem el pàrquing que teniem pendent i aprofitant les habilitats d'en Xevi treiem informació rellevant d'on banyar-nos, així que cap a sota el pont a fer la dehesa una estona, amb aigua freda. Un cop nets i planxats, cap a Ainsa, pizzes i entrepans, panxa plena sortida feta, Astazú fets, cercles tancats, amics retrobats! Piles carregades, malgrat ens duren poc i ens fa falta endollar sovint, però molt contents!

 Albert, Xevi, Joel i Samuel

diumenge, 4 de juliol de 2021

TUCA FORAU DE LA NEU I DIENTE DE LLARDANA


Amb els anys he anat coneixent valls i muntanyes al llarg dels Pirineus, molts racons solitaris altres de ben concorreguts. Quan vaig començar a pujar les que feien més de 3000 metres, un fet anecdòtic com un altre, no hi donava massa importancia. Tampoc és que n'hi doni ara, però sí que miro de no repetir les que ja he fet i això m'ha portat a mig camí de fer-los tots. Tampoc crec que els acabi fent mai tots, no és un objectiu en sí mateix, però resulta que fa 15 anys quan vam fer la cresta d'Espadas amb dos bons amics ens vam oblidar de fer aquests dos que avui he anat a fer. Més que oblidar, el primer no ens venia gens de pas, ja que portàvem crestejant des dels Forquetas i no ens venia de gust perdre tanta altura per fer un cim rodó allà baix perdut, en canvi el segon, estàvem cansats i el vam veure massa dret. Avui he anat doncs a tancar aquest cercle, fent exclusivament aquests dos cims.

La nit ha estat plojosa, he dormit a la furgo a Eriste. No sabia si agafar el bus de les 6 o de les 7, però al final he preferit anar d'hora. Al matí només som tres i el conductor, que per cert és el seu primer dia i ja ens ha dit que el disculpem, especialment quan el cala un parell de cops, cap problema ho fa de conya. Els altres dos són de Lleida i Barcelona. El primer ja té tots els 3000 fets i acompanya el seu amic que més o menys va com jo. El dia està tapat, la previsió és que s'obri a mig matí. Perfecte, així no hauré de pujar amb la cleca de sol. Tot i això quan em poso a caminar plovisqueja, fins i tot algun ruixadet, però no em molesta. Passo pel refugi d'Àngel Orus al cap d'una hora, ja hi ha gent que baixa vist el temps. Hi ha boira i pluja. De totes maneres el dia ja es vol esparrecar, comencer a traspuar llum. Arribo al llac i em decanto per la dreta del torrent fins la pleta superior. Baixa molt aigua i faig una bona caminada amunt per travessar el torrent sinó vull quedar més xop del que vaig. Em recorda "Las llanuras del tránsito", amb l'Ayla i en Jondalar buscant-se la vida. Travesso i començo a trepitjar neu, direcció al coll que separa la Tuca del Forau de la neu de la cresta. Arribo dalt amb 3 hores des d'Espigantosa, amb els peus xops, però ara el dia ja es vol aclarir. Aquest cim que en el seu dia van subestimar és molt bonic, és un bon cim, mirador del Posets i el diente de Llardana. Per cert per anar-hi podria pujar per les pales de neu i fer una canal, però amb només xiruques no podré pas. Tot i això baixo per la carena est i després em decanto al nord per fer totes les pales nevades, així ja em deixaran a la riba esquerra del torrent que tant m'ha costat de travessar abans.

Trobo que hi ha força neu. Segueixo baixant i vaig a buscar l'entrada de la canal fonda, per un camí que no passa pel llac, sinó que va directe a l'inici de la canal. Ja es nota que en porto 1600, començo a mirar més el paisatge, o és el dia que s'ha anat arreglant? Arribo al coll de la Diente de Llardana, després de pujar la canal fonda ben nevada. No porto ni grampons ni piolet, però amb els pals i clavant de canto les xiruques he arribat a dalt. Em miro el Diente de Llardana, em sembla que és més dret 15 anys després. Després de la ploguda de la nit i el matí està tot ben moll i plorant regarols. Val més que m'esperi que el sol eixugui una mica tota la pujada, mentre menjo. Jo també em trec les xiruques i els mitjons i els poso al sol, a veure si s'assequen, després de passar-los una mica pel morter. Amb la panxa plena i el sol que cada vegada té més força, em decideixo a buscar camí.

Ha anat del "canto d'un duro" que no tiro la tovallola. Sort del sol que ja ha deixat l'herba seca. La roca de baix encara raja. Començo a pujar des de baix en flanqueig. De seguida arribo a la part inclinada i exposada, però que anar grimpant es puja bé. Un cop dalt de l'espatlla ja només queda enfilar de dret amunt. Grans vistes, ressegueixo tota la cresta fins al sud, on hi ha el rètol de Diente de Llardana, però no sé pas si és més alt el nord o el sud. Gent baixant del Posets, però aquí dalt ningú. Quatre fotos i ben satisfet. Començo a baixar i em topo amb una parella que s'han engrescat al veure'm pujar. Sempre ajuda veure que un altre puja, de fet també ho esperava jo al coll però ningú ha aparegut. La baixada amb compte es fa bé. No és difícil, però no és lloc per empuntegar-se. quan arribo al replà, en comptes de baixar fins a baix de tot des d'on he pujat abans, tiro horitzontal i per aquí es va millor, i amb quatre clapes de neu ja sóc a la canal fonda.



Baixo vigilant més que pujant, no tinc ganes de fer un "culenbajen" de dos o tres cents metres, que ja tinc una edat. Quan ja trepitjo terra ferma, poso la directe, i amb mitja horassa em planto al refugi, que ara té una foto completament diferent a la del matí. Segueixo baixant al meu ritme i cada cop tinc més clar que em faré una banyada en aquest torrent d'aigues escumoses i fredes per treure'm la suor i el cansament. M'acaben de convèncer els grits xalant de dues dones d'aigua que s'ho estan passant d'allò més bé. Baixo més avall i trobo el racó dels homes d'aigua. Amb el sol que fa no la noto tant freda com em pensava. De fet també pensava que hi havia bus a les dues i després de la refrescada torno a posar la directe fins a baix, on arribo, després de foto obligada a la cascada d'Espigantosa, cinc minuts abans de les dues...malgrat el cartell que el matí no he llegit diu que el bus és a les tres!!! Bé, dinaré mentre l'espero. Quan ja he acabat les postres apareixen el noi de Lleida i el de Barcelona que han fet els Forquetas, m'han vist dalt del Diente de Llardana, en la llunyania. Més tard arriben les dones d'aigua, fa pinta que al bus no serem pas més. Ara el conductor ja porta sis viatges, ja no és un novell, tot i que quan se li cala el bus diu tot rient que és cosa dels tres del matí, el devem posar nerviós.

Aquests dos d'avui han fet el 98 i el 99! El pròxim serà el que faci 100! Qui sap quan, queden molts racons per trepitjar, de totes les altures i molts rius per banyar-se.

ps. Error! avui els he comptat i resulta que el Diente de Llardana ha estat el 100!!! Mare de déu si que ho portava poc al dia...

 Samuel