14 i 15 de Febrer de 2004
Després de parlar amb en Jordi, decideixo anar-lo a veure. Tinc ganes de fer la Pica a l'hivern. Em presento a casa seva i l'intento convèncer. No ho veu clar, diu que és molt lluny, que no ho farem...però a mi tot això em resona dins el cap i no em fa massa efecte. Finalment després també de parlar amb en Marc, decidim que marxarem!!!
Només estarem fora dos dies i això encara ens complica més l'operativa. En principi el primer dia, deixant de banda el trajecte, hem d'arribar fins als llacs, per l'endemà pujar el port de Sotllo i girar per la cara nord, fer el cim i tornar-ho a baixar tot (tornada amb cotxe a part). Ja d'entrada es veu una mica apretat si a més tenim en compte que pujarem menjar i les tendes. Tot i això a vegades l'empenta i l'il.lusió fan anar una mica més enllà del que és possible. Arribem a Àreu i primera sopresa: neu des del poble. Falta de previsió, doncs no comptàvem fer tota la pista a peu. Pensàvem pujar el cotxe força amunt. Es complica la sortida, doncs ara veiem difícil arribar als llacs i sense arribar-hi segur que diumenge no hi haurà cim...
Amb un dia radiant, després de parlar amb un restaurant per encarregar taula per diumenge (que agosarats), comencem a pujar amunt. De seguida recordem les paraules que hem sentit al restaurant, "on aneu?" i nosaltres "a la Pica", resposta: "a la Pica per aquí no hi va ningú a l'hivern... Veient des d'on hem de sortir ho comencem a entendre. Arribem al refugi de Vallferrera més tard de les cinc de la tarda. En Jordi ja proposa quedar-nos a domir allà. És una bona alternativa, però si volem una mínima opció de fer cim hem de dormir més amunt. Així doncs continuem, travessem restes d'allau, i així tot pujant se'ns fa fosc. Plantem les tendes sobre la neu com podem, amb piolets i pals per anclar. No han quedat massa planes i la nit esdevé llarga...A l'Arnau se li ha mullat el sac i fa una rasca!!! L'endemà al matí ens llevem amb algunes sorpreses. Una que les xiruques toves de tota la vida han passat a ser rígides (encara no sabíem que n'existien), dues que els mitjons són pals de golf i això que no veiem els forats on entrar la pilota...i tres que desclavar la tenda és complicadíssim. S'ha glaçat tot, pal, piolet, tenda, ganxo. Amb l'avaluació del panorma, decidim que tornar avall i arribar al cotxe ja serà el nostre cim!!!
Baixem com podem, depressa, doncs tenim taula encarregada!!!
Quin dinar, el més bo que recordo en molt de temps!!!
Arnau, Marc, Jordi i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada