Fa tres setmanes quan marxàvem d'Esterri amb en Jow vaig pensar que seria una bona excusa tornar-hi per donar una volta en bicicleta amb la família, aprofitant l'explanada que un dia el glaciar va deixar. Com que de neu encara en queda també d'excusa agafo els esquís per si de cas. Divendres marxem amb la calma i parem a l'estany de Basturs a berenar, abans no es faci tard, i arribem a Rialp on ens quedem a dormir al mig de dues centes autocaravanes. La furgoneta aquí sembla un "micromachine".
L'endemà sortim d'hora, dels primers i marxem fins a Esterri d'Àneu. Descarreguem bicis, agafem esmorzar i sortim a fer una bona volta, d'uns 13 km, però sense desnivell, marxant cap a Escalarre, on hi ha la màxima pujada i em toca arrossegar la Sira pel braç i la Nora lligada darrera la bici. Arribo dalt del poble esbufegant com mai, més que si hagués fet un bon cim amb esquís! A partir d'aquí pla i baixada, fins que parem a esmorzar.
Amb la panxa plena seguim la pista, passem pel mirador d'ocells i seguim fins a la presa, just abans que comenci la pujada. Fa bon dia però s'ha girat una mica de vent, així que fem mitja volta i passem pel pont que ens deixa a la Guingueta d'Àneu. A partir d'aquí terreny pla que et porta de tornada per un camí ben maco altre cop fins Esterri. Carreguem trastos i baixem la furgo fins a la Guingueta per dinar al costat dels refugis de la guerra civil i el mirador d'ocells. A la tarda pugem fins el port de la Bonaigua a veure com està el pati, veure una mica de neu i trepitjar-la també. El primer que faig és mirar direcció Saboredo, Senderosa i Pishader...mmm...no sé si tinc més ganes de mona de pasqua o tinc mono d'esquí! En tot cas ens quedem a dormir a l'aparcament de la Peülla i demà serà un altre dia.
El dia es lleva amb "gran bo" com diuen els entesos, esmorzar de plat i forquilla i baixem fins al trencant de la Vall de Ruda a veure com està la pista. Està oberta, així que seguim fins al final. La neu em crida, de fet ja m'ha portat fins als seus peus, gairebé li beso el vestit, però quan ho provo es retira uns metres. Em sembla que m'està incitant a perseguir-la, no tinc gaire traça per reconèixer les indirectes, però jo també puc jugar aquest joc. Mentre les nenes ja preparen ninots de neu, jo ja estic enfundant les botes. Crec que amb dues hores deixaré la feina feta. Tinc ganes de pujar el Tuc de Pishader, de fet crec que en tinc des del dia que me'l vaig mirar al mapa a sugerència d'en Valls. Surto amb els esquís a l'esquena, una mica descontrolat, qualsevol diria que vull jugar a les indirectes amb la neu, més aviat sembla una embestida amb tota regla. Però com diu el meu gran i savi amic "arrencada de cavall, parada de burro". Les dites o els tòpics, per més que en volguem fugir són com les portes batents de les cuines dels restaurants, hi passen els camarers però si tu vas darrera te l'emportes als morros. Així que quan porto 15 minuts amb els esquís a l'esquena trec les fletxes, les deixo a terra i em dic a mi mateix que així no arribaré enlloc. Colgat per un allau potser no, però amb els ulls descolocats i en blanc recolzat amb un pi negre potser sí que m'hi trobaran. No és pas tan lluny el cim, clama, cap fred cor calent. Canvio la respiració, ara ja estic dansant amb la neu, no cal córrer, cal gaudir. Vaig pujant, arribo sota els plans del refugi de Saboredo i trenco cap al coll. M'enfilo per sobre la mina amb un exercici d'equilibrista gratuït. Podria haver-me tret els esquís i pujar per l'herba 20 metres a la dreta, però un fil de neu em deixa fer excercicis de "yoga". Millorar la flexió és un objectiu, res millor que passos de ballet per aconseguir plantar-me sobre el replà sense treure esquís, no diré per pendents sostingudes ni pales redreçades, simplement per marges i torrenteres mig tapades de neu.
Un cop dalt els esquís llisquen millor. Avui ja ha baixat la temperatura. Vaig seguint per on em convida la neu, almenys crec reconèixer les indirectes quan veig una traça marcada que puja al coll. Arribo dalt i tot em sona, terreny de carros de foc. Aquest any es veu menys neu. De fet deu ser l'any de tot gairebé menys, menys de treballar, que també és menys però excloent que vol dir més. Dalt del coll veig la pujada al Pishader pel sud. No hi ha neu i puja 150 metres dretots. Millor perquè amb neu m'hauria enfonsat, però amb els esquís a l'esquena també hi ha feina, quin fart d'estirar neret. Arribo dalt i el panorama canvia de cop. Trobo el paradís que havia albirat ahir des del port de la Bonaigua, una baixada cara nord totalment blanca. He passat del vestit de primavera al d'hivern només tombant el cim. Dues fotos i pells fora. Descens deliciós per aquestes pales que han rebut poc sol, però el suficient per deixar la neu al dente. Vaig alternant girs ràpids amb d'altres de suaus, això és plaer, això és vida. Em planto sobre el torrent de Pishader i començo a baixar per on hi ha neu. Al voltant de 1900 comença el "marro" del bo, o el marrón de la terra, el gris del granit i el negre del pi, alternat amb clapes de neu. No sé què hi trobo però aquestes baixades que tants amics detesten a mi em fan pujar un pesigolleig lleig. Saltant per aquí i per allà aconsegueixo plantar-me a la vertical de la furgoneta. Ja la veig, però ara sí que haig de descalçar esquís sinó els vull llençar a la caldera quan arribi a casa. Així que entre cabirols arribo a la furgo on ja puc fer el dinar mentre les nenes excaven amb la meva pala coves a la neu pels animals.
Dinem i a la tarda pugem altre cop a la Bonaigua. La Gemma agafa els esquís i s'enfila fins a Era Peülla a veure vistes, una pujada tranquil.la i solitària ara que les pistes estan tancades. Jo em quedo a baixar amb "trineu" amb les nenes, de fet no és un trineu, és una caixa de plàstic de la furgo. Dec fer tanta llàstima que el "karma" decideix tornar-me la bona obra de dijous passat, quan vam deixar els piolets a Vallter, i avui m'ofereixen un flamant trineu fórmula 1 vermell. Acabo la tarda rebentat de baixades, m'ho ha passat tant pipa com les nenes, quina velocitat amb aquest trasto. Sinó han set 40 han set 70 o 80 com diu la Nora. S'acaba el dia, toca buscar lloc per sopar i dormir, Gerri de la Sal serà bon lloc, així dilluns amb la calma menjarem la mona a casa, resant que el pròxim confinament no sigui demà mateix i acabem fent tots el mono per casa.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada