ROBIÑIEIRA

Fa uns quants anys vam venir al mateix lloc per fer la Múnia, l'aparcament de Pietramula. El dia no era gaire bo en cap sentit, tot i això vam poder fer cim però no ens vam animar a fer gaire res més. Havíem passat pel costat del Robiñieira, però no el vam pujar. Va quedar pendent per un altre dia, i aquest dia va ser divendres. Marxem dijous vespre, parem a dinar a prop d'Ainsa i abans de les 11 ja estem dormint al pla de Pietramula. Es veuen els estrelles, tot i que la previsió tenia un grau d'incertesa. No passen ni 10 minuts que es tapa tot i cau una bona calamarsada acompañada de llamps i trons. Al primer tros, jo ja estic dormint al pis de sota, mentre que en Joel es queda al pis de sobre de la furgo aguantant la intempèrie d'il.luminació i calamarsa... Malgrat tot segur que l'ha aguantat millor que el que trobem fent vivac l'endemà al matí...

El dia es lleva serè i radiant, tot i que no aguantarà així tot el dia. La ruta que tenim planejada és pujar el cim pel camí més directe, sortint de Pietramula són 1100 directes, per tal d'assegurar el dia i després tornar fent circular cap als llacs de la Larri, baixant cap al refugi de la Larri i tornar-nos a enfilar cap al refugi de Estiva i passant pel GR-11 tornar al cotxe. En total ens surten 8 hores i 1815 m positius, amb una bona circular. 

La pujada al Robiñiera ens obliga a calçar grampons per travessar un parell de "neveros" que al matí són ben durs i després tenim una bona pala (tela esquiar per aquí) que puja bastant directe fins al cim. Un tros de carena i ja ets a dalt. El dia s'ha tapat una mica i els núvols i la boira limiten les vistes que hauríem de tenir, sobretot del Mont Perdut. Mengem una mica i sense entretenir-nos baixem altre cop pel mateix camí fins a reumuntar cap al coll de las Puertas. Ara la neu ja és més tova i amb els habituals pedra-piolet i sense grampons ja es poden travessar els "neveros" més pronunciats. Un cop al coll baixada cap a la Larri, amb força neu a la zona dels llacs. Aquest tram no l'havia fet mai, de fet és per on hauríem d'haver pujat ara fa 14 anys baixant del Mont Perdut.

El tros final fins a la Larri és un bon precipici, un altre balcó tipus Pineta on es pot veure ben bé l'acció dels glaciars que devien baixar de la Múnia direcció Pineta. Un cop a la Larri, dinem una mica i agafem forces per la pujada final de tornada, que s'enfila altra cop fins a 2.000 metres sense cap llaçada i això que és el GR-11. 

Un camí horitzontal per entremig de prats verds on pasturen vaques ens porta fins sota el refugi de l'Estiva i d'allà a uns plans bonics on s'intueix el que potser havia estat un llac temps enrera. Girem cap al coll i ja veiem el cotxe, on ens espera el dinar de veritat. La ruta s'ha fet extranya, això de fer cim a les 9 del matí i no arribar al cotxe fins les 3 de la tarda no és el més normal, però així ens asseguràvem fer cim sense l'amenaça de les tempestes i en canvi la tornada la feiem per cotes inferiors amb aixoplucs cada hora de camí. Probablement la ruta també es pot fer al revés sortint del refugi de la Larri evitant aquesta sensació de caminar hores per tornar al cotxe, quan el tenies a tocar. De totes maneres m'ha agradat, caminar estona amb la feina feta.

Amb la panxa plena, agafem el cotxe per baixar la pista, just quan cauen les primeres gotes...que no seran les últimes, doncs quan arribem a Chisagües cau un bon ruixat.

Joel i Samuel