PIC DU PAS DE CHIEN, PIC DE MILLE ROQUES, AVANTCIM PIC LLAUSÈS

En Joel ja tenia marcat al calendari aquest cap de setmana, així que hi vam fer forat, com també l'Edu que ja li tocava trepitjar neu. A mesura que s'acosta el cap de setmana la previsió es va complicant, deixant pràcticament divendres com a únic dia bo, així que canviem de plans i ens oblidem de fer gaires quilòmetres amb cotxe, anirem a l'Ariège, a la reserva dels "esquiadors apatxes", el meu estimat graner on mil rutes queden per fer. Aquest cop toca tirar de somnis pendents, com la ruta dels Pics du Pas de Chien i Mille Roques, que vaig fer fa sis o set anys amb la Fina i en Roger caminant. Ja llavors els hi vaig portar per explorar possibles rutes hivernals, però s'havia quedat a la bodega com els bons vins, pendent d'una gran ocasió. Dimarts i dimecres ha caigut gairebé 1 metre a la zona, així que la nostra màxima preocupació és si podrem arribar amb la furgo al punt de sortida, a 1000 msnm.

A mesura que ens anem acostant veiem que ens han traçat amb paral.lex una horitzontal blanca a cota 1000 m, perfecte, just per tenir la carretera neta i calçar aviat. Carreguem trastos, la idea inicial era fer nit amb refugi, però el temps no sembla acompanyar per aprofitar el dissabte així que farem una tirada. Comencem la pujada ja amb neu i amb els esquís a l'esquena per no mullar les pells, però cap a 1200 ja posem esquís, doncs està tot ple de matons i flams, això ja és de bon esquiar. De fet som tres, avui hauríem pogut ser vint-i-tres, ja que suem fort la cansalda obrint traça fonda. Arribem al refugi passades dues hores d'intens treball. El paisatge és marevallós. No és digne de comparacions amb altres paradíssos hivernals del món, seria un menyspreu que no mereix l'Ariège! Això és "el paradís". O qui s'imagina el paradís hivernal ple d'instgrames i twiteros? No, aquí només piula l'isard.

Mentre em vaig retrobant amb l'Ariège, anem pujant, sort de l'Edu que ara s'ha posat al davant i en mode retrac va obrint traça. Arribem a sota el coll força carregat i el pugem per l'est esquivant la cornisa, ja hi baixarem després. Un cop al plató somital, al cementiri dels francs, grans vistes als cims que volem fer, carregats de neu. Miro de reüll el Bezé, serà el segon cop que passant per aquí el descarto, anem massa cansats obrint traça per pujar-lo, això que té una pala sud esplèndida i uns racons nord-est per llepar-se els dits. Hi haurem de tornar, vés a saber si d'aquí sis o set anys. Seguim amunt per la pala fins al Pic de Mille Roques, on arribem amb un fred ben viu, tinc els dits glaçats i per més que m'abrigo noto el fred. Foto de cim i resseguim la carena amb pells fins al Pic du Pas de Chien, amb grans vistes de la zona, força carregada de neu.

Pells fora i avall per la pala nord, que la trobem força bé per lo poc resguardada que està. El plató del cementiri dels francs és immens, i el Bezé, evidentment quedarà per una altra ocasió, hi tenim 30 o 40 minuts de pujada obrint traça i encara ens queda un bon fart de baixada.

Baixem per bones pales de neu pols fins que arribem a 1900, on la vall s'ajeu i planeja. Encara llisquem força, pensàvem que aquest tram seria dur, però arribem fins al refugi a 1600 encara amb algunes esses. aquí si que ja toca descans, i amb la talonera descalçada anem baixant fins entrar al bosc, on trobem una traça de raquetes que ens ha seguit avui al matí. Baixem força avall fins més o menys 1300, on descalcem esquís per no xafar-ho tot. I a bon ritme ens platem a baix la furgo després de gairebé 8 hores de jornal, gairebé 19 km i poc més de +1500 de pujada. Han passat anys, però finalment hem pogut esquiar el Pas du Chien. Ara tocarà buscar-li lloc al Bezé, s'ho mereix.

Recollim trastos i veient que encara som a temps a una remullada als banys d'Ax, tarifa d'última hora, ens anem a relaxar fent xup-xup amb aigua calenta, que demà encara farem alguna cosa. Devorem una pizza i a dormir a l'Hospitalet près l'Andorre, doncs demà no sabem ben bé per on tirarem. 

Dissabte ens llevem veient que la previsió cap al nord no és tant dolenta com a la frontera, on el vent bufa fort i està tapat, així que recordo que a Ascou hi ha una vall ben maca d'esquiar. La vaig fer fa un parell d'anys pujant el Pic de Ballbonne, però em va quedar pendent el Pic des Llausès i també el Roc de Bragues. Cansats d'ahir, avui no volem pas fer la gran ruta, i ens fixem amb el Roc de Bragues sense descartar el Llausès. Sortim de 1300 amb un bon tou de neu, amb encara alguna ullada de sol. Avui se'ns ha avançat un grup que obra traça, perfecte perquè ahir ja vam fer la nostra feina.

Anem seguint direcció sud per aquesta vall nord, carregada com mai de neu. Al coll s'intueix que venta, però entra ullades de sol i traça feta avancem a bon ritme, no pas el d'ahir. Quan sortim del bosc ja veiem els quatre que van davant nostra, obrint una bona traça. Nosaltres anem pujant sense avançar-los, fins que arribem pràcticament al coll, amb vistes de la Dent d'Orlú que també està molt carregada.

Quan som sota el cim, dubtem entre anar cap al coll de les Euges a l'esquerra i fer qualsevol cim de l'esquerra de la carena o seguir el grup de quatre que s'enfilen per una pala-canal que porta directe a la cresta final. Probablement amb una falsa sensació de seguretat els seguim i ens enfilem darrera seu, això sí, deixant un bon espai entre nosaltres per si de cas. Arribem al collet amb força vent poc després del grup de quatre i allà ens mirem les pales est i la pujada fins al cim. Estem tots set en aquest coll decidits a seguir amunt per la carena. Deuen quedar 30 metres de desnivell, el cim fa 2208 i som a 2180. Just quan encarem els esquís per pujar per l'aresta, no havent avançat en Joel ni 2 metres, llisca una placa de vent tova, que trenca des del collet on som fins més enllà del cim. En Joel para 30 metres més avall, mentre els altres sis mirem la neteja que hi ha hagut...el Pic de Llausès el deixem per una altra ocasió. Traiem pells i baixem esquiant fins on és en Joel. Els quatre francesos baixen i marxen direcció al Pic de Balbonne i nosaltres baixem direcció al llac, ja remuntarem per darrera. El dia s'ha anat espatllant en tots els sentits, ara toca menjar, abrigar-se i tornar al coll de les Eugues.

La porta deu haver quedat oberta i els últims metres manxa un vent de valent, travessem i amb pells baixem fins a resguard, on ens equipem i baixem la vall nord, bones pales de neu però que amb sol haurien estat millor. La baixada del bosc és ràpida, doncs es pot fer tot amb esquís i ens plantem al cotxe a les dues del migdia, havent més que aprofitat el dia, poc més de 13 km i +1200 m, havent-nos estalviat de fer servir la pala. En hem guanyat un bon entrepà per dinar a Puigcerdà!

Edu, Joel i Samuel