Quan els Pirineus ja es comencen a ajeure cap al mar Mediterrani, queda lloc encara pels últims prats alpins, els últims boscos de pi negre (o no), les últimes fagedes i perquè no una sequoia solitària, abans l'alzinar faci seva tota la terra baixa. No havia estat mai al massís de l'Albera i concretament al seu cim més alt, però ha estat una grata descoberta. La caminada per arribar al cim ens l'hem buscat i rebuscat, doncs hi ha una carretera asfaltada que encara que tallada 2 km abans arriba fins el cim. Nosaltres hi anem a dinar per caminar a la tarda, fent una ruta d'uns 8 km i +400 de desnivell, fent circular pel costat català i tornant pel costat francès.
El bosc és preciós, no sé com han crescut tant aquests pins negres, rectes com llapis en una zona de forta tramuntana, alts a més no poder. Tampoc no sé qui va plantar una sequoia aquí, que també ha crescut com la que més. Comencem caminant i alternem aquest fabulós pinar amb una fageda, amb una clara linia divisòria. Més endavant entrem als últims prats alpins, amb vaques pasturant. Ens enfilem al Roc de les Tres termes, gran mirador del Canigó i d'aquest final de Pirneu, on si mirem a l'est tenim a un costat el cap de Creus, amb la costa catalana i a l'altre costat les platges franceses. Seguim caminant i passem pel pou de glaç i en flanqueig, aprofitant que és un dia ventós, anem marxant cap a sota el Pic Neulós. I arribem per la carena oest i quan som a dalt tenim les baranes de les antenes i un vent més que molest. No anem fins al vèrtex, en tot cas hi anirem un altre dia que fot un vent de mil dimonis. Marxem per la banda nord on afluixa i tornem per una fageda tot passejant.
Quan som al cotxe el vent ha afluixat, gairebé desaparegut, així que pugem amb la furgo fins la valla i caminem fins el vèrtex geodèsic per la pista asfaltada, uns altres 4 km i +200 per veure la posta de sola sense gens de vent. Baixem de fosc, però sense problema perquè és caminar per la pista asfaltada i ens quedem a sopar i a dormir a l'aparcament, tot fent els tradicionals creps per sopar.
Al matí volem anar a veure la zona de Requesens. El castell el deixem per un altre dia que cal cita prèvia, però tenim ganes de pujar caminant fins al punt on el 1986 es va estavallar un avio Douglas DC-6 d'extinció d'incendis. Per internet hi ha suficient informació, nosaltres fem la caminada des de la pista de sota Cantallops, que amb 8 km i +500 de desnivell t'hi enfilen ràpidament. És zona per caminar a la tardor o a l'hivern, no m'imagino a l'estiu caminar per aquest alzinar. Quan arribem a dalt impresionen prou les restes de l'avió, un avió no pas petit. Els pilots no van poder esquivar la muntanya per poc, 30 o 40 metres més d'altura i haurien passat per sobre...Al timó del darrera els "flaps" estan al màxim amunt...prou que devien provar els pilots de fer baixar la cua i enfilar el morro al màxim per poder-la esquivar, però no n'hi va haver prou. Entre les restes també es poden veure dos motors, on es poden comptar ben bé els 18 cilindres, 9 per cada fila...Comentem la jugada amb una parella d'alemanys que també han pujat caminant fins aquí. L'avió té alguns grafitis que hi sobren, així com la gent que s'emporta peces. És un lloc per la memòria i pel repòs, no per fer gamberrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada