divendres, 12 d’agost de 2016

INFIERNO OCC. CENTRAL I OR.


Aprofitant que passem les vacances a Formigal, engresco un parell d'amics a fer els Pics de los Infiernos. Ells tenen rutes pensades que jo no podré pas seguir, baix de forma com estic després del virus que m'ha deixat cacau, però penso que si vaig fent, puc seguir-los almenys fins als tres cims dels Infiernos. Si després n'hi ha més no crec que pugui. La ruta es va perfilant, i a voltes passa a ser una travessa infernal mai millor dit de 3000. Fins i tot tenim alguna baixa del grup de whats quan comença a comptar el desnivell, els km's i els passos de "flanqueo en bajada"...Sonen el Balaitous, el Garmo Negro, l'Argualas...ui ui massa llarg! De totes maneres aprofintat que tenim dos cotxes sí que podem proposar una circular, sortint de Panticosa i acaban a la presa de la Sarra, baixant per Respumoso que cap de nosaltres hi ha estat. 

Al final quedem divendres a quarts de set a la Sarra i allà acabarem de decidir la ruta. Crec que els tres que hi anem al final no ens hem mirat massa per on es puja ni per on es baixa...ni com serà la ruta, mentre que el company que no ha vingut sí que ho tenia tot estudiat!!! De fet, per exemple, ens n'adonem que es flanqueja la marmolera un cop hi som! No és difícil, però sí que impressiona quan hi arribes després de pujar fins al coll previ. 


Així doncs, acabem sortint a un quart de vuit de Panticosa al meu ritme, que a cop de pal intento que tingui força però pel que es veu no prou per avanaçar un francès de 74 anys que està en molt bona forma! Això sí que es una grata sorpresa, arribar als 74 amb mentalitat de 25 i plantejant-se anar als Infiernos tot sol!!! De fet no l'aconseguim atrapar fins gairebé dalt de l'Infierno Occidental. La ruta de pujada la fem pels estanys blaus, suau i bonica però amb una mica de volta. Hi ha altres rutes més directes que ens estalviarien distància i repetir la cresta, però potser no és el dia per fer-les.

Mentre pujo em fa especial il.lusió pensar que el compte Henry Russell va ser el primer a pujar-hi...ara fa més de 200 anys. Sembla mentida que t'hagis d'enfilar tan amunt per trobar el món tan semblant a com ell el va veure. De cota 1500 avall els pobles, les ciutats, les urbanitzacions, les estacions d'esquí, les carreteres, preses, túnels...res d'això hi era quan ell va venir...però en canvi a partir de 1500 probablement ho estiguem trobant tal i com ell ho va veure (glaceres a part). És curiós pensar que així es pot retrocedir amb el temps, Sempre que pensem en el passat o veiem fotos en blanc i negre sembla que la gent que ho va viure també ho veiés en blanc i negre...i no!!! Ells ho van viure amb colors, amb olors i amb sensacions tant iguales com les que haguem pogut tenir avui. El cicle es repeteix...i no per mirar molt enrera en el temps necessàriament sigui passat el que veus...sovint és present, present que es repeteix amb ànimes diferents.


Bé un cop passats els minuts de reflexió seguim amunt, passat ja el coll dels Infiernos, fins a l'aresta que dóna peu al flanqueig de la marmolera. El tros més impressionant, probablement perquè el descobreixes de cop i tot i no ser difícil no gaire apte per gent amb vèrtic. Passem aquest tram i fem el primer cim, després carena de la marmolera, que es fa bé fins a l'Infierno central, una baixadeta i una altra pujadeta i ja hem completat la trilogia amb l'Oriental.

Com que encara ens queda feina, fem un mos sense encantar-nos gaire que toca recular tota la cresta fins al coll. D'allà amb vistes a la piràmide del Tebarray ens plantem al coll que dóna accés a Respumoso. Anem baixant i ens parem a dinar al primer llac, on aprofitem per fer una bona banyada que treu la suor i activa la circulació a costa de desactivar-la d'altres llocs. Contiuem la baixada fins a Respumoso on ens comencem a donar compte que això es fa llarg, molt llarg. De Respumoso fins a la Sarra on tenim el cotxe triguem una hora i mitja, a bon pas però sense córrer...aquí la gentada ennuvola la ment...caminar es torna monòton i es perd l'atenció al paisatge, que no deixa de ser bonic. Això i també segurament la calor infernal que fa....total que arribem al cotxe a quarts de sis tocats, tocats però satisfets.


 Xevi, Joel i Samuel

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ole, super guais la ruta i ben divertida ;-)
Xevi

Samuel ha dit...

El pròxim cim el tries tu...no et passis de complicat!

samuel