S'acaba l'estiu i encara no havíem trobat dia per fer una ruta junts per pujar algun 3000 del Pirineu que no haguem trepitja mai. Tinc ganes de fer el Campbieil, però com que en Joel el té fet amb esquís hem de buscar una ruta inèdita, així que la proposta de pujar-lo per Piau Engaly fent la cresta i també el Pic Lentilla guanya punts. No hem triat el millor cap de setmana, mira que plou poc últimament però aquest cap de setmana els ruixats feien la transpirinaica, del Pais Basc a l'Empordà tota una cortina de pluja que feia temps que no es veia al radar. Sortim divendres tard plovent i quedem a Cervera on en Xevi ens recull. Tenim tres hores per davant de cotxe per posar-nos al dia, parant a sopar abans d'Ainsa amb no vistes al pantà perquè ja és fosc. Aquí no plou, així que confiem amb bon temps per dissabte.
Arribem a tres d'onze a Piau Engaly i busquem lloc per dormir, seguint un tram de pista al final aparquem i posem la tenda al costat d'un telecadira. Al fons escoltem les esquetlles de les vaques i el riu pràcticament no, interessant per dormir. Tenda 2 seconds i cap dins. A mitja nit cauen quatre gotes tot i que vam tancar la cremallera amb el cel estrellat. En Joel diu que no ha dormit gens (no m'ho crec), en canvi en Xevi no s'ha ni mogut, tot i que ha somiat que la pluja feia pujar el riu i se'ns emportava amb la tenda dins...jo en canvi he somiat que el guarda del parc no li agradava la tenda muntada (estava muntada fora del límit del parc) i que l'havia de subornar de matinada amb mig entrepà i un croissant...i just quan es fotia el croissant ha sonat el despertador!
Ens llevem, recollim trastos i anem a deixar el cotxe a l'aparcament on esmorzem. No sortim massa d'hora perquè és força fosc i el dia està ben tapat. L'arome es veu que l'ha pifiat posant tot sols, però nosaltres encara confiem en veure el sol. Pugem a bon rime per la mateixa vall que vam fer amb la Gemma fa anys amb esquís per pujar el Soum de Salettes. Arribem al coll amb una hora i mitja llarga, gairebé una hora menys que els rètols i aquí ens abriguem, doncs el dia segueix tapat. Al nord, molt al nord, tenim cel blau i hem pogut gaudir de l'hora "daurada" del matí amb unes llums màgiques que el gran fotògraf Joel ha captat amb la seva reflex. A la cresta però alterna boira i una mica de vent, però tirem amunt fins al primer cim. No havíem trobat gaires ressenyes a l'estiu de l'aresta Lentille, però totes deien roca descomposta, per això hem agafat el casc. I ben cert, perquè entre grava i rocs que es mouen s'ha de vigilar no tirar-nos res entre nosaltres. Anem pujant per l'aresta tant com es pot, que per en Xevi és el 100%. Algun pas hem de tibar de braços i mirar de no patinar amb aquesta roca molla, però en general la cresta durant molts trams és una carena de caminar, alternant trams més estrets i drets. Arribem dalt el Pic Lentille, pic de 3157 m inèdit pels tres, com el grup, que ens rep amb una esparrecada de cel ben merescuda. D'aquí ja només queda caminar o carenajar fins el Campbieil, que d'aquesta manera acabo fent, no sense una última parada de repòs, després d'haver-hi estat tres vegades aprop sense fer cim, una amb la Gemma, una amb en Xevi i una amb en Joel, ja que un altre cim del voltant ens havia fet més el pes.
Fotos de cim, mengem una mica, i baixem direcció al llac per fer circular tornant pel coll de 2900. En Joel s'havia mirat el Maou, però hi veu massa feina i ja li està bé anar avall. La baixada d'aquest coll és una mica feixuga, poc camí i molta tartera grossa. Evitem baixar fins al fons de la vall i encara la fem una mica més feixuga fent un mig flanqueig, però de camí no n'hi ha per enlloc. El més interessant de fer el flanqueig és trobar-se amb una bona escampada de "lentille", la planta que dóna nom al cim, poc comuna al Pirineu o poc que l'he vist jo en aquesta alçada (2600 aprox). També sorprenem un bon ramat d'isards, i més avall marmotes. No hi passa gaire ningú per aquí i encara menys aquest dissabte rúfol de mig setembre. Ara toca remuntar fins el coll a 2600 per tornar a tenir vistes a Piau Engaly, i l'última baixada fins al cotxe, tot xerrant però sense parar, arribant a l'hora de dinar al cotxe.
Al final ha estat una bonica circular, poc transitada, de 18 km, +1775 m i gairebé set hores inclòs parades. Les cames ja han fet la seva feina, ara toca descansar a la tornada tot fent de DJ des del seient del darrera del León d'en Xevi. L'any passat a principis d'octubre encara vam fer una petita cresta de 3000, a veure si aquest any aquest cim tanca temporada o encara s'allargarà!
Xevi, Joel i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada