Mirant el Pirineu des de casa no convida gaire a carregar esquís a cotxe... després d'unes quantes nevades que ha quedat tot blanc, el resultat sempre ha estat el mateix, ventada, escombrada i altra cop herba i tot net. No és una situació nova, però podria desil.lusionar al més optimista. Tocarà fer quilòmetres, i on millor que a l'Ariège? Sempre m'ha agradat descobrir nous llocs i nous cims, però més encara quan redueixes el nombre de sortides per temporades aquest desig passa a ser una màxima que et fa mirar mapes encara amb més il.lusió, buscant racons.
Això d'avui és un racó, una pala en un bon racó, bastant lluny del poble de Larcat, a 900 m. Calcem esquís passades les nou, a peu de cotxe, a peu de poble. Hi ha força neu i estem a cotes baixes. Cap dels dos ens imaginem que lluny que queda el cim i que lluny quedarà la tornada. Snow outside smile inside, lema indispensable quan després de mitja hora arrossegues uns pans de quatre quilos a cada esquí. Pells i esquís estan a les últimes, i entre ratllades i menajdes s'enganxa neu per tot arreu. En Jou se n'escapa de moment, dels pans i també s'escapa de mi. Els meus pans no són excusa, però cada cop que aixeco el cap el veig més amunt...
Pujada maca pel bosc primer amb força neu i després per prats fins a la carena, on arribem al primer cim de 1600 m...no sóc de ressenyar tots els cims, però avui el veig tant lluny que per si de cas ens anotem el primer!!! A partir d'aquí llarga carena, força planera, que tot i la ventada té neu més que suficient per transitar. Així arribem finalment, després de molt d'esforç, al cim del Pla de Montcamp, que pel nom ja et descriu el que t'has trobat i trobaràs...un gran pla!!!
Parada obligada a menjar una mica. En Jou per reduir pes ha deixar el casc al cim anterior, ara entenc perquè se m'escapava tant. Mirem la pala sud-oest, sembla que està prou bé. No s'ha de baixar pas tota per anar al pròxim cim, així que faig la put...i la ramone... amb "amago" de flanqueig per no baixar tant, però en Joel ja està traçat a gust directe al sot...no em queda més remei que seguir-lo i només puc fer una "finta" final cap al torrent per reduir 20 metres de desnivell que em fan ben falta. Altra cop pells i cap al Pic du col Taillat. Són uns 250 metres de desnivells durs, molt durs, però finalment arribem a dalt. Vistes de tot el Pirineu per la cara nord, des de la Dent d'Orlú, cap al Ruhle, la Sabina i cap a la zona de la Pica per acabar amb els Tres senyors. Mengem el que ens queda i de sobte per darrera meu s'acosta una cosa peluda...carai, sort que és un gos, bastant gros, a la primera he fet un salt! Darrera surt un francès de mitjana edat que està pujant amb esquís pel vessant oest. Quina sorpresa, perquè aquí dalt no s'hi veia ningú ni tampoc s'esperava ningú. Com he dit és un racó, un racó no molt transitat. Xerrem una mica amb ell fent temps per recuperar les cames, i quan sembla que ja m'aguanto dret, calcem esquís i avall!!!
Bona pala de neu pols, nord, de suau pendent però que es llisca bé i amb velocitat. Això és el que havíem vingut a busca, la vall de la Coume de la Prade. Hi ha molta neu i baixem fins a 1540, on toca calçar esquís per tornar a remuntar fins la pista sense pells, i d'allà entre lliscant i foquejant sense pells arribem a la sortida d'aquesta vall penjada. Devem estar a 1570...d'aquí tenim tota la pista de baixada fins al cotxe, doncs a l'hora que som la neu dels prats ja s'ha encrostat, millor anar per la pista que es baixa força bé.
En total més de 20 km i 1400 de desnivell...per descobir un altre racó de l'Ariège!!! I més que en queden com a pròxims projectes!
Joel i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada