dissabte, 31 d’agost de 2013

2013 - NOVA ZELANDA




Dia 6 – Barcelona – Dubai

Aquest any ens hem anat embolicant...i al final la decisió va ser anar a Nova Zelanda!!! Moltes coses hi ha per fer i per veure en aquest país i tenint en compte que allà és hivern, decidim emportar-nos els esquís de muntanya. El vol té parada a Dubai, amb una nit inclosa, cosa que s’agraeix, doncs tot i que no hem pogut veure gran cosa (el gran gratacels de lluny i altres gratacels) hem pogut descansar molt...de fet tot i dormir només 5 hores a l’hotel hem tingut la sensació de dormir 10 hores, tant, fins el punt de tenir la sensació d’haver perdut el següent vol!!!

Dia 7- Dubai- Melbourne

Ens llevem a les 7 i ens porten de nou a l’aeroport. Avui agafarem l’A380!!! Quina emoció. L’avió és immens...costa creure que s’aixequi, però si hi ho fa molt suaument. El vol que dura unes 14 hores és molt plàcid, no tenim turbulències i sembla que vagis amb una nau espacial! Càmeres frontals, càmeres a sota (aquestes també les tenia el 777) però a més càmera a la cua amb una visió panoràmica de l’avió volant tot sencer que et deixa sense paraules...De fet, després de tot això, un espera que quan baixi de l’avió en comptes d’humans es trobi alienígenes amb dues antenes al cap...en canvi res més lluny del normal, cotxes, gent, asfalt i edificis...Per cert, a Austràlia molt estrictes...no es pot entrar res!

Dia 8 – Melbourne - Auckland - Snells Beach

Finalment i per qüestions d’anar en contra del gir de la terra, al cap de dos dies arribem a Nova Zelanda. L’últim vol de tres hores, amb l’A380 també m’ha deixat ben admirat...amb l’avió mig buit, poc combustible, s’ha enlairat quan tot just anàvem a 200 km/h i poca pista que ha fet servir... Un cop allà anem a buscar la nostre furgoneta, que també serà casa nostra els pròxims 24 dies. Nosaltres la volíem de 5,50 m de llarg i amb canvi manual però al final ens la donen de 6,00 m i automàtic...no passa res i cabrem més bé! No estem massa cansats, així que fem un vol per Aukland amb la furgoneta sense destí i finalment ja encarem cap al nord, on parem a dormir a Snells Beach, a costat de la platja.




Dia 9 - Snells Beach - Waipu Cove – Whangarei, Haruru i Rainbow Falls - Waipapakauri (Ninety mile beach) - Lake Waiparera 

Avui ja comencem amb “tralla”. Visitem Waipu Cove, banyat pel pacífic, pugem cap a Whangarei i ens parem a varies cascades d’aigua. El dia és variable, ara sol ara quatre gotes. Serà la tònica de la primera setmana a l’illa nord. Continuem amunt direcció la ninety mile beach, on arribem quan es pon el sol...Molta sol.litud, la platja és immensa i el mar oneja amb força sobre una platja molt planera. Un rètol de prohibit anar a més de 100 km/h per la platja et deixa perplex, per bé que els pròxims dies el veurem en llocs inversemblants, com ara abans d’un revolt cec en baixada...S’ha de dir que els camions corren força, carregats de llet i de fusta la majoria, van fotent-li “gas al ferro” tal com diem a la plana... Pugem a dormir vora un petit llac amb altres furgos. No fa massa fred, ens fem el sopar, mirem el cel estrellat i a dormir!



Dia 10 - Lake Waiparera - Maitai Bay - Hokianga Harbour - Giant Kauri i Tane Mahuta - Parakai 

Tot i la quilometrada de pujar fins a la ninety mile beach, de baixada teníem en ment veure algunes coses, com ara els arbres més grossos del país, els “giant kauris”. Després de veure les sequoies l’any passat, aquests sorprenen, doncs es troben enmig d’un bosc frondós gairebé tropical, amb palmeres per tot arreu. De baixada parem a Hokianga, lloc on van desembarcar els Maoris quan van arribar a Nova Zelanda i d’aquí cap a dormir que ja es fa fosc!



Dia 11 - Parakai - Muriwai Beach - Garnet Colony - Mt Eden i Auckland - Hot water beach - Cathedral Cove - Te Aroha - Mokenne Geyser - Waitomo 

Comencem el dia a Muriwai Beach, caminant per una platja de sorra negra, sota la Garnet Colony. Avui tenim moltes coses per fer. De baixada tornarem a passa per Auckland. Volem fer algunes compres i veure vistes de la ciutat des del Mt Eden, molt recomanable. Després ja marxarem cap a la península de Coromandel, parant a la Hot water beach, on una munió de “lemmings” equipats amb una pala volen fer-se la seva particular “hot pool”. Llàstima que el mar està una mica esvalotat i no hi ha intents reeixits. Nosaltres toquem l’aigua calenta amb les mans, però de ficar-nos-hi sencers “ni hablar”, que l’aigua del mar sí que es freda. Marxem cap a Cathedral Cove, on una caminada ens porta fins unes platges impressionants. El dia se’ns acaba, però encara tenim temps de parar a Te Aroha per veure la zona de Mokenne Geyser i d’aquí cap a Waitomo on volem dormir. S’ha fet tard i anem passant carreteres i “pobles”, ja que no deixen de ser quatre cases al costat de la carretera. Aquí una bona anècdota, doncs veiem un cotxe de policia que bé amb els llums encesos cap a nosaltres!!! Resulta que aquest tram era poble i anàvem a 74! El policia molt amable ens ho recorda i ens diu que no queda gaire fins a Waitomo...ja dubtem si el nostre limitat anglès no ha permès captar “i us he posat la multa”, però per més voltes que hi donem no ho hem pas sentit! No sé si a casa nostra trobaríem un agent tant permissiu!



Dia 12 – Waitomo - Marokopa falls - Natural Bridge - Waitomo Caves - Kiwi House - Hobbiton - Wairere falls

Avui toca “turistada”, però és a partir de les nou del matí. Al voltant de les set ja és clar, així que ho aprofitem per anar a les cascades de Marokopa, molt boniques i parem també al Natural Bridge, un pont natural de pedra per on passa el riu per sota. En realitat és una antiga cova que per on circulava una riera que s’ha esfondrat en la seva totalitat, menys en aquesta zona. De fet la següent parada són les coves de Waitomo (aigua – forat en maorí), famoses pels seus insectes que fan llum...llàstima que no es pot tirar fotos, però el passeig en barca gairebé solitari per la cova amb la “via làctia” als nostres caps ha estat una molt bona experiència...quins insectes tant “ben parits” els Glowworms. Com que estem de “turistes”, també anem a la Kiwi house, per veure aquest el “kiwi”, un ocell nocturn, tipus gallina, sense ales i amb un bec punxegut, icona de l’illa. També veiem Kea’s (una mena de lloro gros), però ja ens avisen que si anem a l’illa del sud, fàcilment en veiem. De Kiwi’s en plena natura ja és difícil trobar-ne, primer perquè són nocturns i després perquè n’hi ha pocs...Seguint amb el “turist day”, anem cap a Hobbiton... Sí, al final hem caigut a la trampa...això potser ens ho haguéssim pogut estalviar... Sort que abans no es faci fosc anem a les Wairere Falls, no sense apretar la manxa...doncs hi ha 45 minuts caminant i en falten només 15 perquè es faci fosc! Sort que hem agafat el frontal, perquè a la baixada prou falta que ens ha fet! I d’aquí, sopar i a dormir, seguint amb la nostra pauta d’aproximadament dos dies sense càming per cada un de càmping. De fet hi ha una bona web a rankers.co.nz, amb un mapa amb bones ubicacions on es permet acampar amb furgonetes self-contained, cosa indispensable!!!



Dia 13 - Wairere Falls - Blue Springs – Rotorua - Te puia - Okere falls - Waiotapu - Hukafalls – Spa park Taupo 

Avui toca zones termals de Rotorua, de totes maneres fins les nou no obren (sí, pràcticament totes les zones termals són de pagament, no com altres països), així que el matí ens busquem una bona caminada fins als blue springs. Cert que es pot començar per l’altra costat i així és mes curt, però nosaltres aprofitem per estirar bé les cames, que ja comencen a grinyolar... A Te puia veiem també un espectacle Maori...si, sí Kiaora!!! Els guéisers, fons calentes, fangs estan bé, però potser millor els de Waiotapu, on les “pools” tenen més colors...per contra només hi ha un guéiser. Entre mig aprofitem per visitar les Okere falls i amb una mica més de “marxa” arribem a les Hukafalls abans no sigui fosc. La nostra intenció avui era prendre un bany en alguna zona termal...però la que hem trobat no ens ha fet el pes, tot i parlar amb una mexicana i un nova-zelandès que ens convidaven a entrar...Guardem el bany per més endavant, no sabem on, però segur que sortirà algun lloc interessant. Al final, després d’una bona comprada al supermercat i amb el cel ja fosc, parem a l’Spa park, on ens banyem sols a “la luz de la luna” sota una cascada d’aigua calenta! A vegades la paciència i la perseverança tenen la seva recompensa!!!



Dia 14 - Taupo -Zona Whakapapa - Turoa - South Crater Tongariro - Porirua 

Hem dormit davant el llac, a Taupo. Avui tenia moltes ganes d’esquí de muntanya. Som prop de la zona de Whakapapa...però fa un dia pèssim...Tot i això ens arribem al poble però la carretera fan falta cadenes, encara no les tenim i el dia està ventós i tapat...tampoc fa dia per tenir vistes i disfrutar, així que fem canvi de plans, no sense abans intentar a l’altra costat de la muntanya, a l’estació d’esquí de Turoa. Aquí tres quarts del mateix. Neva i fa vent. Fora, altres ocasions hi haurà. Anem a caminar fins a sota el Tongariro, al cràter sud. En teoria aquesta també és una excursió possible amb esquís de muntanya, però no hi ha neu. Ens trobem amb dos bascos ben trempats que també fan la mateixa excursió caminant. Ella viu i treballa a Auckland i ell l’ha vingut a veure de vacances. Ens expliquen que aquest està essent l’hivern més càlid en molt de temps. Va començar nevant molt, fins a 3 metres pràcticament de cop, però ara ja porten un mes de bonança i les temperatures no hi ha manera que baixin. Tot i que se’ns posa a nevar i fa vent encara podem arribar fins al cràter sud, on ja tot és glaç viu. Llàstima però que el Tongariro està ben tapat. La baixada la fem ràpida, parem un moment per veure el refugi i d’aquí cap al cotxe, que ja tenim gana per dinar! Veient el temps decidim no anar cap al Mt Taranaki, doncs també pinta pluja, en canvi tirem cap al sud fins un pèl abans de Wellington on l’endemà volem agafar el ferry.



Dia 15 - Porirua - Wellington - Picton - Blendheim - Motueka - Apple Stone - Sandy Bay (Abel Tasmann Pak) - Seaford 

Agafem el ferry de les vuit del matí ja que amb les tres hores i pico de travessa que hi ha fins a Picton volem aprofitar encara el dia. El dia és ben assolellat. Bones vistes durant el trajecte. L’illa del sud, tal i com tothom ens ha dit, promet. Ja veiem els primers cims nevats, prats i valls verdes. Un cop a terra anem a comprar les cadenes per la furgo, doncs ara sí que ens aniria bé tenir-les, guardem el tiquet perquè ens les abonin els del lloguer i cap a Abel Tasman falta gent!!! Amb tot plegat ja són més de les tres, o sigui que avui no podrem fer kayak. Aprofitem per caminar fins a l’Apple Stone i després un tram de l’Abel Tasman track. D’aquí agafem el cotxe i tirem encara més el nord, doncs demà volem veure Wharariki Beach. En aquesta zona tenia ullades un parell d’esquides, una al llac Sylvester i l’altre al Mt Arthur, però a cota de neu està pels núvols i demà pinta mal temps. Paciència, tot arribarà. Tenim els esquís a dins la funda i encara no els hem tret, però tard o d’hora tindran la seva ocasió!



Dia 16 – Seaford - Wharariki Beach - Cape Foulwind – Pancakes – Greymouth

Hem dormit a la platja, molt tranquils. Enfilem al matí d’hora l’últim tros que ens queda fins a Wharariki beach. Fa un dia tal i com estava previst, rúfol. Caminem fins a la platja, tirem fotos, veiem cadells de foca i pugem i baixem dunes de sorra. Ara ja baixarem cap al sud. No parem a Sant Arnauld, on volíem esquiar perquè no hi ha bona previsió. Així ens avancem i anem a veure les Pancakes. S’ha de dir que a l’hivern s’ha d’anar per feina perquè la foscor no t’atrapi amb els “pixats al ventre”. Arribem a les pancakes amb un mar enbogit, les onades batent fort contra aquesta estranya formació rocosa. Avui també dormirem a la platja, però abans anirem a comprar al supermercat. Fa uns dies hi va haver un terratrèmol prou sentit a Wellington amb alerta de tsunami inclosa i des de llavors sempre que dormim a la platja penso que no vingui un tsunami!!!



 Dia 17 – Greymouth - Lake Brunner - Franz Josef Glacier - Fox Glacier - Haast Township

Som ja al mig de la costa oest de l’illa sud. Entrem en la zona dels alps, veient les dues principals glaceres d’aquesta costa. La Franz Josef potser és més visitada, a uns 45 minuts de l’aparcament, però ha reculat força, en canvi la Fox és més impressionant. Tirem abundants fotos de neu, ara els esquís ja comencen a dansar dins la funda...s’acosta el moment que surtin. Parem a dormir al càmping de Haast, amb molt bones instal.lacions i molt tranquils. Rentem roba i coneixem una parella madrilenya que fan l’illa en bicicleta. Cada dia et topes amb algú o altra. De catalans en vam conèixer al ferry, bascos un parell de vegades...diria que ja hi som tots per tenir un acudit!!!



Dia 18 - Haast Township - Treble Cone - Wanaka - Crown Range

Les esquiades que tenim pensades tampoc són molt llargues, així que tenim temps tan per fer coses a matí com després a la tarda. Avui per exemple parem a veure unes cascades i una zona d’aigua blava sota el refugi del Mt Brewster. Aquesta esquiada també ens va ballar pel cap, però al final vam decidir no fer nit a refugis i dedicar només un dia a cada esquiada. Tampoc estarem tants dies a l’illa, així que no podrem dedicar un dia per aproximacions. Això ens limita algunes sortides, però en canvi ens permet trepitjar més zones amb el temps que tenim. Al final doncs, a mig matí, ens plantem a Treble Cone!!! La carretera d’accés deu ni do. Sense asfaltar amb un tros ben penjat no és el terreny idoni per una furgoneta de 6 metres de llarg, però la veritat, m’ho imaginava pitjor. Almenys és relativament ample. Som diumenge, així que hi ha molta gent i hem de deixar el cotxe més d’un quilòmetre abans. El tros final un shuttle gratuït t’acosta fins el peu d’estació. Fa un dia prou bo, però els núvols alts han anat baixant i ara tapen els cims. Posem pells i amunt!!! Quines vistes. Pugem fins a sota el pic, doncs el tros final està completament tapat, de fet portem mitja hora pujant enmig de la boira. Sort que sota la cota de la boira, les vistes sobre el llac i la població de Wanaka són espectaculars. Potser el més impactant és les dues estacions de l’any que semblo percebre. A la cota on som, hivern, a baix al llac i als pobles, primavera. Ja ens havien avisat que aquest hivern està essent extremadament càlid i de fet, a la base de l’estació, tenen problemes amb mantenir la neu en condicions...Les temperatures habituals que estem tenint són al voltant de 5-28º... Primer baixada i primeres sensacions. La neu és primavera total!!! També primeres coneixences d’esquiadors de muntanya, una parella molt amable que ens donen quatre indicacions.



Dia 19 - Crown Range - Remarkables - Glenorchy – Queenstown – Cromwell

Dormim dalt d’un port de muntanya, amb vistes a Remarkables i a cavall entre Queenstown i Wanaka. Avui tenim ganes d’anar a Remarkables. El dia s’ha aixecat assolellat, però seguint la llei de Nova Zelanda, no acabarà pas bé. Aquesta llei més o menys bé a dir, si el dia comença amb sol acaba amb pluja, si comença amb pluja acaba amb sol i si comença ennuvolat acaba amb vent, pluja i sol!!! La carretera de Remarkables està prou bé, la pugem bé amb la furgoneta i aquí sí que això ja és més muntanya! Posem pells, anem a la Ski Patrol a informar de les nostres intencions (atenció, obligat informar del que vols fer a muntanya, a quina hora tornaràs i informar que ja has tornat). Fem una xerrada amb ells i ens diuen el que pot estar millor avui. Així que comencem per anar a un coll. Allà atrapem una parella de Nova Zelandesos que fan esquí de muntanya. I fem una bona xerrada que més tard es convertirà en una bona vesprada. Fem una baixada altra cop cap a l’estació i després pugem direcció el Single Cone. Per variar a dalt torna estar tapat de nassos. Pugem fins a la cota on tenim vistes (un grup davant nostre ha fet cim, però nosaltres ens hem quedat poc abans). Gaudim de la primera baixada amb neu pols! No és que abundi aquesta neu pols, doncs l’orientació que hem fet està resguardada, car l’anterior coll estava ventat i un pèl duret. Quedem prou satisfets d’aquesta segona zona. Volíem veure les vistes del llac de Queenstown des del cim però no ha pogut ser. Baixem, recollim trastos i cap a Glencorchy a estirar les cames. Al vespre anem a fer una pizza a Queenstown, a un bar que s’obre el sostre per veure el cel estrellat. Sortim a passejar i de cop algú ens crida. A l’acte quedem parats, però després el reconeixem. És l’esquiador que hem trobat a Remarkables. Ens convida a entrar al bar amb els i fer unes tapes i cerveses. És en Bred (perdona si no ho he escrit bé) i la seva parella l’Annie (perdona altra cop...). Fem petar la xerrada, són uns apassionats de l’esquí de muntanya, però també parlem d’altres coses, com la gran afició que compatim de llegir al lavabo!!! Em queda clar que la millor neu a “japan”, quins videos!!! Ells tenen unes conferències a la tarda i fan esquiades al matí, doncs són de l’illa nord. Una abraçada des de casa nostra, merci per la companyia, la info i les webs, esteu convidats a esquiar al Pirineu! 



Dia 20 – Cromwell – Cardrona - Te Anau 

Ahir vam parlar que potser ens trobaríem amb en Bred a Cardrona, però el dia és una mica variable. Com que som a la zona i demà la intenció ja és marxar més al sud, aprofitem per fer una altra esquiada, ara a Cardrona, a cavall entre Queenstown i Wanaka. La furgo ens patina al fang i després d’intentar-ho hem d’acabar aparcant a 1300...doncs no podem accedir al pàrquing superior. De fet millor, perquè a aquesta cota hi ha visibilitat i més amunt no. Esquiem sense massa convicció, pensant en el fons de les nostres ments que el dia s’obrirà, tot i que la confiança real sigui baixa. Però que coi, si és el meu sant!!! Com a regal, vistes des del cim!!! Això que és un desig i un reclam al final és una realitat. Hem estat de sort, una ventada i ens ha deixat veure el llac de Queenstown! Pells fora i avall!!! A la tarda toca una bona tirada fins a Te Anau, ja que l’endemà volem anar a Milford Sound.



Dia 21 - Te Anau – Mirror lake - Milford Sound – Otara

“Turist day”, començant amb el mirror lake, que l’enganxem assolellat amb un reflex preciós, després cap a Milford Sound, aquí ja un cop passat el túnel enganxem núvols i plugims. Fem el “cruise” igualment, entre cascades i fins a mar obert. Ens expliquen la diferència entre Sound i Fiord (vaja que això de Sound no és pas pel so dels ocells). Veiem foques i ens enduem una bona remullada quan situa “la barqueta” sota mateix de la cascada!!! Amb sol radiant aquesta zona encara deu ser més espectacular. Mentre esperem que es posi verd el semàfor del túnel apareix un Kea, que sembla que esperi que li tirem menjar. De fet ja havíem vist el rètol de no donar-los menjar, però no deia pas que no els poguessis fer un “plurireportaje” fotogràfic!!! La resta de la tarda conduïm cap al sud, on passem per la ciutat de Invercargill fins que tornem a acampar prop del mar. L’endemà volem fer els Catlins...



Dia 22 – Otara - Purakaunui Falls - Nugget Point - Pinguins i foques a Portobello (Dunedin) - Moeraki Boulders - Kakanui 

Encara que les hores de claror deuen ser unes 11, no totes són de sol, ja que entre la posta i la sortida ja en perds un parell. Així que matinem i aprofitem fort el dia. Avui, com tants altres dies, si ens haguessin dit tot el que faríem ens hauríem assentat per descansar abans de començar!!!
Anem a veure les Purakauni Falls als boscos de Catlins, després seguim fins a Nugget Points. Fa dies que volem veure pingüins. A la costa oest ens vam trobar amb els rètols i el consell dels Nova Zelandesos, que ens deien que no hi perdéssim el temps que no era l’època...en canvi a la costa est si que era possible veure’n. De moment però veiem altra cop foques...Ens acostem però a una altra zona, prop de Portobello. Veiem altra cop foques, lleons marins, albatros (A380 naturals) i finalment anem a parar a una bona platja, reserva de “yellow penguin”... Sense una gran confiança baixem a veure i “esquivar” foques i lleons marins, doncs el camí de la platja n’està ple. Ens fa respecte passar a quatre metres d’aquest animal, però sembla que estan fent la migdiada...Tothom tira fotos i està pendent de les foques, però nosaltres, xino-xano ens n’anem allunyant. Fins que de cop veig un pingüí a l’aigua, que sembla que vulgui sortir. La Gemma no em creu, però ens parem i ens ajupim. Al final queda clar que és un Yellow penguin...està esperant per sortir i nosaltres li fem nosa. Ens quedem quiets ben arraulits i al final es decideix a sortir. Es posa dret i comença a caminar a cops, sempre pendent de nosaltres, que no fem cap més gest que el de disparar fotos...És la tarda i se’n va cap al niu...que elegant ell tot caminant! Molt contents per haver-lo vist (estàvem sols), ja pensem en veure’n més...però no serà avui. Encara ens queda parar a les Moeraki boulders, unes pedres perfectament rodones d’aproximadament un metre de diàmetres, embarrancades a la sorra de la platja. Mil i una explicacions hi ha d’aquest fenòmen, ben curiós per cert. Hem aprofitat el dia...Un dia ple de sensacions i emocions...però aquestes hores no sabem encara la que ens espera!!!



Dia 23 – Kakanui - Omaruru Penguin Colony - Elephant Rocks - Ben Ohau – Glentanner

El dia comença d’hora, concretament allà les dues de la nit. No és que amb la por que es faci fosc i no tinguem temps de fer tot el que volem ens haguem begut l’enteniment, sinó que un terratrèmol ens ha tret del llit!!! Estàvem dormint a la furgo al costat de la platja i una contundent sacsejada ens ha despertat. S’ha mogut tot, ens han caigut els raspalls de dents dels armaris i ens ha deixat amb uns ulls com unes taronges. Primer ens han passat pel cap tot un seguit d’inversemblants explicacions. L’equip de rugbi del poble ens ha volgut fer una “mofa” i ens ha bellugat la furgoneta. Fals, el poble és de 100 habitants i farien falta 20 “tios” per moure-la així i no hi són pas. Una onada del mar ha arribat a la furgoneta i la golpejat, ara estem surant al mig del mar. Fals, mirem per la finestra i no hi ha pas aigua, hi ha sorra. Una altra furgoneta que ha arribat tard i el conductor, amb molta son acumulada, s’ha estampat amb la nostra furgoneta. Fals, no tenim pas cap bony al cotxe ni cap furgo al voltant. Bé, comencem a tocar de peus a terra, un terratrèmol!!! Consultem a internet al registre automàtic i efectivament. Revisem que no hi hagi cap avís de tsuami i altra cop a provar de dormir...Res...ull quantes coses que ens queden per fer avui...

Comencem esmorzant per segona vegada a una altra platja, mentre el sol va pujant i ja paint el primer esmorzar d’”ous amb beicon”. Mentre anem menjant, somiem a tornar a veure pingüins...Com que no ens hem rentat la cara (tampoc dutxat), ens hem de fregar un parell de cops els ulls quan veiem una parella de pingüins que surt dels matolls per anar al mar a pescar...massa poca llum a les càmeres dóna unes fotos bastant pèssimes...Haurem d’esperar que en surtin més. Al cap d’una estona en surt un altra i aquest si que el podem “enganar” bé... Avui ja ha valgut la pena llevar-se!!!

D’aquí sortim direcció Ben Ohau. Avui tenim ganes d’esquiar. De moment el dia s’ha llevat assolellat, s’ha transformat a rúfol i ara mentre estem veien els Elehpant Rocks, les perspectives d’esquiar són baixes. Cotxe i carretera, pluja, arc de Sant Martí i finalment sol i muntanyes nevades al fons. Arribem al pàrquing i fan falta cadenes. Les tenim però ens avisen que la pista és especialment estreta i dolenta. Així que toca “dit”. No confiem massa que ens pugui ningú (dos persones amb tot l’equipament d’esquiar i a les 11 del migdia). Però la providència fa que una nena perdi el bus d’esquiar i el pare l’hagi de portar amb el tot terreny. Ens carrega i molt amablement ens puja fins l’estació. Quin dia més assolellat. Diu que també ens esperarà, ja que la seva filla acaba a les quatre de la tarda. Perfecte!!! Dia genial, neu pols, sol, cel blau i radiant, llac al fons... Fem una primera pujada (després d’informar la Ski Patrol) fins un cim que no sabem el nom i marquem una bona baixada amb neu pols. Tornem a posar pells i ara sí anem al Mt Sutton, més a la dreta. Quatre fotos dalt i una altra bona baixada fins l’aparcament. Ens queda mitja hora llarga fins les quatre, tenim temps de pujar fins dalt el telecadira a avisar la Patrol que marxem. Amb tot, a les quatre en punt ja som el cotxe, on amablement el senyor ens baixa fins on tenim la furgo. Avui no podem demanar gaire més!



Dia 24 - Glentanner – Aoraki Village – Sealy Tarns - Lake Ophua 

Ens llevem després de la nit més freda, sense arribar a glaçar. No es estrany, som sota el Mount Cook, l’Aoraki en maorí. Ahir el vam poder veure i fotografiar, però avui no sembla que tindrem aquesta sort. La Gemma no té el millor dia, tot i això es  veu en cor d’afrontar els 1810 graons amb els esquís a l’esquena per accedir a la neu esquiable. Ens ho plantegem pas a pas i al final ens plantem fins al coll a 1700. Volíem arribar al Mt Ollivier, però el dia s’ha anat complicant i ara comença a nevar. Per damunt de la cota on som tot es boira i tapat. Gaudim això sí de les vistes cap a les antigues valls glacials...els colors, els glaciars...la neu però la trobem crosta en alguns trams “crosty” com ens han dit els tres o quatre esquiadors que hem trobat. Ens despedim de la zona, anem a informar de la nostra tornada al DOC del parc i tirem avall, resseguint el llac d’un blau turquesa intens.



Dia 25 - Lake Ophua - Fox Peak – Geraldine - Woodbury Road

Mandregem una mica al matí doncs no sabem si serà millor esquiar a Fox peak, on l’estació està tancada, a Mt Dobson o a Round Hill. Al final però, les decisions es van encarant totes soles. Arribem a la porta d’accés a Fox Peak i mentre llegim el cartell que informa que l’estació està tancada i que “bla bla at your own risk”, arriba un senyor “pagès” de la zona. Li demanem informació i si bé d’entrada el “no hi ha neu” s’imposa, després diu que el seguim...Va potser amb el seu nét a fer llenya. Ens toca passar un pont de fusta molt estret, tant que amablement abans de passar-lo, baixa del cotxe i ens ve a informar “encara que sembli que no passareu, passareu, jo us guiaré”. Sincerament no pensava que vingués d’un centímetre el passar o no passar. Si jo el deixava de marge al meu costat, al costat de la Gemma li faltava per no veure la roda “volar”. Al final però passem i cap amunt. Dalt coneixem uns quants personatges més, paguem la taxa de la “road” i quan ja anàvem a sortir, apareix un jove neozelandès que també fa esquí de muntanya. Diu que ens acompanyarà, bé cap problema, res millor que un “hogareño” t’ensenyi els racons. Es diu John. Al principi parlem poc, però mica en mica el gel es va trencant i com el sol que escalfa les vessants, també s’estoven les converses. És un bon apassionat de l’esquí de muntanya. Ens explica que el senyor que ens ha informat a baix i ens ha guiat al pont, és el president del club d’esquí, ens parla que els primers esquís amb pells de foca autèntiques les hi va regalar un altra senyor que hem conegut abans i ens explica el seu somni de construir un refugi de muntanya en aquella zona, pensant més en l’alpinisme i no tant en l’estació d’esquí. Amb bona neu l’excursió va passant. Calcem grampons i piolet per accedir a un coll amb neu més dura i passem a l’altra vessant de la muntanya. Farem circular. Ara toca pujar unes pendents redreçades, nosaltres tracem més per la dreta doncs es prou dret i la zona per on ell passa, piolet en mà, més exposada. Al final arribem tots dalt del cim del Fox Peak, d’uns 2300 metres, el més alt que hem fet al país! Les vistes són molt maques. Ens explica recorreguts que ha fet, on va esquiar ahir, etc...ens tira fotos i ens ensenya una bona baixada, de fet, baixem per uns tubs de suau pendent, que de fet són una de les esquiades preferides d’un seu amic esquiador bon coneixedor de tota l’illa. Nosaltres estem molt contents que ens hagi ensenyat aquest petit tresor. Arribem en circular altra cop a l’estació  i continuem xerrant. Com que anem direcció Christchurch i no funciona el bluetooth, ens diu que el seguim, que podem descarregar les fotos a casa seva. Allà ens presenta la seva dona i els seus dos fills. Passem una bona tarda, parlant de casa nostra, del nostre país de la nostra neu i ells explicant-nos coses de Nova Zelanda. Sempre em quedarà la imatge dels nens mirant a l’atlas on era casa nostra!!! Ell treballa a la construcció com jo i ella és fisioterapeuta, així que al final acabem intercanviant també informació dels nostres rams! Ens conviden a sopar, però nosaltres encara hem de buscar lloc per dormir, així que molt agraïts és hora d’aixecar-se. Surt tota la família a despedir-nos, una bona abraçada John i a tota la família, hem passat un gran dia amb vosaltres!!! I merci per dir-nos lloc per acampar, vam estar-hi molt bé!




Dia 26 - Woodbury Road - Mt Hutt - Castell Hill - Arthur Pass - Glentunnel 

Les vacances entren a la recta final. Avui farem una esquiada ràpida a l’estació de Mt Hutt, amb vistes a la plana de Christchurch i al mar. La neu a pistes està molt bé, però fora pistes el vent i la fusió ha deixat una pedra de glaç “infumable”. No ens hi fem pas mala sang, doncs després del bon gust d’ahir, avui només era estirar les cames. Després d’esquiar anem encara a Castell Hill i a Arthur Pass, on la gran vall glaciar, dóna pas entre la costa est i oest. Les dimensions de tot això costa percebre-les, és enorme. De fet ja el país ens enganya. No és una illa petita perduda al pacífic..., sinó que les dues illes tenen el tamany de Regne Unit!!!



Dia 27 - Glentunnel - Maruia Springs – Kawatiri Junction 

Avui tocava càmping. Ens va costar de trobar i no sabem pas si la vam encertar massa. Això de pagar 50 cèntims per dutxar-nos 4 minuts no és pas del meu agrat. Així doncs, per soluciona-ho, banys termals a Maruia Springs. Ens mirem primer els de Hanmer Springs però no ens acaben de convèncer. Tot molt artificial. No és que Maruia sigui més natural (si que l’aigua ho és, i no tractada), però almenys està en una zona més verge i salvatge, aïllat de qualsevol població. Dia doncs de relax, sense presses i aprofitant que el temps no és pas per tirar coets. D’aquí ens dirigim al nord, on volem tornar a provar les dues coses que tenim pendents, fer kayak a l’Abel Tasman i una esquiada a Rainbow, sobre els Nelson lakes, a Sant Arnaud.



Dia 28 - Kawatiri Junction - Sant Arnad - Motueka - Kawatiri Junction 

Segon intent a Rainbow Skifield, fallit. Al matí, que s’ha aixecat ben assolellat, s’ha combinat amb una “road closed”, ja que s’ha espatllat un “arrastre” de l’estació i com que no poden obrir, tenen la carretera tancada. Ho demanem a tothom qui podem, però no, tancada. Canvi de plans, cap a fer kayak a Motueka. Ens costa trobar kayak de lloguer pel mateix dia, però finalment a un e-visitor ens trobem una empresa de gent molt amable. Ens agradaria veure foques, però ens diuen que serà difícil, doncs són lluny d’on som i remant hi ha una estona. Després de les indicacions de seguretat pertinents, sortim amb el kayak biplaça a tot drap. Tan fer servir les cames, ja tenia ganes de fer treballar els braços. Tot i que bufa una mica de vent, podem avançar ràpid i el dia lluny d’espatllar-se com deien les previsions, es va arreglant fins deixar-nos el mar com una bassa d’oli. Arribem fins la colònia de foques i les veiem des de tots els angles. Fins i tot veiem un “blue penguin”, carai quin dia més rodó. A dos de quatre hem de ser a la platja, així que remem amb força, tant, que ens avancem ben bé un quart d’hora. La noia que ens ha donat les instruccions de seguretat i funcionament al principi, molt trempada, ens recull i ens diu que ens dutxem allà mateix. No sé si ho diu com a cortesia o perquè la nostra “olor” es sent a quilòmetres...El cas és que nosaltres no diem mai que no. Bé només quan s’ha de treure la cartera de la butxaca! Al vespre anem a dormir al mateix lloc del dia abans, amb l’esperança que ja hagin obert Rainbow...



Dia 29 - Kawatiri Junction - Sant Arnaud - Rainbow - Blenheim 

S’ha passat tota la nit plovent amb ganes i amb vent. Gairebé ja donc per perdut el tercer intent d’esquí a Rainbow...De totes maneres, camí de Blenheim ens hi acostem així que hi anirem a treure el cap. Per internet hem vist que havien obert...Arribem allà i el dia és encara ventós i rúfol. No tenim pressa, s’ha de pujar amb cadenes i no les volem pas posar l’últim dia. Parlem amb el conductor del “shuttle” i quedem que a les onze pujarem, així el dia, esperem, ja haurà millorat més. Mentre preparem els esquís, mengem i observem com el kea buida totes les escombraries buscant menjar...
A les 11 i poc enfilem amunt, quan el dia ja comença a millorar. Les coses una vegada més es van encarrilant soles. Ja surt el cel blau pel fons de la vall, i per la carretera ja veiem la neu que ha caigut la nit passada. Parlem amb la Patrol, i sortim fins dalt la cota de l’estació per després flanquejar i anar cap a l’altra costat fins arribar al Mc Rae, on aprofitem la neu caiguda per deixar una bona traça, tant de pujada com de baixada. D’aquí tornem de dreta a l’estació, a través d’uns llacs. Al final, tot i que s’ha fet esperar, bona esquiada a Rainbow. Molt satisfets esperem el bus de les quatre que ens torni al pàrquing inferior. Això s’acaba, ara sí que ja podrem endreçar bé els esquís. Demà volem veure balenes i més foques. També començarem a fer les maletes...quin greu.



Dia 30 - Blenheim - Omaru Stream - Kaikoura - Chirstchurch – Akaroa

Passem el matí, una mica tapat i ventós (deu ni do el mar quina força, qui li agradi fer surf allà té un paradís!!!), veient cadells de foca sota una cascada d’aigua dolça. Les tenim a tocar. No tenen por, però tampoc interactuen. Agafaria una cadira i m’hi estaria tot el matí mirant com juguen. Són cadells que les mares fan pujar fins aquest gorg d’aigua, comunicat per un rierol de pedres, cosa que deixa a les foques petites perfectament protegides. Llàstima que no sobra la llum d’ambient, perquè de les 200 fotos, poques les podrem aprofitar... Finalment i a desgana, marxem, doncs a les 12 volem anar a veure balenes. Ja ho vam fer a Islàndia, però aquí esperem veure’n una mica més. Després d’una llarga explicació de les característiques del catamarà i un parell d’avisos de “sick warness”, ens resumeix totes les explicacions en una frase: “this is a fast ship”. Ostres, sort que ho ha dit, perquè sinó no ho hagués pas sabut! Si literalment volem per damunt les ones!!! Jo que a vegades ja sóc una mica poruc, ja començo a pensar per on sortirem quan el vaixell bolqui!!! Quan ens han venut els bitllets ja ens han dit que hi havia onades, però no ens han dit que pilotava l’”Alonso”. Passa pel nostre costat un albatros impressionant i després de mitja hora de picar les ones a tot drap, arribem a la zona on el canyó marí és més profund i on comença la feina de la tripulació d’escoltar al mar en busca dels sorolls que fan les balenes sota l’aigua. Finalment en veiem una, que ens deixa tirar forces fotos incloent de la cua. Ens movem una mica més fins que en trobem una altra, aquesta sí que ens deixa enganxar-li ben bé la cua. Quin animal...45 minuts sota l’aigua, 10 minuts respirant a la superfície...i quin tamany!!!

A la tarda marxem cap a la península d’Akaroa, ja al costat de Chirstchurch. Per posar la cirereta, a les vuit del vespre negre-nit, ens veiem conduïnt per una “narrow road” no aconsellada per furgonetes...mare de déu fins l’últim dia ens hem d’embolicar. Això si, serveix per veure vius una desena de “possums”, ja que fins ara tots els havíem vist atropellats a la carretera. La veritat no m’estranya, doncs ens hem atipat de frenar per no xafar-los. Al final hem vist una mica de tot, cèrvols, xais, vaques, llames, possums, yellow penguins, blue penguins, balenes, keas, kiwis, un parent dels kiwis que no recordem el nom, estruç (n’hem vist i l’hem fet!!!), foques, lleons marins, albatros, cignes negres...i d’altres que em deixo. Així, satisfets, anem a dormir.



Dia 31 - Akaroa – Christchurch – Sydney

Últim dia a l’illa. Terratrèmol matinal que no sentim, doncs estem enfeinats netejant la “furgo” i tal com diuen els “kiwis” (sí, hi ha kiwi ocell, kiwi fruita i kiwi ciutadà de Nova Zelanda!), ja hi estem acostumats i no els sentim. Aprofitem per visitar Christchurch, especialment la zona més afectada pel terratrèmol de 2011. Encara hi ha l’església mig derruïda, edificis buits i amb esquerdes...deu ni do la força de la naturalesa, i l’empenta de l’home per adaptar-s’hi. Tornem la furgoneta, ens abonen amablement les cadenes i ens desitgen bon viatge, després de dir-nos que hem batut el rècord de quilòmetres del mes, 7764 km en 24 dies. Toca marxar, ara que ja ens havíem convertit en “kiwis”? Enrera queda la resposta que ens donaven, quan responíem que no érem de Nova Zelanda, sinó de l'altra punta del món, "not yet".






Dia 1 – Sydney – Bangkok – Dubai – Barcelona

Partit de tenis. Si el vol de l’anada estava partit amb una parada a Dubai per dormir, el de tornada es pot qualificar de partit de tenis, o més ben dit de pilota de partit de tenis. Dreta-esquerra, dreta-esquerra. Gaudim això sí veient les piràmides d’Egipte des de l’avió i menjant com mai, gentilesa d’Emirates. No sé si portem 10 o 15 àpats, però el que sí és cert, és que a l’últim que ens han donat hem “catxat”. Tenim el menjar dalt l’esòfag...no hi cap res més. 

Tothom parla de Nova Zelanda com un viatge de natura. Per nosaltres ha esta un viatge d’experiències. La natura hi era per descomptat. 

Gemma i Samuel