Sant Joan cau en dilluns, així que tenim 3 dies per conèixer llocs un pèl més lluny de casa nostra. Dissabte hi ha temps incert, així que aprofitem per pujar al Cap del Verd des de Gòsol tot marxant, ja conduirem a la tarda. Mai havia fet aquest cim, tot i que alguns hiverns ha estat ben apte per esquiar i s'han penjat sortides, no fa tant de temps. Pugem amb la furgo fins a l'ermita de Santa Margarida, on comencem a caminar seguint marques, que ens porten retallant curves per un bosc fins dalt la carena. A partir d'aquí el camí s'enfila fort per entre el bosc alpí, amb traces difuses, però es pot anar seguint, fins que arribem als prats verds, mai millor dit el nom del cim, que menen a la pala cimera. Bones vistes arreu malgrat el dia ennuvolat que amaga el Pedraforca a estones.
Seguim caminant sense pensar massa amb la pluja i ens plantem sota la pala de cim, que es puja bé per la dreta seguint les roderes suposem del pagès, que hi arriben amb 4x4 fins dalt. Mengem una mica i escrivim a la llibreta la nostra firma. Ens acostem al mirador on cap al sud costa veure res en claredat, a estones podem veure port del Compte i Sant Llorenç, però no la Serra de Busa i poca cosa del pantà que està ben buit.
A la baixada ens distraïem amb els pets de llop que estan madurs, tot i que molts empapats d'aigua no treuen fums ni a tiros. La ruta segueix fent circular, baixant per una pala-tartera, sense camí gaire fresat i bastant dreta el tros inicial. Després es suavitza però tampoc és que sigui gaire concurreguda aquesta zona, ja que tot i algunes marques i fites no queda massa clar quina és la millor opció, fins que arribes a la pista i ja només queda seguir fins al cotxe, per rematar una ruta prou llarga, de poc més de 13 km, uns 800 de desnivell i quatre hores bones, avui si que dinem tard! Sort que el teníem mig fet!
A la tarda seguim direcció Rialp, tot passant per Jossa del Cadí per arribar a la Seu. No és massa bona carretera apart de ser llarg, però el paisatge i els pobles deixats de la mà de Déu, valen una visita. La idea avui és dormir a Rialp, per demà enfilar-nos al Pic de la Màniga, excusa per veure la baixada de teies d'Alins, que és la nit de Sant Joan.
Després d'una bona dormida (sort, perquè a Alins poc que ho farem), pugem fins més amunt de les Bordes de Burg, on deixem la furgo per pujar el Pic de la Màniga, un altre clàssic amb esquís pel bosc nord quan hi ha risc d'allaus que tinc pendent de fer. Aquesta pista deu ser molt apreciada pels que fan 4x4, ja que trobem molts francesos, alemanys, algun suís, que clarament estan fent travessa pels Pirineus. Nosaltres sortim per camí difús, direcció a l'estany que enguany està sec, i per bosc anem pujant fins als prats superiors, bonics com pocs. La Sira troba quatre ceps que seran de bon menjar per dinar, els primers de la temporada. Seguim pujant i no ens queda clar com arribar al coll, però furgant pel bosc finalment trobem la fita que mena pel bon camí.
Fins ara hem pujat arrecerats del vent, ja que el matí s'ha llevat ventós, però aquí al coll passa un bon aire fresc. Sort que la carena ens tapa una mica i seguim pujant, on un parell de noies ens van davant, segurament han sortit d'algun punt més amunt de la pista, seguint carena, doncs no hem vist cap cotxe ni ningú davant, sembla que hagin sortit del sud. La pujada final es redreça i ens toca fer unes bones "zetes" per no deixar-hi la pell. Arribem al cim amb bones vistes cap a tot arreu, inclús la Pica que juga a fet i amagar amb els núvols. Ja el coll hem tingut vistes de les Bordes de Conflent, una joia, i del Pic de Salòria, que encara em faig creus que el pugéssim amb les nenes fa un parell d'anys.
Esmorzem una mica, xerrem del que hem fet i del que farem i saludem un parell de grups que han pujat uns per la nostra bana i els altres pel refugi Gall Fer. Queden molts cims per fer aquí dalt i valls per visitar, a l'hivern tota aquesta zona ha de ser molt inhòspita!
De fet, tal dit tal fet, arribem i tots els aparcaments de furgo's ja estan plens, però ens deixen dormir als que anem tard a l'aparcament de turismes fins les 8 del matí...vé dormir és un dir. Fem un tomb pel poble mentre preparen els teies i sopem abans perquè fins que no sigui fosc res de res.
Petards, música, menjar i veure i una llarga espera fins que a dos de dotze encenen els focs i comencen a baixar des de dos punts de la muntanya dos cucs de llum. El que baixa de l'ermita bé, però el que baixa del nord, encigalats a mitja paret...buf...feinades que hi deuen haver a pujar i baixar de dia com per fer-ho a la nit, carregats amb 15 kg de fusta encesa...molt de mèrit. Al final, a quarts d'una, encesa de la teia principal i nosaltres que ja retirem a dormir, bé les nenes al pis de baix sí, nosaltres hem anat a concert, tot i estar estirats al llit!
Sira, Nora, Gemma i Samuel
