Fa tres anys vam parar a la zona de Moncayo de camí cap a Burgos. Les nenes llavors eren petites, bé de fet no és que ara siguin grans, però llavors tenien 2 i 3 anys i tot i que ja caminaven molt, miràvem que el desnivell fos poc, dos o tres cents metres com a molt. Ara ja podem fer rutes de cinc o sis cents metres, així que era bon moment per tornar a la zona i conèixer una mica més aquest racó de món.
Enmig de tanta zona poc fèrtil a excepció de les ribes de l'Ebre, sobresurt aquest massís que arriba als 2300 metres i que deixa una cara nord-est prou frondosa, amb fagedes a la part baixa i bones pinedes a més altitud. En canvi la cara sud-oest torna a ser un monòleg d'estepes cremades pel sol, camps de pobre rendiment i planes amb turonets on la vista es perd però on no pots fixar objectius. A les vessants d'aquest massís trobem petits poblets, mig abandonats o amb pocs habitants, cosa que em fa pensar que aquí Jesús no va perdre l'espardenya, li va llençar. Malgrat això tenen un passat, amb castells com el de Grisel, o pobles com Trasmoz, però en general llegint la història que et trobes als castells, molts són abandonats des de fa 500 anys, mala senyal, poca cosa per la què lluitar.
Així doncs a part de pujar el Moncayo, la idea també és fer la via verda de Tarazona a Tudela, uns 24 km de lleugera baixada, que ara que no fa calor es fan de bon fer. Dissabte sortim de casa allà les 10, així que un cop dinats arribem a Tarazona una mica tarda. És just fer tota la via en un sol dia per la Nora especialment, que fa un mes que sap anar amb bici. Així que comencem a quarts de quatre sabent que és difícil que la fem tota sencera avui. Comencem a pedalar, tot passant per petites estacions de tren abandonades i entre terrenys àrids amb alguna pollancreda. Com que no fa calor anem avançant, però quan parem a berenar, després d'uns 14 km, decidim deixar la resta per l'endemà. Agafo la bici en direcció contrària i me'n vaig a buscar la furgoneta mentre les nenes berenen. Amb tot recollit, anem cap a Grisel a sopar i dormir, amb un bonic Castell ben il.luminat.
L'endemà fem un pla cultural al matí, per repetir la jugada a la tarda de bicicleta xino-xano. Comencem ja que som a Grisel per la visita a la Poza de Anie, un forat sorgit del no res enmig d'oliveres, ben bé fa 500 anys que deixa un microclima i un ecosistema particular al fons. És visitable i és interessant. També m'agrada l'estructura inoxidable en voladís per mirar-lo a mitja altura, tot molt ben soldat, amb uns àudios explicatius i il.luminació. Un petit projecte molt curós i bonic! Després marxem per una pista (si vas fent cas al sr. google et porta per alguns camins que no són gaire bons) que ens enfila fins a dalt d'un mirador on hi ha un parc eòlic i d'allà baixem cap a Trasmoz, el poble de les bruixes. Curiós poble, on encara a dia d'avui es veu que està excomulgat per l'església. Ens enfilem fins al castell tot resseguint carrers, llegint històries i pensant amb la "tia Casca", una pobre brúixa que van tirar pendent avall tot i que pel que es veu la filla també apuntava maneres. El poble està impregnat també de versos de Gustavo Adolfo Bécquer, així que després d'aquí, cap al Monestir de Veruela per acabar de culturitzar-se, on també llegim algunes reflexions de Victor Hugo. Carai com ha canviat el món, aquests del segle XVIII i XIX semblaven bons jans i tot.
D'aquí, anem a dinar al costat de la llacuna de Llor i després a preparar les bicis per acabar la via verda, començant al punt on la vam deixar. Aquest cop descarrego bicis, menys la meva i marxo cap a Tudela a deixar la furgo, punt on acabarem. Ara em toca remuntar els 10 km de via verda mentre la Gemma i les nenes ja estan escalfant. Quan arribo, agafem les bicis i baixem tots quatre carretera avall. El dia anterior probablement hauríem acabat la via, però les nenes s'haurien cansat massa i a mi se m'hauria escapat el bus de tornada a Tarazona. Ja que som a Tudela, fem també una visita per la plaça, la Torre i la Catedral. Abans no es faci tard marxem cap a dormir a sota el santuari, punt de partida per fer el Moncayo l'endemà. Tot i això quan ja hem sopat i estem a punt de ficar-nos al llit, "toc-toc" a la furgo...resulta que és una senyora que se li ha fet de nit i té el cotxe a l'aparcament de los Frailes...pel que es veu els del Santuari no l'han volgut baixar en cotxe i la "guardia civil" li ha dit que la vindrien a buscar d'aquí dues hores. Nosaltres ja tenim tots els aïllants muntats i les nenes apunt per dormir, així que m'ofereixo per acompanyar-la amb el frontal fins al seu cotxe. Són uns 4 km i uns -250 de desnivell, retallant algunes curves pel bosc. És negre nit però hi ha un cel preciós, via làctea inclosa, així que per mi no és un problema. Quan arriba al cotxe està ben agraïda, truquem a la "guardia civil" per desactivar el rescat i jo torno cap a la furgo corrent per la pista. La bona obra del dia.
Ens llevem amb un dia radiant, perfecte per fer amb la calma la circular que hem pensat. Agafem dinar i sortim direcció al coll de pasalobos, ja que així pujarem sense que ens toqui gaire al sol, i de baixada ja és diferent, doncs no suarem pas! Quan comencem també comença una família amb nens, però fent la circular al revés. A bon ritme anem pujant, travessem la tartera i arribem fins al coll on fem parada i fonda amb un bon esmorzar. Per distreure les nenes portem tot el camí inventant-nos cada un històrires de la "tia casca", la brúixa de Trasmoz. Després de la parada toca la pala final de +300 metres, on ja hi ha molta gent pujant, de fet molts que ens han adelantat. Aquesta pujada la fem a bon ritme i ara som nosaltres que atrapem alguns grups. Arribem al cim amb un dia radiant però amb fred i algo de vent. Ens trobem amb la família de Saragossa que ha sortit igual que nosaltres, anem al mateix ritme! Després de fotos i de xerrar amb uns d'Alacant, ens arraulim darrera unes pedres i mengem una mica més. No ens encantem i comencem a baixar per l'altra costat, però quan ja fa una mica de caloreta parem a dinar. Amb la panxa plena acabem la baixada i arribem al cotxe satisfets, doncs són 9 km i +800 de desnivell. Altre cop coincidim amb la família de Saragossa, que arriben al mateix moment. Feina feta, ara toca descansar.
A la tarda passem per poblets mentre dormen les nenes i marxem per carretera cap a la cara sud-oest de la muntanya, cap a Beratón, on el dimarts volem fer una petita caminada fins la cova de los pilares, ja que és la mare de deu del Pilar (la cova però es refereix a les columnes...).
Nit freda en aquest racó de món, doncs hem dormit a l'aparcament de dalt, a uns 1500 metres. Ahir vaig trobar quatre fredolics, però rovellons res. Avui caminarem poc, uns 5 km anar i tornar, perquè tenim tot el viatge de tornada. Marxem per la pista tancada al trànsit, fins que arribem a una corba que marxa cap al nord, on ens desviem per anar per sender a visitar aquestes coves. La zona és bonica, però les coves semblen més avait d'esfondraments, tot i que es conglomerat i es pot veure algun petit aflorament, més aviat sembla l'erosió i l'esfondrament que les ha creat. Esmorzem però no ens hi encantem, no m'agrada estar sota un terròs que es desfà. Tornada fins al cotxe xino xano i cap a casa falta gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada