dissabte, 11 de gener de 2020

CIM DE L'ORTIGAR

Mentre esperem en Josep a l'aparcament en Joan em recorda perquè ens hem llevat avui, amb aquest poema d'en Maragall,

Torno de la dolçor de les muntanyes
i de veure el mar blau de dalt dels cims:
tot era ple de llum i alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.

Tot era prop i lluny, i tot tenia
com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat.

Ahir vam anar a dormir amb ganes de muntanya, de pau i solitud, però no de grans reptes. El gran repte és sortir a cercar l'escència de l'home, l'incansable camí cap al no res. Però hi ha necessitat de transitar aquest camí. Així que, com que no som pas a la prehistòria, amb un matí segurament en tindrem prou d'aquesta recerca inútil. Però no prou per aplacar la força que ens hi atrau, caldran moltes més jornades i seguides per calmar aquest neguit.


Fa dies que no ha nevat i el que va fer ahir a casa en diem enfarinada, menys que la que feia al pessebre quan era petit, on marxava un quilo de farina si em deixaven. Però aprop de casa hi ha racons mangífics que guarden com en una nevera aquest regal efímer que tant ens fa disfrutar. Orientat a sud-est, aquest torrent sempre he pensat que hauria de ser el camí normal al Puigmal per Fontalba per varies raons, primer perquè efectivament passa pel costat de la font de l'albada, però segon perquè recórrer una vall solitària, a recer del vent, com normalment són els camins que pugen als cims. Rarament ho fem per les carenes, i menys quan aquestes són ventades com ho són els del Pirineu oriental. Però segurament la rapidesa i l'evidència del camí de la carena fan que la majoria el transitin perquè la nostra societat devora els tresors, però a vegades dubto que els assaboreixi.


Ens trobem el camí glaçat i de valent fins a l'entrada de la vall. El fem sense grampons i amb esquís a l'esquena vigilant i remuntant per sobre del camí buscant la minsa neu pols. Un cop al torrent ens podem calçar esquís allà mateix, passant per dins el torrent i sense ganivetes. Avui fa fred, encara que ens toca el sol i la orientació és òptima la neu no transformarà. Anem pujant xino xano entre ramats d'isards i quan tombem la vall la veiem ben carregada de neu. No ens en faltarà pas. No ens hi amoïnem, hi disfrutem. Arribem al cim de l'Ortigar, com molt bé diu en Joan, perquè son pastures de bestiar que hi fan créixer les ortigues. Bones vistes però fred que no ens deixen encantar. Traiem pells i fem una bona baixada per neu sense transformar, però no dura, amb clapes traïdores de neu pols, doncs no són el que semblen. 

Són perverses, perquè t'atreuen amb una atractiva maldat i quan ets dins esquies com pots. 

Millor fugir-ne i esquiar les neus velles i dures, car almenys són franques.


Quan tornem pel camí de Fontalba altre cop amb els esquís a l'esquena, tot i que la neu i el gel s'han estovat una mica, ens cal vigilar per no jugar a bitlles, malgrat que abunda el bestiar que no hem trobat durant la sortida fent tota mena d'animalades.

Josep, Joan i Samuel