diumenge, 14 d’octubre de 2012

PIC DE RUHLE


13-14 d'Octubre Travesssa de l'Hospitalet-près l'Andorre- a la Vall d'Incles

Aprofitem que en Joel i la Neus són per Andorra, per muntar aquesta travessa amb l'excusa de dormir al refugi de Ruhle, doncs el que tenim ganes és de pujar al Pic de Rhule. La ruta es pot fer tota en un dia, potser amb unes 10 hores, però també es interessant passar una nit en aquest refugi poc concorregut i molt tranquil, per tornar l'endemà xino-xano disfrutant dels llacs de Fontargenta. Així doncs comencem el divendres vespre dormint al cotxe a la Vall d'Incles. Al matí venen la Neus i en Joel que han dormit a l'apartament, deixem el seu cotxe i marxem amb el nostre cap a l'Hospitalet. És mitja horeta, tot i anar sense el turbo...pobre cotxe. Un cop al poble, carreguem motxilles i sortim amb un temps ben enboirat. Des del pas de la casa, on lluïa el sol, ja hem vist com la boira estava ben agafada almenys fins a 1700 m. Marxem doncs amb aquesta boira humida i pixanera mutnanya amunt, seguint la Vall d'Arques. El rierol baixa molt carregat d'aigua, fa goig de veure, deu ser de les últimes pluges. Més o menys a l'alçada del llac el sol ja treu el nas i al segon llac ja ens hem de treure roba. A partir d'aquí, just quan passem sota el Pedourres i el Nerasol, el terreny comença a planejar fins al l'estany de Couert.

Ara ja veiem el Pic de Ruhle, que tot i que no és cap disbarat d'alt, des d'aquí es veu ben imponent. Aquí tenim dues possibilitats, o bé passar per la portella de Ruhle situada a la dreta (un coll d'uns 2600 metres) o bé provar de pujar directament per la cara est i baixar després per la nord. El terreny sembla força dret, però no pas impossible, doncs hi ha una diagonal amb herba d'esquerra a dreta que sembla deixar-te a un coll situat a l'esquerra del pic. D'allà al cim sembla que s'hagi de passar. En algun mapa havíem trobat aquest itinerari, però no queda massa clar. Així doncs pugem direcció a la portella i ens parem a dinar just abans de trencar a l'esquerra per anar a buscar la cara est.


Un cop sota el Ruhle, enmig d'una tartera força grossa, veiem que pujar, sembla que pujarem. La diagonal amb herba no sembla que tingui tanta pendent, però això fins que hi ets, mai se sap. Comencem a enfilar i la cosa es va redreçant. Gairebé hauria estat millor terra i pedra, doncs amb l'herba patines força. Ens hi estem la nostra estona, però finalment arribem al coll. No és una ruta gaire normal per pujar el pic, doncs al final ha resultat bastant dreta i un xic exposada, sense fites, malgrat alguns mapes indicaven alguna mena de camí per aquesta cara. Un cop al coll si que trobem fites, sembla que vinguin de la cresta i unes altres directament d'una canal situada a l'oest, força dreta, però amb pedra, que a cop d'ull és més factible que per on hem vingut. La vista però és genial, amb la boira que deixa veure el cim del Pedourres però ja no els llacs. D'aquí anem carenjant ara sí amb fites fins a dalt del coll. Queda un cim a la dreta i un a l'esquerra. Sembla més alt el de la dreta, però fem els dos per si de cas. Ara ja només ens queda una baixada directe fins al refugi. Ei, on és el refugi? A la part de França el mar de núvols i boira és inmens.

Comencem a baixar la canal, dreta però fàcil, plena de rocs gelats. Aquesta boira ha deixat un mantell glaçat que fa lenta la baixada, doncs patinem a cada pas. Ens la mirem també per baixar en esquís, deu ni do, es veu potent. Els rocs són molt inestables, però un cop tot nevat, potser és millor rocs a sota que no pas l'herba de la cara est!!! Bé haurem de fer una exploració amb esquís a veure que tal (l'hivern passat des del refugi de Ruhle vam veure les traces de baixada i semblava força dret).

Gairebé sense adonar-nos quedem rodejats per la boira i després de caminar força estona en baixada, enllaçar una mica amb el camí que baixa de la portella de Ruhle i tot i seguir fites, ens sembla estar ben perduts. Jo tinc la sensació que anem massa a l'est. No patim per perdre'ns, doncs en principi anem per on anem hem de creuar-nos amb el GR-10. Tot i això penso que al desviar-nos a l'est, després haurem de recular un bon tros de GR. En Joel li sembla que anem al nord i quan consultem les brúixoles resulta que anem de pet a l'oest!!! Ara si que estic desconcertat, no pot ser que funcionin bé!!! En Joel també li sembla estrany que marquin tant a l'oest, però com a mínim li quadra més que a mi, doncs nord nord-oest ho veia possible. Tot s'ha de dir que mentre discutim i rumiem aquests temes, som damunt el GR-10, però ara és un tema d'orgull!!! Volem saber on som del mapa, si molt a la dreta o molt a l'esquerra. Encenem GPS, que ens havíem resistit i anem mirant mapes. De mentres, la Neus i la Gemma ja són dins el refugi de Ruhle, esperant-nos... Sort que hi ha boira, però la imatge o l'estampa vindria a ser en Joel i jo assentats a una pedra, a escassos 100 metres del refugi, enmig de la boira, molls i "perduts", mirant brúixoles, gps i mapes, i la Neus i la Gemma assegudes dins el refugi, pensant que coi fotem a fora si el refugi és allà al costat!!!

Finalment, arribem tots al refugi i coincidim amb quatre francesos. Dos són una parella i un gos que porten 8 mesos caminant, 6000 km i que encara volen caminar 3 mesos més fins a Mónaco!!! Mare de Déu!!! Els altres dos, de mitjana edat, fan pinta de pescadors, tot i que s'han deixat la canya. Passem una bona nit, amb matalassos ben tous (lloc per 10 persones però sense foc) i sense fred, malgrat la gran ventada que fa durant tota la nit. L'endemà encara no s'han eixugat les xiruques ni els mitjons, però toca caminar si o sí. Esmorzem i a les nou sortim. Xino xano amb dues hores i mitja ens plantem a la Vall d'Incles. Passem abans pel llac de Fontargenta, molt gran i ens trobem la mare d'en Joel que ja remuntava des de la Vall d'Incles direcció al coll. Vint minuts més i ja som al cotxe, ara només queda conduir, amb turbo (aquest cotxe si que li va) fins a l'Hospitalet. Jo ja vaig rumiant amb el pic de Saint-Barthélemy i el Mont Fourcat...més baixos per caminar ara que s'acosta el fred i mentre esperem que arribi la neu...

Neus, Joel, Gemma i Samuel