PIC DE QUERQUÉOU

Haig de reconèixer que sóc una mica drapaire, em costa llençar i tot em fa peça. Tot penso que pot tenir un ús imprevist en el futur, com la closca de cocu que es va passar deu anys dins el cotxe fins a trobar la seva missió, o com ara, aquell paper doblegat dins un estoig de cassette dels anys 90 on tinc escrits una colla de cims poc coneguts, inèdits o sense aparent interès general que un dia vull fer amb esquí de muntanya. En aquest paper, ja descolorit, es pot llegir encara "Pic de Querquéou" i no ha estat fins aquest cap de setmana que el paper ha fet el seu servei, encara que potser s'hi haurà de passar 10 anys més esperant que faci el mateix cim amb els esquís als peus!

Cap de setmana de bonança estiuenca, com tota la setmana, així que marxem a dinar al coll de Puymorent, tot pensant amb les coves de Bédeilach, que visitarem amb la panxa plena. Aquesta zona de l'Ariège hi ha coves molt interessants, amb nombroses pintures, la majora bisons, però també mans i petjades. La de Niaux és segurament de les més famoses, però les Lombrives amb qui es comunica per mi és espectacular. Si en algun moment has pogut anar al Parc de la Prehistòria que hi ha prop de Tarascon-sur-Ariège hauràs vist l'important patrimoni de la zona, i entre les coves, no havíem estat mai ni a Bédeilach ni a Mas d'Azil. Aquesta segona queda pendent.

La gruta de Bédeilach és una baume en el seu inici bastant gran que havia servit de taller d'avions durant les guerres mundials, però que al seu interior amaga pintures i gravats interessants. Un bon guia prou bromista ens distreu durant una hora i mitja i ens deixa amb ganes de visitar Mas d'Azil algun dia. Nosaltres però anem a dormir prop de Gourbit per l'endemà fer una circular pel llac d'Artax. Sopem crèps made in furgo per agafar forces per l'endemà, després de baixar al poble a fer un vol per estirar les cames.

Ens llevem al matí sense preses, esmorzem i sortim a les 9 tot seguint una ruta circular que sembla força agraïda. Pugem per un camí empedrat per dins el bosc, mentre ens toca resumir la saga dels fills de la Terra que tenen la Sira i la Nora embadalides, amb les històries de l'Ayla i en Jondalar. Anem pujant a bon ritme per dins una fageda que ens permet esquivar el sol, tot creuant-nos amb grups que baixen de dormir els llacs i gent que puja. Aquest cap de setmana és l'últim de pesca al llac segon els cartells i es nota que els pescadors no volen deixar passar l'ocasió. Quan sortim del bosc posem crema i barrets doncs aquest sol escalfa, i com diuen "sort que és sol i no està acompanyat".

Arribem al llac amb dues hores i parem a esmorzar, intentant fer un bany curt perquè l'aigua està freda. N'hi ha de més atrevits que hi fan piscines, no és el nostre cas. Amb la panxa plena seguim ruta pujant cap a la carena de l'est que ens porta fins al cim del Querquéou, un dels molts cims de la carena que culmina amb el pic dels Tres senyors. En aquest massís només hi he esquiat una vegada amb la Gemma, però davant tenim vistes del Cap de Fum que vam fer amb en Xevi l'any passat. Crec que em bones nevades és una zona per treure-hi petroli del bo. Bones vistes des del cim, però nosaltres ara seguim carena cap al nord per baixar fent circular, entremig d'uns prats de falgueres que no deuen haver patit gaire aquest hivern perquè estan molt ufanoses.

Del coll ja tornem a ficar-nos al bosc on el camí baixa de dret cap al riu i l'aparcament, on arribem amb poc més de mitja hora. Bonica circular de poc més de 12 km i 1000 metres positius, que espero poder repetir amb un metre de neu. La sortida prou s'ho deu valer, alternant pales netes de prats alpins amb boscos de fageda al més pur estil Montseny powder.

Marxem a dinar a l'aparament de l'estany Bleu, un altre clàssic que queda pendent, on descansem una estona abans de tornar. A veure si aviat refresca que els termòmetres marquen 30 graus, per un 1 d'octubre. 

 Sira, Nora, Gemma i Samuel