"Sinó hi ha neu, no hi aneu, ara bé, sinó hi aneu no sabreu si hi ha neu"
Podia ser un embarbussament històric de l'esquí de muntanya català, inspirat en els pioners de principis de segle XX, que van començar a recórrer els Pirineus amb unes fustes lligades als peus. Dic podria ser, perquè llavors encara amb més motiu, des de casa, els era impossible saber si hi havia neu a les muntanyes. Especialment quan la cara sud, que és la que veiem des de casa nostra perquè Catalunya està al sud dels Pirineus, pràcticament mai té neu. Però no és el cas, és de collita pròpia. Des de la plana de Vic tenim un bon panorama dels Pirineus orientals. Si t'enfiles, pots arribar a veure des del Canigó fins a Port del Compte. Durant tot el gener, aquesta panoràmica ha estat marrona i verda, pocs dies blanca. Si en base a l'evidència que no hi ha neu, no surts a cercar-la, és evident que no la trobaràs. I mira que avui en dia tenim la geografia farcida de webcams!
Així que amb la moral ben alta, divendres emparaulem una sortida amb en Xevi i en Joel. Agafo el cotxe jo així que el taxi no té parada a la collada de Toses, anirem més lluny a buscar la neu. La previsió meterològica no és massa bona ni per dissabte ni per diumenge, però dissabte el matí és el més assolellat i menys ventat dels dos. Sortim tard, doncs en Xevi puja de Barcelona, que es va quedar a veure el cul de la mona. Calcem esquís a tres de deu, a l'aparcament de sobre els xalets dels Angles, on ens ha menat en Joel. Neu n'hi ha, especialment tenint en compte que fa un mes que no neva de veritat. Sortim per la pista orientada a nord, a trossos una pista de gel, fins que ens fiquem el bosc i travessem el llac gelat de la Balmeta.
Avui l'itinerari és pla, pla de collons. Volem fer la pala sud-est del Petit Peric, que fa molts anys que no repetim i sempre té neu. Abans però cal passar pel calvari dels plans d'accés, alguns d'ells sense neu, tot i que les pells també van bé per l'herba seca. No anem massa d'hora, intuïm alguns esquiadors, que encaren la pala final. Nosaltres anem fent, el ritme no és pas lent i acabem gairebé atrapant als puntets negres just abans de fer cim. El dia s'ha anat espatllant i tot i que la neu de la pala estava mig transformada a la capa superior, el vent que fa ens la gelarà i ens l'espatallarà abans de baixar. Foto de cim, força fred que entre pel nord. Ens abriguem i amb les cames com pedres pel fred comencem a baixar la pala, que ja no la trobem disfrutona com els primers que han baixat quan pujàvem, nosaltres ja trobem trams un pèl gelats, sense problema per baixar, però ja no és la pala disfrutona que ens havíem imaginat en somnis.
Tot i això, des de dalt hem intuït que la baixada bona és per l'oest, seguint el desguàs del torrent principal, així la farem tota amb neu i sense posar pells. Dit i fet. És aquesta part la que ens retorna la il.lusió, baixant ràpid entre tubs, plans i pendents suaus, que sense esforçar-nos massa ens deixen davant el refugi de la Balmeta, ara ben ple de gent, grups de francesos amb raquetes. Aquí mengem una mica. Al cim hi hem arribat amb 2 hores i 45 minuts...l'excursió serà llarga, així que la pujada fins al Mont Llaret serà xino-xano.
En Joel es posa davant enfunda el mono d'anar en bici i no para, no para. Nosaltres a darrera pam de llengua a fora per baixar la temperatura i arribem dalt del cim amb ullades de sol. Ara ja només queda la baixada per pistes fins el cotxe, ràpida, molt ràpida per en Xevi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada