Març o maig? Final de temporada complicat, o més ben dit, part central de la temporada complicada, perquè teòricament encara ens quedaria tot l'abril i el maig per esquiar, amb una última aventura al juny com tants altres anys hem fet. Aquest any però la sequera global del pirineu i en especial del pirineu oriental fa que les sortides siguin com les de final de temporada, imaginatives i amb cert porteig. Dissabte ens escapem prou bé, ja que anem fins al Pas de la Casa per fer aquest pic inèdit, el Pic de l'Esquella que cap dels tres havíem pujat mai. El dia abans fent-la petar per whats el proposo tot pujant per una canal que sembla que s'ha de fer bé, així que no costa gaire engrescar aquest parell de cap calents. Sortim dissabte matí 20 minuts tard, doncs el nostre pilot se li han enganxat els llençols. Després tot i pujar xino-xano aquí el qui escriu ha de parar a la collada que llegint el mòvil s'ha marejat, vaja, com la canalla. Tot i això ens plantem a l'aparcament del pas poc desrpés de dues hores i comprovem que encara hi ha neu!!!
Calcem els esquís a l'esquena 10 minuts llargs fins a la neu contínua, ja que hem pujat per la vessant francesa, just al límit del riu. Com que és cara nord encara trobem força neu i amb bon regel nocturn. Anem pujant fins a entrar a la vall penjada no sense fer gimcampa entre bloc de granit buscant el pas nevat. Quan la pendent es redreça en Xevi i en Jow calcen grampons, a mi sempre optimista de mena em sembla que encara puc pujar uns quants metres amb les pells, que sempre va millor que arrossegar la casa a l'esquena com els cargols. Quan ja començo a passar-les canutes, trec esquís i també calço grampons, i remuntem els tres la pala-canal fins al coll, no sense uns quants merescuts bufecs per agafar aire, doncs el ritme no és baix i hem pujat molt de cop!
Un cop al cim, foto i ens mirem el panorama. Cap al sud la neu justeja, però la proposta d'en Xevi de fer la cresta fins al coll dels isards no ens acaba de barrufar als esquiadors intrèpids. Per la cara sud ens sembla que entre llengua i llengua com serà que no arribem a baix. Així que pells fora i a disfrutar, una mica d'esquí sobre herba i una bona baixada, treballada i buscada entre passos de neu, més pla o més redreçat que ens permeten baixar fins a 2400 prou bé, sobre neu crema ràpida.
A partir d'aquí s'acaba el bròquil, esquís a l'esquena i seguir avall amb semi-flanqueig per entremig dels brucs, penjats com isards, buscant el fons de la vall el més amunt possible. En Jow es posa davant i ens mostra el camí, jo vaig al mig i aprofito per nedar entre els brucs, ja que sóc el més baix i més d'un cop rellisco i planejo com els isards. Finalment arribem al fons de la vall on l'herba ja ens diu que som avançada la primavera, per més que en Xevi hauria flanquejat més. Mengem una mica, bebem i ara comença la bona, que és remuntar 400 llargs metres de desnivell fins el coll dels isards.
Aquí passo de la quarta i la quinta que portava a la "ll" de llimac...xino xano vaig pujant darrera, bufant de valent. La neu s'ha estovat però res de peixateria. Fa una mica de brisa i algo de fresca tot i el sol, perfecte per guanyar metres. Els amics em deixen els últims metres perquè els obri jo, ja que hi ha traça fonda de neu pols i la cosa s'ha posat "fea". Arribem una mica més amunt del coll i renunciem conscientment als cims dels Pics Negres d'Envalira primer perquè ja els hem fet, segon perquè el Pic de l'Esquella és mereix una visita en sí mateix, i tercer no menys important perquè gairebé són les dues del migdia i estem (estic) fos. Pells fora i encarem la baixada pel coll dels isards que avui poc ha transformat. Neu dura però que encara es deixa fer, quatre girs, un flanqueig i arribem a pistes, on encara gaudim d'una bona baixada fins a la zona d'esquí aquàtic, on ja hi ha llobarros i bacallans que corren arreu.
Esquís a l'esquena i cap al cotxe. En total +1300 i 14,5 km, d'una ruta autèntica d'esquí de muntanya tal com l'entenem nosaltres, és a dir combinació d'esforç i descoberta, amb trams de sacrifici d'esquís a l'esquena on els nous skimo's no vindrien o si haguéssin vingut no haurien tornat, trams d'autèntic esquí de primavera a plaer, estimulant l'astúcia i l'encert en l'elecció del pas per la baixada, trams de neu dura on apretar les dents, no sense haver posat també grampons. Què més volem? Que nevi? sí...i la lluna posats a demanar.
Xevi, Joel i Samuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada