dilluns, 31 d’octubre de 2011

ROC BLANC I PIC DE BAXOUILLADE

Anava rumiant quina zona visitar, quin cim fer... el temps, els dies, la dificultat, les ganes, lluny, aprop...i pensant així molt sovint arribo a l'Ariège. A 150 km de casa com a màxim i multitud de cims tranquils per descobrir. Molt més aprop que el Pirineu Central, no deixa de ser una zona poc visitada. Fa tres o quatre anys, des de la vall d'Orlú no vam poder fer el Pic de Recantons i tampoc el de Baxouillade, així doncs, bona ocasió per visitar la zona, però aquest cop des de Quérigut, a l'est, i ja amb la tardor a sobre, segur que trobarem bons colors.

Sortim doncs diumenge ja dinats i després de dues hores i mitja (quilòmetre pocs, però molt revirats) arribem al refugi de Laurenti. És negre nit i només hi ha un cotxe. Entrem al refugi a saludar, malgrat la nostra intenció de dormir a fora. Hi trobem una parella de francesos de mitjana edat, amb qui després d'una estona i compartint l'hora de sopar, ja hem trencat el gel. A la vora del foc, amb olor de fum, música dels setanta i botifarra a la brasa, anem fent petar la xerrada. És negre nit quan muntem la tenda.

L'endemà ens llevem a les set, preparem els trastos, deixem el dinar al cotxe i sortim direcció al llac de Laurenti. Hi arribem en una hora, estem sols, som els més matiners. Els peixos estan tranquils, s'acosten a la vora i podem distingir clarament truites de més d'un pam, d'aletes vermelloses. Seguim pujant amunt, amb el cim del Roc Blanc damunt nostre. Discutim una estona sobre la presència d'isards a la carena i ho deixem pendent per quan hi siguem, doncs costa distingir entre un arbust i un isard. Arribem al coll de 2400 metres, després de passar per l'últim estanyol que ja s'ha assecat. Aqui esmorzem, contemplem les vistes, la Dent d'Orlú principalment, però moltes altres muntanyes. Abunden les restes de la nevada de fa més de 15 dies. Aquí ho fa fer fort! Encarem l'últim tram, més dret i exposat, cosa que a l'hivern no deu fer massa gràcia...però ara es passa bé caminant, fins que a dalt enfilem els últims blocs granítics per contemplar les vistes. Des del Roc de Madres, passant pel Canigó, Bastiments, Puigmal, Petit Peric, Peric, Carlit...Coma d'Or i Puigpedrós, Serrera, la Pica... Dent d'Orlú, Tarbesou, gran prespectiva, en tractar-se d'un cim que està fora de l'eix principal i permet contemplar una llarg tram dels nostres estimats Pirineus. Contemplem també el pic de Baxouillade, doncs tenim intenció d'anar-hi.

Tornem al coll, i comencem a enfilar la carena-cresta. En Xevi ho encara per l'esquerra, nosaltres per la dreta i finalment tots per dalt. No té dificultat i apareixen traces de camí. Un cop a dalt, recorrem els plans direcció al pic, no sense abans comprovar si aquí hi havien isards o no. De cop sorprenem un grup de sis o set exemplars, que baixen avall trepitjant la neu. Serà un empat tècnic, poster era un isard o potser era un arbust. Seguim caminant i fem el pic de Baxouillade. Aprofitem per fer l'altre punta també, amb millors vistes sobre el Pic de Recantons i la vall d'Orlú i Besinés. Girem cua i avall, doncs abans de les tres volem estar dinant al cotxe. A 2300 ens sorprèn una Mustela Erminea (Armiño en castellà) amb el seu característic pelatge blanc hivernal, només trencat per la punta de la cua negre (això la distingeix de la Mustela Nivalis). La segueixo una estona i juga amb mi, pujant, baixant, traient el cap, que bufona. Aconsegueixo tirar-li tres males fotos, quina llàstima que només tinc el mòbil!!! La contemplem una bona estona, fins que al final la deixem tranquil.la, doncs em sap greu fer-la cansar. Quiets, la continuem observant, res, no està pas cansada, segueix enfilant pala amunt, petita com és i sembla ràpida com un isard, nerviosa i alhora curiosa! Deixo un enllaç per conèixer més aquest animal on hi ha un video de l'animalet en la seva versió hivernal, semblant a com el vam disfrutar nosaltres: http://www.faunaiberica.org/?page=armino


Tornem a casa passant per l'estació de Mijanès, direcció Ax les thermes, que presenta uns colors de tardor impresionants, de grocs a marrons torrats, quin goig que fa, sembla aquells puzzles que feiem de petits!!!

Xevi, Gemma i Samuel