PICA DEL CANIGÓ

Anar a veure la flama del Canigó és una d'aquelles coses que algun any volia fer i aquest en que la revetlla queia en diumenge era un bon any per evitar fer festa de la feina. Més que res perquè la flama s'hi puja i s'hi baixa el dia abans, el dia 22. Així doncs, comencem a rumiar com ho farem. No tenim permís per pujar en cotxe a Cortalets i tampoc l'hem demanat. La nostra intenció és arribar-hi per algun altre costat, però no per la pista seguint a peu els cotxes...Com que feia anys que s'anava gestant l'idea, també feia anys que mirava rutes al Canigó. L'accés pel sud, des de Marialles, o des del pic dels Tres-Tretze vents (segons mapa) per la vall de la Coumalade o pels set homes em semblaven accessos llargs i pesats, més que res perquè vas saltant valls. També són valls conegudes...havia de ser una ruta nova. Valmanya.

Sortim del poble de Valmanya direcció als Masos, on hi ha l'aparcament del GR36. Aquí deixem el cotxe i carreguem la motxilla, menjar i tendes i amunt. Són tres quarts de quatre, a uns ~1050 m. No és gaire d'hora, però tenint en compte que la flama es reparteix a les 12 de la nit dalt del cim del Canigó, tampoc és la nostra intenció arribar-hi a les 6 de la tarda per esperar-nos 6 hores més dalt. Comencem a pujar per un camí poc fresat, primer per vegetació mediterrània i després entrem a la fageda. A 1650 arribem a la pista on la gent ha deixat cotxes. Hi ha una mica de boira, així que agafem la variant de l'estiu (camí per pista) i després de berenar al costat de les restes d'un bon allau de neu, arribem a Cortalets a dos quarts de set del vespre. Bona hora per veure el parlament de la flama i començar a buscar lloc per parar la tenda. També soparem, doncs no volem pas pujar mést trastos amunt. A dos quarts de vuit comencem a pujar. Comptem unes dues hores, just per veure la posta de sol dalt del cim. La pujada es fa ràpida i jo em vaig encantant amb les canals de la cara oest...des de Montlluís es veuen monstruoses quan estan nevades, però un llibre antic que tinc per casa i marxa itineraris de baixada amb esquís...serà qüestió de mirar-me les ben d'aprop. Quan només ens falta les últimes ziga-zaga finals, travessem una llengua de neu i em miro les pendents que baixen. Sort que acaben en un replà (que no s'aprecia massa des de Montlluís) però tot i això deu ser una esquiada atrevida!!!

Arribem al cim a les 9 en punt. En total des de Valmanya han estat unes 4 hores de marxa i suposo uns 9 km màxim. Les vistes són espectaculars, amb restes abundants de neu a la vall del cadí, sota el pic de Tres vents. Dalt ja hi ha gent, poca, però ja n'hi ha. Hem pujat uns farcellets de llenya que ens han donat una gent de Vic i Borgonyà que baixaven, així també hem fet la nostra petita col.laboració. Busquem lloc per la funció i ens protegim del vent i el fred...que tot i no ser exagerats, després de 3 hores dalt del cim, ens deixen ben enfredorits. Davant nostra, a l'esquerra de la bretxa Durier una cordada de tres fa una bona escalada, que acaba amb frontal, de fet arriben pels vols de les 12 de la nit al cim (així que ho devien tenir estudiat). A mesura que s'acosta el punt de les 12, alla dalt no hi cap ningú més. No els he comptat, però entre 200 i 300 segur. Amuntegats per tots costats, després d'uns altres parlaments s'encén la flama. Quina emoció. Es comença a repartir a tots els que l'han pujat a buscar i la gent (que calor no té), comença a baixar en fila índia...quin cuc més llarg! Nosaltres ens afegim bastant al principi, doncs des de les 9 del vespre ja ens han vingut les ganes de baixar. Baixada amb frontal, a estones llunya plena resplendent, ens plantem dins la tenda a Cortalets a dos quarts de dues de la nit. I quedem ben adormits!

L'endemà baixem pel camí d'hivern, cap a Valmanya, amb molt bones vistes fins que entrem a la cota de la boira, uns 1600, que ja no deixem fins el cotxe.

La ruta, el cim, l'encesa de la flama, la nit de lluna plena, tot plegat molt recomanable, doncs a tocar de la Mediterrània, pots disfrutar de les últimes fagedes, les últimes neus, els últims llacs i els últims cims escarpats...quin país tant petit i ben parit!

Gemma i Samuel