Tants caps tants barrets és cert en primera instància. Però quan t'agrada anar a la muntanya amb barret de palla aquesta expressió fa figa, encara que evidentment no es refereix al sentit físic del barret, hauries de dir-se "un cap, mínim dos barrets". Perquè cada cert temps acaba espallofat, com les idees que s'espallofen dins el meu cap. Ara i avui penses això, però al vespre això ja no és tan clar i a la nit amb la calma del coixí, ja no és això ni allò. D'aquest garbuig, que ara se'n diu "brainstorming" (perquè resulta que si ho dius en anglès sembla que sigui més important i novedós encara que això mateix que et passa a tu igual que a cent mil més iguals que tu), a vegades en surt alguna cosa de bo. Al meu cap, de racons i raconets n'està ple, dins aquest garbuig i Camurac també hi té el seu lloc. De fet al poble de Camurac hi vam estar fa una colla d'anys, però no a l'estació d'esquí, així que fa temps que tenia l'excusa per anar-hi.
Però per anar a Camurac cal tenir la màquina del temps per un doble motiu. Primer per tirar enrera en el temps i segon per quan hi ets, congelar el temps. Perquè des de casa és a "can collons de la roca" com diu el meu mestre Russi. Així que per acostar-ho una mica, hem decidit anar-h caminant, tot i que sembli un contrasentit. Caminant des de Col de Pradel, que és on hem anat a dormir. Hi arribem just quan lluna plena surt del darrera de les muntanyes, recordant-nos que vivim en un planeta amb un satèlit que ens orbita, al mig d'una galàxia immensa perduda vés a saber on. Potser de fet la Terra en sí és a "can collons de la roca" del centre existencial de l'univers, per més que nosaltres ens pensem que és al revés, que les estrelles són a la quinta punyeta. De fet ara que ho penso, tot i que jo pensi que Camurac és a "can collons de la roca", probablement és al revés, i són els habitants de Camurac els que pensen això mateix de nosaltres. I amb raó.
Passem una bona nit sols, al mig d'enlloc i em desperta del meu somni una veueta que diu "ja és de dia, ja és de dia". És la Nora, que ja ha dormir més de 10 hores amb una panxa plena de crèpes artesanes, tradició del dissabte quan anem a dormir fora. Esmorzem i ens posem en marxa al voltant de les nou. Primer he sortit a fer un tomb per veure el panorama i la fresca que fa. M'he entretingut llegint un plafó d'animals, d'on m'he fixat amb el gall fer i el gat salvatge. Avui la idea és fer una circular, que es pot allargar o escurçar segons les ganes de caminar, tot passant pels cims de Serembarre i Quercourt.
Tot i que les altituds són modestes, no més de 1800 metres i que el fa bon dia amb el cel blau, el dia és fred. Caminem per GR i senders poc transitats, pel mig d'altiplans i carenes on la imaginació el pot traslladar fàcilment a la tundra Siberiana o els prats de Mongòlia, sinó fos perquè allà al fons, veig una pilona d'un telearrastre. D'entrada ens saltem el primer cim, el Serembarre, ja el farem de tornada. El camí és fresat a cops, i d'altres es perd entre mil traces de bestiar, cosa que fa feixuc caminar. Arribem al Pic de Quercourt, amb bona vista del massís de Saint Barthelemy, i també dels poblets de l'Aude, ja que de fet estem caminant tota l'estona sobre la frontera entre l'Ariège i l'Aude, és a dir entre les aigües mediterrànies i les aigües atlàntiques, poca broma. Al fons també es veu el poble de Camurac, i avui per variar també sentim la música dels hippy's de la regió, que suposo que amb el fred van baixant a terres més baixes. Ens creuem amb tres jubilats de Lavelanet, un d'ells fill de Calella, exhiliat amb 22 mesos. I així seguim fins arribar a Camurac resort ski, a la cota superior. Esmorzem i contemplem les vistes, però el fred no ens deixa encantar massa, així que baixem fins als xalets de l'estació. Allà lluny hem vist un turó de poc més de 1.700 metres, que ens sembla bon mirador de la zona. Hi anem, tot i que resulta que té algun repetxó més amagat del que ens pensàvem, i quan arribem a dalt, les nenes pregunten "perquè on tenim ben bé la furgoneta?", i jo responc veieu aquelles muntanyes? doncs darrera. Tirem quatre fotos i mirem en direcció Carcassone, però no la veiem, la calitja ens l'amaga. Baixem xino-xano i m'entrebanco amb quatre rovellons glaçats, i mentre la mama arregla quatre coses, les nenes cullen una bossa de rovellons. Aquests ja no els hem de congelar pas, ja ho estan!
Toca tornar, perquè sinó dinarem tard. La idea és fer circular per la vall de sota, així que tot repassant les taules de multiplicar, fem via per la pista que ens porta fins el punt més baix del dia, poc més de 1.500 m. Ens queden 300 de desnivell fins el Pic de Serembarre, per prats i boscos solitaris. De fet, de tant solitàris que són, resulta que el gat salvatge s'ha escapat del panell informatiu de l'inici i arrenca a córrer just a la meva dreta quan passem caminant! No n'havíem vist mai cap, i malgrat diuen que costa diferenciar-los del gat normal, no hi estic pas ben d'acord. Aquest gat era francament molt més gros que un gat normal, però a part de gros, era robust, o potser era el pèl que ens l'ha fet robust a la vista, entre la cua gruixuda, les potes gruixudes i el pelatge espès. Però el que més ens ha sobtat ha estat la seva velocitat, la seva agilitat i l'impacte de les seves grosses peülles al terra, que han retronyit amb força en aquest paratge silenciós. En un tres i no res se'ns ha allunyat més de 300 metres, primer baixant torrent i prats i després remuntant per prats i roques fins un petit bosquet on ha desaparegut. Dir que era esquerp és poc. Tot i que al panell diu "ce chat autochtone est règulièrement observé sur la Fajolle", per nosaltres ha estat un moment molt especial.
Tant especial com adonar-se que un cop perdut per aquí, és el món civilitzat que és a "can collons de la roca", físicament i metafòricament.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
