dilluns, 30 de novembre de 2020

PIC DEL COSTABONA


Primera sortida de la temporada 2020-2021. No sabrem si serà llarga o curta, si bona o dolenta, només sabem, que com sempre, caldrà somiar. I treballar per fer els somnis possibles. Tampoc cal que tots es facin realitat, amb només una part n'hi ha prou. Com a la vida, somiar alimenta l'esperit i l'ànima, però cal satisfer el cos. I entre d'altres coses, demana espais oberts i solitaris per pujar i pales de neu verge per baixar. Avui les cares nord no eren pols, més aviat compactada, però les sud les hem trobat com a finals de març!


Quedem amb en Xevi a les 6.00 a casa, just quan s'acaba el "toc de queda" imposat al cap de setmana degut al virus. Pels qui treballem entre setmana és el més semblant a l'esclavatge que hem viscut... deixar-se la pell entre setmana pel cap de setmana fer el monjo. I ahir diumenge el Pirineu oriental estava rabiosament blanc i blau. Era el dia, però només els domiciliats a les faldes del paradís en van poder gaudir. La resta de mortals, ànimes que no hem assolit la plenitud, ens vam menjar els mocs tot passejant per la plana. Però dilluns també farà bo, i compaginant feina pel cap de setmana decidim provar sort a la zona del Costabona. Hi ha una ruta que va fer en Joel fa un parell d'anys que feia temps que la tenia en ment. Cal però una certa dosi de paciència per encertar el dia. Dilluns la paciència es va acabar o més ben dit va passar per davant el dia. Es van alinear les estrelles: nevada fins a cota 1800 que permet pujar per la pista forestal, que a més estava oberta, neu suficient però no exagerada, doncs la pala sud del Costabona és sovint allavosa i el temps just i necessari per una matinal.

Pugem amb el cotxe per la pista mig nevada fins sota el refugi. A voltes ja hi tenim 20 cm de neu però es va passant. Aparquem, encara no són les 8 del matí. El sol ha sortit i es comença a enfilar per damunt de les muntanyes. L'hora daurada, de colors impossibles. La vida ni blanc ni negre, molts tons grisos. La neu igual. Del blanc al negre passant per tots els blaus i ocres que et puguis imaginar. Un somni fet realitat. Calcem esquís i anem pujant direcció al refugi, sud-oest, contraris al Costabona. Volem pujar per la carena. A la dreta ja es veuen un parell d'allaus de fons. Avís. Seguim pujant dins el ritme que permet haver estat 8 mesos fent el canari. Arribem a la carena i seguim pel llom, tot molt carregat de neu, textures i colors. Seguim amunt i ens plantem a dalt del cim en dues hores escasses. Al cap de poc arriba un grup de sis o set que han tingut la mateixa pensada. Mengem una mica i traiem pells pensant en la cara nord, que ja ens ha fet disfrutar altres vegades. Avui però ens han amagat el tresor, no hi ha neu pols. Hi ha neu compactada i dos dits de gebre. Esquiem bé de baixada però el massatge als quadríceps és digne de recordar. Un cop a baix seguim pel fons de la vall fins al refugi-cabana de pedra. Toca esmorzar. Sol.litud total. Els arbres de davant nostre hi eren abans que nosaltres, hi són ara i també hi seran després de nosaltres. Aquí dalt els problemes es fan petits, i els somnis són més aprop.


Ens mirem la carena, toquen gairebé 600 m de desnivell de pujada. L'inici mig en ombra ha deixat una neu dura. Podem pujar bé fins que ens posem les ganivetes per evitar una relliscada. Sense pressa però sense parar, engeguem el diesel i anem pujant carena amunt. Dreta-esquerra, dreta-esquerra. Silenci. Hi ha somnis que han estat avui més a prop. D'altres tot i sospirar-los cada dia són realment lluny. Perquè segueixin essent somnis cal saber callar, perquè no s'esfumin, silenci, cosa que avui en dia cotitza car. Parlar és gratis, a terra plaça la paraula està totalment devaluada. Masses altaveus i massa poca cosa a dir. Com diu un bon amic, molta gent i poques persones.

Entre reflexió i reflexió ja som dalt, poc abans que tornin a arribar el grup de sis o set que han fet una circular diferent però amb qui hem coincidit els "tempos", fent el Costabona junts dues vegades. Pells fora i avall per aquesta neu cremeta i ràpida, que ens torna fer sentir al paradís durant una estona. Senyora pala, amb bona neu, fins que de cop arribem a la pista. Ja m'he despertat. En Xevi té videoconferència a les dues a casa...anem justos. Jo a les 2:20 també hauria de ser a casa. No ha estat un despertar mandrós, ha estat fulminant. Tornem a la realitat.

12,77 km de reflexions, 4:20h de paradís i +1200 de sacrifici. Energia per seguir somiant.

Una mica de blanc per un fons negre.


Xevi i Samuel

Cap comentari: