Avui aprofitant l'ambient de la cursa de l'Olla de Núria, que vaig fer ara fa 12 anys, pugem caminant des de Queralbs, pel camí vell, que alhora també fa anys que no pujo caminant. De fet no recordava pas que el primer tram fos tan penjat, amb uns bons estimberis. No diria pas que sigui un bon camí per fer amb nens petits. Poder-se fer es pot fer, com tot, però en aquest primer tram val la pena donar-los la mà.
Sortim de casa tot pensant que potser no trobarem aparcament. Si aquest fos el cas, ja anirem cap a una banda, però per sorpresa nostra, més amunt de Queralbs a la sortida trobem un aparcament, una mica per sota d'on comença el camí vell de Núria. Són les 9 tocades i està clar que no veurem pas arribar els primers de la cursa, però segur que hi trobarem coneguts!
Pugem a bon ritme aprofitant que no hi toca molt el sol i un cop passat el pont i canviat a la riba esquerra, el camí és ja de bon caminar i les nenes ja poden anar ben soles. Ens fan bufar de valent i poca abans d'arribar, mitja hora abans del mirador, parem a esmorza a costat del riu aprofitant l'ombra dels arbres. Ja busquem truites per pescar, tot i que avui no portem les canyes com ahir, que vam agafar tres barbs de muntanya al Ges. Avui només ens el mirem el riu. Seguim pujant amb la panxa plena i arribem al mirador bufant, perquè les nenes tenien pressa per veure com era Núria. No ho recorden, però hi havíem pujat un parell de vegades amb el cremallera, tot i que quan veuen l'estany i el santuari des del mirador totes dues diuen que els sona haver-hi estat. Passem per l'ermita de Sant Gil i després anem a fer una mica de claca per la cursa abans de dinar. Hi trobem els pares de l'Aniol i la Ilona que han fet la cursa. El guanyador aquest any ha estat un kenyià que ha vingut des d'Alacant amb tren fins a Barcelona Sants i després amb la R3 fins a Ribes...per agafar el cremallera i guanyar pim-pam 2000 € del primer premi, enhorabona!
Anem a les taules a dinar que hem pujat el fogonet i amb la panxa plena visitem l'esglèsia. Expliquem a les nenes que l'últim cop que la mama va posar el cap a l'olla va néixer la Sira, i amb cara d'interrogant es miren tot l'artilugi digne de les sales de tortura de l'edat mitjana. Són quarts de tres i anem per marxar, ja que també baixarem a peu. Pujant hi hem estat poc menys de tres hores inclòs esmorzar, però comptem que per baixar si fa no fa serà al mateix, ja que s'ha d'anar en compte. Mentre baixem passen cremalleres amunt i avall per baixar tots els corredors, familiars i amics i sense córrer amb dues hores i mitja ja som a la furgo! Qui sap si el pròxim cop que pugem a Núria serà per fer alguna travessa!
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada