Després de la tempesta, la calma. Amb nevades i dies ventosos, tard o d'hora havia d'arribar un dia calmat, una muntanya calmada, un lloc solitari. Tot en silenci. I silenci també és el soroll que fa l'esquí quan compacta la neu per avançar. Sortim del Coll de Marmare, a uns 1300 metres, amb un tou de neu considerable. Les màquines de treure neu s'han hagut d'esforçar, per deixar els marges de les carreteres dues parets de neu de més d'un metre d'altura. Quan arribem a l'aparcament, un parell de francesos es preparen per fer mushing. Nosaltres calcem pells i marxem per la pista de la dreta, suau i tranquil.la. El paisatge és de postal i el silenci tranquil.litzador. Per mi silenci és aquest soroll que fa l'esquí quan compacta la neu per avançar. Arribem a l'esplanada on hi ha una cabanya. Rumiem si pujar el cim pel coll de la dreta o fer-ho per l'esquerra seguint la carena. Amb la neu que hi ha acumulada i amb el vent que ha fet aquests dies sembla més segur remuntar per la carena per després baixar tot fent circular per la vall de la dreta. Obrim traça xino xano, descobrint aquests lloms arrodonits i aquestes vistes. Destaca la Dent d'Orlú molt pròxima, però també es coneix el Roc Blanc, el Tarbesou...i el Pic de Ruhle entre molts d'altres. Anem remuntant la carena, de trams suaus combinats amb algun tram més adreçat. Quan ja som gairebé a 1800 calcem grampons un petit tram glaçat, per després tornar a posar esquís.
No hi ha ningú. Som sols. Quin paradís. El bosc de faigs nevats, els lloms, el cel blau rabiós. Alguns isards travessen les pales nevades. Arribem finalment al Rocher de Scaramus, amb bones vistes del Pic de Saint Barthelemy...el qual fa dies que m'estic mirant. Està tot molt nevat. Aquí el vent s'ha comportat i malgrat s'ha emportat part de l'última nevada, ja hi havia base, molta base. Onades de neu provocades pel vent s'alcen sota al cim, però també les hem vist durant la pujada. La nostra idea és fer circular, per veure l'altre vessant, així que mentre la Gemma es calça grampons i treu pells, jo m'afanyo per pujar el Pic Fourcat, una mica més alt i allunyat. Són 10 minuts. Unes fotos més...i continua mirant al voltant. Que coi, això de l'Ariège és collonut!!! Trec pells i avall. La neu que semblava dura es deixa mossegar pels cantells metàl.lics. Bé, farem bona baixada. Arribo on és la Gemma, em calço també grampons i travessem cap a l'est direcció unes runes. Aquest tram està més glaçat, més ventat i tot i que es podria fer amb esquís preferim assegurar, doncs surten pedres també. Són 10 minuts més. Calcem esquís i ara si baixada per neu pols, sota la cara est escarpada del Rocher de Scaramus. Quina delícia!!! Per darrera ha anat pujant gent. Sembla com si fossin follets que s'han anat despartant i surten per tot arreu. Aquí dos amb raquetes, allà un amb esquís i l'altre amb raquetes...De mica en mica ha aparegut gent, però no en excés, potser 10? Encara hi ha llocs prou verges i salvatges prop de casa on val la pena treure el cap, qualsevol dia on el risc d'allaus ens faci desdir de fites majors!!! A l'Ariège també!
Per acabar de fer circular o doble circular, baixem per la pista de l'esquerra, dibuixant un vuit curiós al mapa, afavorit que per aquest costat la pista té més pendent i en fem més via. A tres de tres som al cotxe. Uns +700 m de desnivell i unes 5 hores inclòs parades fan d'aquesta ruta una bona matinal.
Gemma i Samuel
3 comentaris:
Guapo guapo, aixi m'agrada que vagis investigant l'Ariège..;-). No planeja molt tot això cara avall?? Increïble la foto dels faigs nevats...
Si, planeja força, el desnivell està bastant concentrat a la carena durant la pujada i al fons de la vall a la baixada, però bé, són uns +700 en una ruta que no deu tenir més de 3 km de llarg d'anada.
Quina neu i bones fotos!
Publica un comentari a l'entrada