diumenge, 11 d’octubre de 2015

PIC DU MILLE ROQUES I PAS DE CHIEN



Si la previsió de temps hagués estat una altra, ens hauríem atrevit a rematar la temporada d'estiu amb algun altre 3000, però al final el pont de 3 dies queda una mica descafeïnat...mala previsió dilluns i diumenge no massa bona... Canvi de plans no hi ha pas problema. L'Ariège és ple de cims i racons poc explorats, tocarà buscar-ne un d'aquests. Ja l'hivern passat vaig estar pensant en una travessa, circular o com es pogués fer per endinsar-me en aquestes valls, però es va acabar la temporada i no va aparèixer la oportunitat. Tampoc m'hi vaig amoïnar massa, pensant que seria bo caminar-ho a l'estiu per veure que tal és la zona.

Sortim d'hora de casa, doncs hem anar i tornar en un dia i això és més enllà d'Ax les thermes. De fet parem poc abans del "barrage" de Riet, camí del de Laparan, accés normal per França per anar al refugi de Ruhle. Allà passa el GR, que deu ser el 10. Sortim caminant amb el dinar a l'esquena, sort, però lleugers perquè per endavant tindrem +1500 i uns quants quilòmetres. La tardor aquí va més avançada que a casa nostra i les primeres rampes dins el bosc de faigs ja tenen fulla a terra i els arbres amb mil colors, de vermells a ocres...preludi de l'hivern que s'acosta.






Pugem a tota màquina. El camí és fresat segurament per ser GR, però no trobem ningú que camini per aquí, només els pagesos de la zona que ja baixen les vaques dels prats de dalt la muntanya. Tot i que fa dies que no plou, ho trobem força moll i enfangat. S'ha de dir que les vaques hi han col.laborat xafant "raïm" i ens han deixat un camí d'aquells que no saps com afrontar sinó vols acabar negre de fang i vés a saber què més. Arribem al primer pont tot i que després de creurar-lo per error, tirem endarrera i anem a buscar el segon pont, on poc després deixem el GR. Ara sí que això ja és on jesucrist va perdre l'espardena, doncs no allà no, una mica més enllà. Quan per fi sortim del bosc i comencem a trobar els ansiats prats verds (semblem les vaques però al revés...elles han deixat els ansiats prats verds fins l'any vinent) s'obre davant nostre un panorama interessant. Just sobre un turó hi ha una cabanya apte per dos o tres persones, autèntica, però potser una mica rude per passar l'hivern fins i tot per un talp com jo...malgrat que en cas de tempesta segur que et salva el "cul".

Seguim pujant amunt fins a topar-nos amb el refugi de les Ludines, això sí que és un refugi! Bon lloc per dormir unes 6 persones amples...aquí hi haurà una de les claus de la travessa hivernal...l'altra seria com negociar les pendents cap a l'estany de Brouquenat d'en haut...però investigar això quedarà per més endavant. Just aquí és on el camí, que ja no era de per sí dels mes fressats, es fa força confús. Nosaltres pugem per la dreta del riu en sentit ascendent...i la caguem. S'intueix camí i poc després travessa el rierol pujant cap a l'esquerra, però mantenir-se prop del riu és com estar caminant dues hores per damunt d'una esponja d'aquelles que sempre et trobes molla a la dutxa...

El bon camí passa molt més enfilat, sobre uns prats i per anar bé s'agafa sortint del refugi pujant per l'esquerra del riu sentit ascendent, allunyant-se un pèl fins i tot del riu fins a arribar a sobre una feixa ample i penjada sobre el riu, que són uns bons prats de pastura. Nosaltres finalment després de passar per tots els "vestuaris" i provar totes les "esponges" acabem als prats amb els peus ben molls. D'aquí la cosa ja és més fàcil, fins al fons de la vall i cap a l'esquerra on ja divisem el coll. Arribar a dalt ens fa bufar, bé en Roger no sembla que bufi massa. Grans vistes d'aquest pla, anomenat la Unarda, tot i que també es podria dir la Solitària. A l'hivern, un dia d'aquells assolellats però freds aquí dalt s'hi ha d'estar com al paradís...



Passada la melaconia del que encara ha de venir, tombem direcció sud per acabar de fer la pala-pendent que porta al primer pic, al Pic du Mille Roques, Hi hem estat 4 hores, bé ens resten uns minuts per arribar fins al Pic du Pas de Chien, que el tenim davant nostre. Bona panoràmica del Pirineu francès tal com el tindríem des del català si fossim al Taga o el Balandrau, però aquí tot és més tortuós i profund que les vistes a les que estan acostumats els nostres ulls de la cara sud del Pirineu. Sort que la Fina ha dit d'agafar el dinar, doncs ara tots mengem de gust. Tirem quatre fotos i avui no tenim massa temps per encantar-nos. Baixem lleugers, sense córrer i ara si pel camí correcte. En Roger diu que a les 6, sinó abans, serem al cotxe. Al final tres de 6. En total 7.45 h cotxe-cotxe inclòs parades i dinar, tot anant lleuger, doncs les poques ressenyes que havíem vist parlàven de 10 hores. Penso que ja és això...com a mínim 10 hores és mereix aquesta excursió, i si pogués moltes més!!!

Fina, Roger i Samuel

2 comentaris:

Joel Denamur ha dit...

M'ha costat trobar la vall al mapa però finalment ho he aconseguit!! És la d'abans del pic de Riet. Pinta molt bé per l'hivern...l'haurem d'explorar aquest Nadal ;-)!!

Samuel ha dit...

La zona té moltes possibilitats...el meu dubte és com està la carretera per pujar...em dóna la impressió que al març ha de ser un bon moment, o per Nadal si hi haguéssin molts nevades...estarem a l'aguaït!!!