PIC DE L'ESQUELLA

Març o maig? Final de temporada complicat, o més ben dit, part central de la temporada complicada, perquè teòricament encara ens quedaria tot l'abril i el maig per esquiar, amb una última aventura al juny com tants altres anys hem fet. Aquest any però la sequera global del pirineu i en especial del pirineu oriental fa que les sortides siguin com les de final de temporada, imaginatives i amb cert porteig. Dissabte ens escapem prou bé, ja que anem fins al Pas de la Casa per fer aquest pic inèdit, el Pic de l'Esquella que cap dels tres havíem pujat mai. El dia abans fent-la petar per whats el proposo tot pujant per una canal que sembla que s'ha de fer bé, així que no costa gaire engrescar aquest parell de cap calents. Sortim dissabte matí 20 minuts tard, doncs el nostre pilot se li han enganxat els llençols. Després tot i pujar xino-xano aquí el qui escriu ha de parar a la collada que llegint el mòvil s'ha marejat, vaja, com la canalla. Tot i això ens plantem a l'aparcament del pas poc desrpés de dues hores i comprovem que encara hi ha neu!!!

Calcem els esquís a l'esquena 10 minuts llargs fins a la neu contínua, ja que hem pujat per la vessant francesa, just al límit del riu. Com que és cara nord encara trobem força neu i amb bon regel nocturn. Anem pujant fins a entrar a la vall penjada no sense fer gimcampa entre bloc de granit buscant el pas nevat. Quan la pendent es redreça en Xevi i en Jow calcen grampons, a mi sempre optimista de mena em sembla que encara puc pujar uns quants metres amb les pells, que sempre va millor que arrossegar la casa a l'esquena com els cargols. Quan ja començo a passar-les canutes, trec esquís i també calço grampons, i remuntem els tres la pala-canal fins al coll, no sense uns quants merescuts bufecs per agafar aire, doncs el ritme no és baix i hem pujat molt de cop!

Un cop al cim, foto i ens mirem el panorama. Cap al sud la neu justeja, però la proposta d'en Xevi de fer la cresta fins al coll dels isards no ens acaba de barrufar als esquiadors intrèpids. Per la cara sud ens sembla que entre llengua i llengua com serà que no arribem a baix. Així que pells fora i a disfrutar, una mica d'esquí sobre herba i una bona baixada, treballada i buscada entre passos de neu, més pla o més redreçat que ens permeten baixar fins a 2400 prou bé, sobre neu crema ràpida. 

A partir d'aquí s'acaba el bròquil, esquís a l'esquena i seguir avall amb semi-flanqueig per entremig dels brucs, penjats com isards, buscant el fons de la vall el més amunt possible. En Jow es posa davant i ens mostra el camí, jo vaig al mig i aprofito per nedar entre els brucs, ja que sóc el més baix i més d'un cop rellisco i planejo com els isards. Finalment arribem al fons de la vall on l'herba ja ens diu que som avançada la primavera, per més que en Xevi hauria flanquejat més. Mengem una mica, bebem i ara comença la bona, que és remuntar 400 llargs metres de desnivell fins el coll dels isards.

Aquí passo de la quarta i la quinta que portava a la "ll" de llimac...xino xano vaig pujant darrera, bufant de valent. La neu s'ha estovat però res de peixateria. Fa una mica de brisa i algo de fresca tot i el sol, perfecte per guanyar metres. Els amics em deixen els últims metres perquè els obri jo, ja que hi ha traça fonda de neu pols i la cosa s'ha posat "fea". Arribem una mica més amunt del coll i renunciem conscientment als cims dels Pics Negres d'Envalira primer perquè ja els hem fet, segon perquè el Pic de l'Esquella és mereix una visita en sí mateix, i tercer no menys important perquè gairebé són les dues del migdia i estem (estic) fos. Pells fora i encarem la baixada pel coll dels isards que avui poc ha transformat. Neu dura però que encara es deixa fer, quatre girs, un flanqueig i arribem a pistes, on encara gaudim d'una bona baixada fins a la zona d'esquí aquàtic, on ja hi ha llobarros i bacallans que corren arreu.

Esquís a l'esquena i cap al cotxe. En total +1300 i 14,5 km, d'una ruta autèntica d'esquí de muntanya tal com l'entenem nosaltres, és a dir combinació d'esforç i descoberta, amb trams de sacrifici d'esquís a l'esquena on els nous skimo's no vindrien o si haguéssin vingut no haurien tornat, trams d'autèntic esquí de primavera a plaer, estimulant l'astúcia i l'encert en l'elecció del pas per la baixada, trams de neu dura on apretar les dents, no sense haver posat també grampons. Què més volem? Que nevi? sí...i la lluna posats a demanar. 

Hem d'estar contents del que tenim.

Xevi, Joel i Samuel

VOLTA MIDI D'OSSAU

Ahir l'Edu em va treure la carbonilla dels últims dos o tres anys, així que avui amb el motor net hauríem d'anar més fins. Hem dormit com troncs, més que les meves 8 hores de rigor. Pugem a esmorzar a l'aparcament de l'altra banda del Portalet, on aviat començaran a arribar cotxes. Fem motxilles i al final ens hi posem a les 8 tocades del matí. La idea és fer la Volta al Midi d'Ossau i en cas que sobrin forces algun cim, però no volem acabar tard que hi ha 4 hores de cotxe de tornada.

També va bé no haver-s'hi posat abans perquè aquesta cara sud i est per on comencem la volta en sentit antihorari està una mica dura-glaçada. No ens calen ganivetes però tampoc sobrarien. De seguida ens atrapa el sol que ja ens va bé i continuem pujant fins al coll. D'aquí anem directes cap al refugi en un flanqueig sube-baja que hi ha gent que directament ja baixa a baix i després puja cap al següent coll no passant pel refugi. A nosaltres ens ha anat millor fer el flanqueig que ha passat ràpid. Aprofito que vaig a davant per apretar una mica, ja que ahir l'Edu només em va deixar la canal nord de l'Espelunciecha, la resta vaig anar de segon. Poc abans d'arribar al coll sorprenem un isard, que deu tornar de festa de l'Après ski de Formigal. Traiem pells i primera baixada del dia, llarga baixada. El primer tram amb neu pols combinada amb algun crosta d'oest, fins que arribem sobre el balcó penjat amb el refugi a sota. Aquí hi ha traça per remuntar el coll de l'oest i també moltes traces que fan el flanqueig del bosc, tal com diuen els llibres d'esquí. Nosaltres no ens podem estar de baixar fins la cabanya mateixa aquestes pales de neu pols, per la neu i també per la imatge bucòlica del lloc, un pla amb rierol, bosc a l'esquerra, neu a dojo, quina estampa més bonica. Seguim un tros més avall i just abans que estanqui definitivament la vall posem pells i remuntem 50 metres fins a recuperar la traça que porta al coll de la clariana que dóna accés al tram final de la baixada fins al llac de Byous artigues.

Aquest tram de baixada del bosc me l'imaginava més esquiable, però el bosc és espès i permet sortir poc del camí-pista. És suficient per baixar i disfrutar, però no és un bosc per fer runs. De fet si algú fa la travessa en sentit horari ha de ser un calvari, perquè de tant baixar-hi la gent és impossible fer-hi traça de pujada. Un cop al llac, cota 1400, toca menjar una mica i començar a pensar amb la pujada, que són uns +800 positius. Jo anava fixat que el coll de Iou era 2106 però es veu que era 2196...

El primer tram del llac per la pista i els plans bucòlics de sobre els fem a ritme, amb l'Edu manxant de valent, fins que ens plantem a 1650 a la cabanya on la traça gira. Aquí poso el mode llimac. queden 450 metres segons els meus errònis càlculs, així que paciència. Bufo de valent, bé de fet ni bufo de tant a poc a poc com vaig. L'Edu a davant també té el seu moment globus, però ell aprofita per agafar-lo fort amb les mans i que el porti amunt, amunt ben ràpid. Quan el flamant suunto em marca 2106 i la pujada segueix el món se'm enfonsa sota els meus peus, no pot ser!!! Si aquest camí ens portarà dalt del cim del Peyreguet que també voliem fer en les nostres fantasies més extranyes! Toca canvi de xip, li dic a l'Edu si treu la corda per estivar-me però si m'ha contestat la poca brisa que fa s'he emportat les paraules. Mentre em debato internament però, segueix pujant, fins que arribem al coll, però resulta que té un ciment a la dreta i és on anem a caure morts, per menjar una mica. Ja divisem la baixada final i la carretera allà lluny. Assentats a terra sobre l'herba, perdo cinc minuts pescant els esquís amb els pals perquè aixecar-se és un esforç massa gran. Traiem pells i ens mirem la baixada. L'Edu diu que tocarà conservar, perquè també es notes les cames.

Pells fora, collem botes i de cop tornen les forces. Baixem flanquejant el primer tram i després per neu transformada però no pasta baixem a bon ritme i traçant, com a mi m'agrada, visualitzant els girs, absort en els meus pensaments i contemplant el paisatge, com el plaer de conduir per una carretera de revolts un dia de primavera amb un descapotable (que no he fet), però fer-ho a l'hivern amb l'aire a la cara. 

Arribem a baix al pont, posem pells per no degastar-nos fent el patinador el tram final planer i la petita reumntada fins la carretera, on arribem al cotxe després de 6.15 minuts, gairebé 22 km i +1500 positius.

2 dies, 40 km, +3300, un quilo de macarrons, dos pots de bolonyesa 200 gr de formatge curat, més dues bosses de patates salades al Portalet que les he somiat tota la ruta i bona companyia. I diuen que la riquesa la mesuren amb diners... 

Edu i Samuel

ESPELUNCIECHA, VERTICE DE ANAYET, ARROYETAS I COLL CULIVILLAS

Havíem començat la setmana forts, escalfats per les nevades de Mallorca i hem estat apunt d'anar-hi, però el mateix divendres matí ho descartem per masses carreteres tallades i avisos de protecció civil. Així doncs fem bondat però ens guardem en ment la serra de tramuntana nevada, que bé mereix una escapada. Canvi de plans i marxem a la zona de Formigal dissabte al matí, amb la baixa d'en Joel d'última hora per raons familiars. Amb l'Edu fa temps que no fem cap sortida d'esquí i ja tocava! Quedem a les 6:30 a Tàrrega sabent que és difícil que ens calcem esquís abans de les 10 del matí. Quan falta poc per Formigal comencem a mirar rutes perquè de neu aquí no en falta. Ens decidim per tota la zona de l'Anayet, que no hi he ni caminat ni esquiat mai.

Esmorzem una mica i preparem trastos per sortir poc abans de les 11 del matí. La idea és començar pel cim d'Espelunciecha i d'allà anar seguint fins que les forces s'esbaeixin o el sol vagi a dormir, el que abans passi. Pugem per pistes a bon ritme, es nota que l'Edu està fort, no com jo que arrossego el cos i l'ànima. El primer tram és per pistes però ja de seguida ens fiquem darrera el cim per pujar per la canal nord. El primer tram el fem amb esquís als peus i encara aconseguim fer unes quantes zetes més fins gairebé a dalt, on està carregat de neu i fa una mica de panxa. Allà coincidim amb una colla de catalans que porten les noves generacions muntanya amunt. Traiem esquís i acabem de fer els últims 10 metres clavant bota. D'aquí cap al cim amb bones vistes de tot l'altiplà superior, amb l'Anayet davant nostre. Traiem pells i primera baixada cap al llac de sota amb neu compactada que no arriba a dura. Tornem a calçar pells i anem directes cal al Vertice d'Anayet, que ja té bona traça. L'Anayet també es veu factible, ja hi ha gent fent el flanqueig, però ha de ser distret i no és un cim per començar tant tard. L'Edu encén calderes i amb quatre diagonals ja som al coll. Apurem una mica més amb esquís als peus i fem els últims 50 metres a peu. Foto de cim i vistes molt àmplies, amb Candanchú al fons i algun telecadira d'Astún que treu el nas.

Es veu factible baixada pel sud i després per una pala nord, així que pells fora i avall. Primer tram amb neu dura però que mossega i a partir d'aquí bona baixada amb bona neu fins altra cop als plans de baix. El següent objectiu és el cim d'Arroyetas, que es veia amb una baixada interessant des del Espelunciecha. En canvi des del Vértice ens ha quedat el dubte si la pala final sud-oest des del coll és esquiable. No tardem gaire arribar al coll, on trobem a un parell de Girona i el País Basc amb qui ja hem coincidit al primer cim. Seguim amb esquís als peus fins dalt on també ens segueix un altre de Girona. Arribem fins dalt amb els esquís als peus i recorrem un tram d'aresta amb ells. Ens mirem per baixar una canal nord que hi ha, però no la tenim prou estudiada i potser ens emboliquem.

Girem, pells fora i bona baixada per neu crema de la pala sud-oest per després enllaçar amb una bona baixada amb neu pols cap al nord, agafant després el barranc i anant ja directe a les pistes de la part de baix de l'estació, sense fer el flanqueig alt. Quan som sota el cim de Culivillas ens trobem una parella de catalans que han anat a fer gel a la cara nord del Culivillas i ens confirmen que tota la pala està amb bona neu pols. Ja portem +1300 i són les quatre de la tarda, però la baixada és llaminera. Així que tornem a posar pells i xino xano remuntem fins a dalt al coll, a 2370, on s'acaben les traçes, ja que segons ens han informat per aquest costat no ha acabat pujant ningú, ni els 6 que feien glaç per falta de glaç ni els que han arribat al coll. Nosaltres mirem l'hora, mirem les forces i veiem que tot s'està acabant. Els dies que no s'acaben mai arriben a la seva fi, com les nostres cames. Traiem pells i bona baixada amb neu pols, cara nord fins al torrent altre cop, per després arribar a les pistes per flanquejos sobre el torrent sense calçar pells. 

Bona jornada amb tres cims, +1800, +18 km, com m'agrada el dia 18 i l'any 81! 

Baixem a dormir a la furgo a Formigal, on estirem les cames en ve sopat, després de mig quilo de macarrons, 250 gr de tomàquet-bolonyesa i 200 gr de formatge. Ens acostem fins la disco-après ski que hi tenen muntat a l'aire lliure, on em costa posar a la balança l'impacte ambiental de la música a tot drap, els làsers, castells de focs, neons...tenint en compte que a l'altre costat de la frontera és parc natural. Eivissa també va començar així.

Edu i Samuel