Aquest cap de setmana d'inestabilitat, encara amb restes de pluges, no semblava l'encertat per descobrir rutes per l'Ariège, ni tampoc per marxar gaire lluny, així que dissabte a la tarda pugem a dormir a la zona de Tuixent, per fer una ruta el diumenge que sembla que farà sol. El cims del Pedró dels quatre batlles i el cim de la Tossa Pelada ja els havíem pujat fa més de deu anys a peu i amb esquí de muntanya, però amb les nenes no hi havíem vingut mai, així que tracem aquesta ruta circular sense masssa desnivell (uns 600 positius) però amb 14 quilòmetres per agafar gana per dinar.
Aparquem al refugi de l'Arc i sortim caminant per la pista, per on pugen els husky's tibant turistes amb un carro amb rodes. Nosaltres seguim caminant tot i que ens saltem un trencant que hem de corregir més endavant per recuperar la pista i la barraca de Sangonelles. Sorprenem un isard solitari, i seguim caminant tot explicant històries i llibres que fan les delícies de les nenes, que escolten amb atenció, fins que arribem a l'extrem oest de la ruta, on girem gairebé 180 graus per guanyar la carena que ens ha de portar pràcticament fins dalt el Pedró dels Quatre Batlles. Fins aquí ha estat una ruta molt solitària, de fet, a la carena, gairebé se'ns tiren a sobre un parell d'isards que semblava que escapessin d'algun depredador, ja que ens han vingut direcció nostra corrent, han girat davant nostre i després han tornat a venir cap a nosaltres per finalment escapar-se per un costat. Semblava talment que després de trobar-nos de cara sobtadament a nosaltres, al girar cua hagin tornat a trobar el seu pereseguidor de cara i evaluant entre ell i nosaltres, han decidit altre cop venir cap a nosaltres per menys perfillosos, fins que finalment han tombat a l'esquerra per no xocar de cara amb nosaltres...ve diuen que corre un llop pel Solsonès no? Si fa dues o tres setmanes vam trobar petjades del llop a l'Ariège vés a saber si avui l'hem ensumat de prop. De fet aprofitant la fira de Muntanya de Vic, parlant amb els agents rurals, ens van dir que el llop es distingeix també del gos perquè les petjades són molt lineals i estretes, gairebé com si fa un pas davant de l'altre, tal qual li hem pogut ensenyar les fotos de les petjades sobre la neu...
Després d'això, parem a esmorzar una mica, mentre passa un solitari excursionista. Amb la panxa plena acabem de pujar fins dalt, trepitjant neu rodona que Déu altra en dóna, caiguda d'ahir. Arribem al cim amb tota la boira enganxada des d'Osona, passant pel Bages i fins a Lleida, on només sobresurt el Montseny i Montserrat d'aquest mar de núvols. Tirem quatre fotos, la Nora escriu a la llibreta i aprofitem per xerrar amb una parella de suïssos, ell és guia de muntanya i busca rutes planeres i fàcils per guiar-hi grups d'avis intrèpids, doncs se'l veu bregat en mil batalles, molt coneixedor de la nostra geografia, doncs ens explica molts llocs per on ha caminant i tot que ens ha dit que no parlava català, se li escapen paraules...no deu pas ser el primer dia que córrer per aquí.
Nosaltres seguim la nostra ruta, que ens porta ara a la Tossa Pelada, des d'on guadim d'un grup d'isards pasturant a la nostra dreta. Ja només queda la baixada pel camí fressat i després per les pistes forestals fins a la furgo, on arribem a l'hora de dinar.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada