Divendres comença la festa Major amb un correfocs que no és correfocs, però bé l'espectacle d'il.luminació i foc compensa la vista dels menuts i això ja és molt. Des que tenim el virus corrent per casa nostra les coses ja no es representen pel nom que tenien fins llavors, perquè totes les activitat són descafeïnades. Per no tenir ja no tenim ni els "autoxoques". Malgrat això no ens podem queixar, doncs si ets una mica autista, outsider o com avui es vulguin anomenat o citar els que no combreguen amb la multitud, encara hi ha espai per fer moltes coses. Dissabte aprofitem el matí per fer amb la meva germana la via verda del Llobregat, que tot i tenir-la a costat de casa no l'havíem fet mai. La Nora tot justa fa una setmana que s'aguanta sobre la bicicleta, així que de pujada la portaré lligda amb la barra mentre que provarem de fer els gairebé 6 km de baixada tota sola. El camí és bonic, al costat del Llobregat que en aquesta altura baixa més net que no pas el Ter, amb bons racons per banyar-se. La via té una lleugera pujada que no impedeix a la Sira i a l'Aran fer-la tota sencera, excepte algun tram més inclinat que l'haig d'empènyer una mica, sobretot sortint d'algun túnel. Al final aprofitem per esmorzar una mica, tirar quatre pedres al riu i perparar-nos per la baixada. La Nora comença passat el pont de Pedret, i després d'algunes aterrissades, agafa l'aire i comença a baixar tota sola, esquivant la gent com pot. És bonic veure els petits tant contents. Els grans també n'estem, encara que potser fer-se gran és no exterioritzar els sentiments, ves quin contrasentit segons com es miri.
Amb la feina feta anem a dinar de picnic a la zona de Font negre i a la tarda pugem cap als Rasos de Peguera, on ens quedarem a dormir. Se sent tronar de lluny, sembla que encara tenim temps de fer una estirada de cames a la tarda per aquestes muntanyes. Sortim de l'aparcament i anem al cim de la Torre dels enginyers, bon mirador del Berguedà. Aprofitem per fer petar la xerrada amb un senyor, mentre a la llunyania els trons cada cop són més definits. No sé si ens mullarem o no, però si tornem per sobre els Rasos de Baix, encara que tinguem +100 metres de desnivell afegits la tornada serà més agraïda. Així que tot xerrant amb les nenes les enredem una estona més a caminar fins que som al cim. Ara ja només toca baixar per prats i per antigues pistes veient com s'acosta el temporal.
Estem de sort i ens deixa arribar al cotxe, encara que poc després obra l'aixeta i repic de campanes. Ens tanquem a la furgo a juga al parxís. Sopar de crèpes que ens deixen amb la panxa plena i avui dormim tots de gust, doncs entre la pedalata del matí i la caminada de la tarda les nenes estan ben calmades! L'endemà aprofitant que han arreglat el camí que va cap al castell de Peguera (que feia anys que tenia un tram de 50 metres impracticable) fem la travessa per pista per tornar per allà. Deixem la furgo i ens enfilem al Castell de Peguera, o el que queda sobre l'antic poble, que és un trist mur de pedra. La pujada és una mica dreta, no hi puja gaire gent em sembla. Esmorzem dalt i de baixada omplim el cistell de fredolics. En aquesta zona encara ens queden racons per descobrir, un altra dia serà.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada