PIC D'ANETO i PUNTA OLIVERAS

Aneto (3404 metres)

Escrit per Jordi Juvanteny

Ascenció al sostre del Pirineu per la seva cara sud, la vall de Coronas. Vía molt més maca i menys freqüentada que no pas la ruta normal de la Renclusa i els Portillons. Gran part de la ruta és per fora de camí, marcat amb fites i sobre blocs de pedra enormes. Té tres passos tècnics de poca embergadura, un és al coll de Corones si no l'encares pel cantó bò, l'altre és a la part de la glacera de l'Aneto entre el cim i el Coll de Corones ja que la pendent és molt dreta i a l'octubre el glaciar està en mal estat i lúltim és el pas rei per excel.lència, el Pont de Mahoma. Potser és recomenable anar-hi abans de l'estiu o a principis d'estiu ja que t'estelvies la penosa marxa sobre rocs que porta al coll de Corones i trobes el glaciar de l'Aneto amb més bones condicions.

Refugio Coronas - 1.970 metres

Ibonet de Coronas - 2.270 metres - 20'

Ibón Inferior - 2.610 metres - 2h 45'

Ibón del Medio - 2.740 metres - 3h 20'

Coll de Coronas - 3.196 metres - 4h 30'

Aneto - 3.404 metres - 6h

Coll de Coronas - 3.196 metres - 7h

Ibón del Medio - 2.740 metres - 9h

Ibonet de Coronas - 2.270 metres - 10 h 40'

Refugio Coronas - 1.970 metres - 11h

Desnivell: 1.474 metres

Distància: 13,28 km

Un cop havent passat Benasque i a l'alçada de l'embassament del Paso Nuevo trenquem a la dreta cap al Plan de Senarta i agafem la pista de Ballibierna. La pista està tancada en la temporada estival i s'hi ha d'anar amb autobús des de Benasque. A l'octubre la pista ja torna a estar oberta pels turismes. No és una autopista però tampoc està en molt mal estat, alguns rocs però amb turisme es puja bé. La pista s'acaba al pont de Coronas, just al costat del refugi no guardat. Al davant tens una magnífica vista de la Tuca de Ballibierna i de la Tuca de Culebras.

 

És molt habitual que en arribar trobeu saturació de cotxes, és l'Aneto, per tan normalment el refugi ja estarà ple i haureu d'acampar al costat. La pregunta és, si Coronas està així com estarà la Renclusa? Comencem a pujar per una pista ampla que va pel costat del Rio de Ballibierna, a l'alçada de 1.980 metres la pista es bifurca i agafem la pista de l'esquerra que s'endinsa cap a la vall de Coronas direcció a l'Ibonet de Coronas. A l'Ibonet hi ha una cabana de pastors. En aquest punt desapareix la vegetació i em de girar i pujar primer en direcció est i més tard en direcció nord per arribar als Ibons de Coronas, primer trobem l'inferior i després el del medio que és el més gran. Aquest tram de pujada és molt esglaonada i constant. Des de els Ibons ja es pot veure l'Aneto al final de la cresta de Llosars i el Coll de Coronas que és a on em d'anar. Estem ben bé a sota la cresta de Cregüeña i sota l'Aragüells. Dona la sensació que tenim el coll de Coronas a tocar però aquest no acabarà d'arribar mai, segurament a principis de temporada amb neu és deu fer més còmode aquest tram.

En aquestes alçades d'any el glaciar de Coronas es troba en la seva mínima expressió i endevinem que la pujada cap al coll de Coronas serò molt i molt penosa per sobre de rocs. I no ens equivocàvem pas, el coll no arriba mai. Mentre es puja es pot obseravar la canal Estasen a l'Aneto que va ser oberta per en Lluís Estasen i en Josep Rovira el 1930. Aquesta canal permet arribar a l'Aneto sense passar pel pas de Mahoma, però té molt risc de caiguda de pedres i la neu ha d'estar amb molt bones condicions. La seva pendent és de 45 graus. Fins i tot molts esquiadors de muntanya i baixen, esquiadros bons esclar.

Per acabar d'arribar al Coll de Coronas (3.196 metres) s'ha de grimpar, i si t'equivoques, com va ser el cas, la grimpada es converteix en escalada. S'ha de buscar el pas de més a l'esquerra possible. Un cop dalt ens trobem amb el glaciar de l'Aneto i amb un fred intens. És hora de calçar-se els grampons i agafar el piolet per encarar la part superior del glaciar sense gens de neu, només gel. Aquí si que sense crampons és impossible progressar. Busquem rapidíssimanet el sol, ja que ens em hagut de col.locar els crampons sense guants amb un fred intensíssim a la l'ombra de la Punta Oliveras. És el lloc on em passat mes fred de tot el pirineu, inclús més que en les ascencions hivernals que em fet.

Aquest tram final de l'ascenció coïncideix amb la ruta normal dels Portillons i la Renclusa. Fins aquí em anat bastant sols, cosa inèdita quan parlem de l'Aneto, a part del nostre grup pocs mes pujaven aquell dia. Ara bé a partir del coll la cosa canvia, una fila humana interminable s'acosta des de el Portillón, ens alegrem d'estar tan endevant perquè sinó no haguéssim pogut creuar mai el pas de Mahoma. La progressió pel glaciar quan vens del Portillón Superiror és pràcticament hortizontal fins al coll de Coronas, però a partir del Coll s'enfila rapidíssimanet guanyant alçada molt fàcilment. Després d'acabar d'atrevassar el glaciar s'arriba a unes roques, crampons fora i a continuar ja la part final fins l'avantcim de l'Aneto.

En arribar a l'avantcim veus el Pont de Mahoma per primer cop, i realment impressiona. No és d'estranyar que molta gent acabi aquí l'excursió. No és gaire llarg, a l'altra banda es veu ja la creu enorme del cim, i si fa no fa les dos bandes estan a la mateixa alçada, però el cim del Pirineu és a l'alte cantó. El pont de Mahoma és una cresta de blocs de pedra mal posats i trencats pel fred o per llamps d'uns 25 metres de llarg i d'un metre d'amplada amb precipici a banda i banda d'uns quants centenars de metres. És recomenable posar una corda de seguretat per precaució encara que segurament no s'utilitzi. El pas no és difícil (grau I) però és molt aeri i exposat, però tens les mans sempre ben afarrades a les pedres. Els ambussos són terribles, perquè és sentit únic, o si va o si torna, però dos al mig no ! Potser la principal dificultat és una pedra inclinada just a l'inici del pas, es pot passar per la dreta amb el cul penjat sobre el que queda del glaciar de Coronas o bé passar-lo per dalt demostrant les teves dots gimnàstiques.

Un cop a l'alta banda arribes al desitjat cim de l'Aneto, a 3.404 metres d'alçada. Si el dia és clar la vista és impressionant, la cresta de Salenques, el Tempestades, el Pic de Corones, el Pico Maldito, la Maladeta, la Tuca de Ballibierna, els Besiberris, la Pica d'Estats, el Tuc de Molières, el Posets, el Perdiguero, els Cabrioles, el Vignemale, el Pic de Midi du Bigorre, etc etc. Peri fi em arribat al punt culminant del Pirineu.

El segon pas pel pont de mahoma no és tan impactant com el primer, això si, si no vas a l'idea ti pots pasar el dia. És recomenable que de camí al coll de Coronas us acosteu a la Punta Oliveras (3.293 metres), un tres mil oficial que poca gent fa. La baixada és fa pel mateix itinerari, una feina menys gratificant però d'obligat compliment. S'ha de parar atenció a la desgrimpada del coll de Coronas per no fer caure pedres i ja està. I al cap d'hores i de paciència s'arriba de nou al refugi de Coronas. La baixada es fa llarga i estàs cansat, però de moment encara cap baixada supera la de la Pica d'Estats.

Marc, Albert, Arnau, Clàudia, Dani, Iris, Francesc, Edu, Marc, Mercè, Dani (cosí Guti), Jordi i Samuel