diumenge, 29 de gener de 2017

OGASSA-PUIGESTELA-TAGA-RIBES DE FRESER


Feia anys que no queia una bona nevada al Pirineu i Pre-Pirineu oriental com la que ha caigut aquest final de gener. D'objectius n'hi ha molts per fer, però quan apareixen aquestes oportunitats no ens poden enganxar llegint el diari a casa. No cal sortir quan encara cauen els últims flocs de neu, però sí que val la pena donar unes quantes voltes, perquè surti d'aquell baül dels somnis, les rutes més inversemblants. Per aquests dies en tenia algunes de pensades, però la pujada de la cota de neu a l'última enbestida em va esborrar la inèdita que havia traçat, que quedarà per propers anys. De totes maneres veient com n'era de torturat el Taga aquests dies per totes les vessants, només ens quedava rendir-nos als seus peus però d'una manera diferent, acostar-nos-hi suau i lentament al llarg de tota la serra Cavallera. I així és com va sortir la idea de travessar de sobre Ogassa fins a Ribes...


Amb la idea al cap només faltava qui ensengués la metxa...i en Joan ja portava dies amb el llumí a les mans, li cremava doncs. D'altres ja tenien el canó preparat, només faltava una empenteta. No li vaig donar masses voltes, no em semblava tant llarga la ruta i prou la veia factible amb un grup nombrós sense arribar presumint de frontal led. Així que els vaig deixar anar la proposta. Com sempre no estava tot lligat, hi ha coses que les lliga millor el temps que no el nostre cap donant-hi voltes. La logística dels cotxes més que un problema apareixia com la llosa de pedra dels deu manaments carregada a l'esquena...i mira que era força més senzilla que per una Vallter-Collada de Toses. Finalment un cop junts els set magnífics/ques i amb tres cotxes, a les 9 tocades calcem tots esquís. No hem arribat gaire amunt, just a la casa de pagès de Can Picola. El fred de la nit ha deixat la neu dura i ja podem sortir amb esquís, no val la pena engrandir la gepa. 

El ritme és un pèl alt, però si volem fer la travessa sencera cal deixar clar a les cames de bon inici de què va el dia. No m'ho havia ni mirat, però surten uns 18 km +1300 i -1600. No és molt llarg però tampoc dóna per que s'hi faci de nit. El paisatge és senzillament això, "el paisatge". Fet per contemplar...o això devia pensar Friedrich quan pintava els seus melancòlics quadres, no sé si mai es va acostar al vessant est del Puigestela per fer algun esbós. La quantitat de neu que hi ha és realment impressionat, no crec que haguéssim de recular tant en el temps, però l'home que morí congelat al segle XVIII-XIX, la qual cosa testimonia la creu que trobes pujant vora al camí quan no hi ha neu, devia trobar una estampa semblant.


Després de fer unes quantes paelles a la pista i abans de fer l'última que ens deixaria ja al refugi Montserrat, girem i ens fiquem a la riera per travessar la vall i enfilar llaçades amunt direcció al Puigestela, obrint traça feliç com feia temps que no feia. El gps d'en Joan gairebé em deixarà medir si la cadència ha estat suficientment constant. Un cop dalt la carena, grans paisatges, propis d'altres latituds. Caldrien moltes hores de contemplació per empapar-se suficient d'aquests moments, però també és cert que una mida justa i escassa en realça el valor. Emborratxar-se tampoc estaria bé. Un esforç més i arribem dalt el Puigestela. Ara toca baixada amb neu massa abundant fins a cota 1600, per la clariana de bosc. Aquí acabem tots morts. A baix toca tornar a posar pells, objectiu, el Taga, que hores d'ara ja deu estar fart d'aquesta constant acupuntura a la qual es troba sotmès des de primera hora del matí. Tracem un llarg flanqueig ascendent fins que sense donar-nos compte arribem a la traça militar. Hom anomena traça militar a aquella traça que ha estat feta pels que fan "skimo de 7 a 10 del matí" i que, o bé per falta de llum o de "llums" tracen a la francesa, doncs només les retracs poden salvar més pendent. Tot s'ha de dir que aquesta projecció infinita cap al cel sempre pot ser empitjorada i barrinada per la tropa de tenistes que no es van poder classificar per l'últim open d'Australia que va guanyar Federer...

Un cop dalt el Taga costa trobar-nos entre nosaltres. Mentalment vaig fent el recompte fins que arribo a set, vegilant de no comptar altres ànimes entre els nostres. Foto de rigor, pells fora i última baixada del dia per la cara nord-oest. Molt bona neu pols, damunt una base més consolidada els primers metres. Sembla mentida que bé que es baixa...fins que els senyor crosta et recorda que realment no saps esquiar i que l'hora dels somnis ja s'ha acabat. Per ventura nostra avui ens han deixat somiar força estona. Quan la pedra comença a fer punta als esquís arriba l'hora de plegar les eines. Esquís a l'esquena i cap a Ribes falta gent!

 

Tardarem anys a tornar-nos a emborratxar a cotes baixes, o no...a falta de pols i bon traç per pintar quadres romàntics sempre ens quedaran quatre fotos de record.

Fina, Pep, Josep, Miquel, Joan, Pere i Samuel

3 comentaris:

Joel ha dit...

Tela quin tou de neu a la cara sud del coll de Pal!! Molt bona!

Anònim ha dit...

Espectacular les vistes nen!!!
Se't veu somrient a cada foto :)

Xevi

Samuel ha dit...

A veure si aquest any encara en podem fer un parell mes d aquest tipus!!