A tocar de casa tenim el sud de França, amb molts racons poc habitats, tranquils i oblidats, però on s'hi està molt bé. Entre ells hi ha tota la zona de Prats de Molló, amb molts poblets, cims i racons per caminar. Un d'ells és el poble de Lamanère (La Manera). El tenia prou vist dels cops que hem pujat el Comanegre i tenia ganes de visitar-lo, tot aprofitant per fer alguna ruta per allà. Just a sobre hi ha els cims de les Torres de Cabrenç, bon mirador de la contrada que val la pena fer fer-hi ruta, allargant-la una mica fent circular i anar a veure el naixement del riu Muga. Naixement que és un dir, perquè aquest any de tanta secada no hi ha ni gota en aquella direcció! Sí que la mateixa riera que neix i marxa cap a Lamenère té més aigua, més obac, però xerrant amb una senyora del poble ens deia que ella va néixer un febrer amb el poble nevat, i mira avui, diumenge 4 de febrer, a jugar a la petanca amb un sol que esquerda el cap!
Sortim dissabte a la tarda, poc abans de berenar i marxem per dormir al mateix poble, on he vist bones ressenyes. Arribem ja de fosc però trobem la ubicació per camper's i ens afanyem a fer el sopar, doncs avui hi ha sessió de cine a la furgo amb el projector i la pantalla de 50 pulgades!!! Anem a dormir a les 10 tocades prou contents amb l'invent. De fet aquest cap de setmana estrenem altres invents, com la suspensió neumàtica que ens permet dormir plans arreu i aixecar la furgo per camins de carro on sempre tocàvem de darrera.
L'endemà al matí ens llevem a les 8 tocades, esmorzem tot veient com el sol ja toca al poble. Enclavat en aquest forat al nord de Comanegre, està ben assolellat pel sol de matí que li baixa per l'escletxa on neix la Muga. Sortim carregats i baixem al poble travessant ponts i passeres i ens enfilem pel camí que porta a les Torres de Cabrenç. Havia llegit que es podia demanar la clau per visitar-la, però confio que algú ja ho haurà fet, doncs és diumenge i és una bona zona per caminar.
El bosc és sec, ben sec. Aquí també hi ha secada. Anem enfilant a mesura que ens anem traient roba, fins que finalment sortim a la carena i girem al nord on s'està més fresc. Per darrera m'ha semblat que pugen un parell de francesos, segur que porten la clau per visitar la torre principal.
Arribem al cim de la primera torre amb bones vistes del Canigó, també del mar mediterrani, però és que cap a l'oest veiem des del Costabona fins al Taga. Aprofitem per esmorzar mentre fem temps que arribin els francesos. També mirem la roca "sentinela", un perfil amb llavis, nas i front tal qual com si algú vigilés el poble des d'aquí dalt. Poc després arriba una família de francesos amb un nen de 10 anys, que per sort nostre porten la clau. Ens deixen visitar amb ells la torre i molt agraïts i fem conversa, són de Reiners, un poble no molt lluny d'aquí. Des de dalt la torre encara són millors les vistes com també la pròpia estructura de la torre amb el seus nivells i escales. Els donem les gràcies i seguim la nostre ruta cap a les dues torres i castells restants.
La segona torre és de bon accedir, tancada i amb algunes restes de murs enderrocades. Cap al castell de la tercera hi vaig primer a inspeccionar el terreny. Per la carena s'enfila fort, no es pas lloc per pujar amb les nenes, segueixo fins dalt i per l'altre costat trobo el camí bo de pujar, que també té alguns cables però és més segur i senzill. Les torno a buscar per sota i ara sí hi anem tots quatre amb compte fins a dalt. Bones vistes amb molts murs i voltes enderrocades. Aquest enclavament devia ser important durant una bona època, perquè la vista allarga molt. Nosaltres seguim ruta i baixem cap a l'est, per anar a veur el naixement de la Muga. D'aigua no en surt ni una gota, però són curioses les formacions sorrenques i rocoses d'aquest vermell tant fort i volcànic. Reculem aquest tram no sense abans fer una mica l'ós panda, i tornem cap al poble de Lamenère fent circular, arribant tard a l'hora de dinar.
Bona ruta d'uns 15 km i +800 positius, que ens han permès conèixer aquest petit poble de 40 habitants (20 al poble i 20 a les masies). De fet crec que els 20 del poble els hem conegut a tots! Dinem al mateix lloc i a la tarda marxem per la pista que porta al Coll d'Ares. No parem a l'ermita que hi ha a mig camí, això ho guardem com a excusa per tornar-hi un altre dia.
Cap de setmana ben aprofitat, on també dissabte al matí vam anar a estirar les cames fins les Agudes amb en Joel i família, cim que no havíem pujat mai amb les nenes, amb molt bones vistes i amb un dia tant o més calorós que el diumenge, res a veure amb altres anys que l'havíem pogut esquiar per aquestes dates! Tot torna, només cal ser pacient.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada